General

Recompondre un retaule, ressuscitar un món

El Museu d’Art de Girona remodela les dues sales dedicades al retaule major de Sant Feliu

Els martiris més sanguinaris de l’imaginari cristià han produït obres d’una delicadesa extraordinària. Tal com era prescriptiu en les actes del martirologi, en la passió de sant Feliu no hi falten els ingredients truculents. Detingut durant la persecució de Dioclecià, va ser sotmès a tortures indicibles: el van bastonejar, el van fer arrossegar per mules salvatges, el van llançar al mar amb una mola lligada al coll i, en acabat, el van descarnar amb garfis fins a la mort. En cap dels episodis narrats al retaule de Sant Feliu de Girona expressa el més petit dolor; cap ganyota de sofriment no entela la impàvida dolcesa del seu rostre, il·luminat anticipadament per la promesa de la salvació, que el banya en una bellesa radiant enmig de la lletjor dels seus botxins. Aconseguir atenuar el fàstic d’uns tals turments amb un esclat de sumptuosos detalls està a l’abast de poques obres.

El retaule de Girona, construït entre 1504 i 1520, és una d’elles. La rica dalmàtica daurada amb què el sant es presenta davant el tirà Rufí, tota brodada d’una fina vegetació vermellosa, per si sola podria haver justificat la llarga espera en l’execució d’una de les peces més cares de l’art religiós de l’època, si no fos que cada detall de les taules que va pintar-hi Joan de Burgunya produeix esgarrifances d’emoció: el rosa intens de la màniga bufada del soldat que porta pres el sant; les mitges bufonesques, quasi d’arlequí, del tafaner que apuntala el genoll al mig de l’escena com un eix gràcil i juganer; les sabatilles d’estar per casa, potser deliberadament ridícules, que calça el malcarat tirà; els homes que secretegen a banda i banda del quadre; la corba sinuosa de perplexitat que dibuixa el gos llebrer al peu de la tarima; les transparències blavoses i taronjades que fan aflorar les vetes del marbre del paviment; el cordonet d’unes sandàlies, la perversa suavitat de la capa de vellut blanc d’on surt disparat el dit que acusa i, sense cap remordiment, mata.

La taula de Joan de Burgunya que representa sant Feliu predicant (1519-1520) | Museu d'Art de Girona
La taula de Joan de Burgunya que representa sant Feliu predicant (1519-1520) | Museu d’Art de Girona

El programa iconogràfic del retaule de Sant Feliu de Girona, presidit per les talles dels patrons de la ciutat, sant Feliu, sant Narcís i santa Maria, és d’una calculada eficàcia narrativa, però sense el refinament dels artistes i artesans que hi van prendre part, avui encara, com en temps del Renaixement incipient, tindria un interès bastant restringit a la classe erudita. La renovada presentació museogràfica de bona part de les peces que formaven aquest imponent retaule de prop de quinze metres d’alt i onze d’amplada a les sales 9 i 10 del Museu d’Art té el mèrit de fer compatibles dos interessos que no sempre harmonitzen: el rigor històric i el plaer modern.

No hi ha aquí, doncs, un intent de restitució merament arqueològica d’una peça ben mirat irrecuperable en la seva integritat original, sinó sobretot una invitació al gaudi i la meravella, fins i tot a l’estupor de contemplar alhora l’ambiciosa envergadura del projecte ‒per mitjà d’un muntatge audiovisual que ens el retorna sencer‒ i cada una de les parts que el componien com si fossin tresors exempts, des dels plafons pintats i les talles dels pilars fins als fragments de traceria calada, els dossers i els pinacles que coronaven el moble a la manera d’una monumental escenografia del dolor i la pietat.

La sala remodelada amb les escultures de Pere Robredo i les pintures de Perris de Fontaines | Museu d'Art de Girona
La sala remodelada amb les escultures de Pere Robredo i les pintures de Perris de Fontaines | Museu d’Art de Girona

No ha estat pas una recuperació fàcil. La revolució iconoclasta que va seguir a la insurrecció militar de 1936 va comportar el desmuntatge de tota l’estructura, que mai més no s’ha pogut tornar a veure sencera, excepte per mitjà de velles fotografies, al seu emplaçament original, presidint l’altar de l’església de Sant Feliu on es veneraven les suposades relíquies del màrtir. Acabada la guerra, el 1943, se’n van aprofitar alguns fragments, com ara les imatges dels apòstols i la marededeu, per construir-ne un de nou, i la resta van ser dipositats a l’antic museu provincial.

L’actual presentació del Museu d’Art dignifica aquest fons disgregat amb una restauració integral de tots els elements i la incorporació, a més, de dos plafons tallats que decoraven el guardapols dels laterals, un petit conjunt de pinacles i espigues que coronaven l’edifici, i unes quantes escultures més, cap dels quals no s’havia exposat fins ara. L’efecte és fulgurant. En la disposició litúrgica per a la qual van ser concebuts, ascendent i majestuosa, mai no hauríem pogut apreciar amb tant de detall les escultures de Joan d’Aragó, el bestiari fabulós que va tallar Pere Robredo o la traça en tota l’obra de fusteria de Joan Dartrica, ni sobretot les vuit taules del sotabanc que van ser encomanades a Perris de Fontaines ‒els únics testimonis que es conserven de la producció d’aquest artista‒, ni les sis taules centrals que, arran de la mort sobtada del primer, va pintar el refinat Joan de Burgunya inspirant-se en gravats antics, principalment de Dürer.

La taula de Joan de Burgunya on es presenta sant Feliu davant del tirà Rufí (c. 1519-1520) | Museu d'Art de Girona
La taula de Joan de Burgunya on es presenta sant Feliu davant del tirà Rufí (c. 1519-1520) | Museu d’Art de Girona

Davant un retaule històric, un visitant contemporani no aspira pas a la genuflexió, però a vegades pot caure de tota manera fulminat d’improvís, ferit per la fletxa del temps. La superposició de mans que van acabar intervenint en una obra d’elaboració tan prolongada (setze anys) és fins i tot una pàtina menor comparada amb la vertiginosa sedimentació de capes de memòria que hi han anat fent pòsit al llarg dels segles, a vegades en un remolí marejant que arrossega un escarpí medieval, un turbant d’Orient, les filigranes de l’últim gòtic flamenc i l’olor de resina dels boscos de Girona. Som com davant d’una finestra trucada amb vistes a l’infinit, al fons de la qual entreveiéssim, semblant a aquelles figures difuses que vencen el fora de camp traient el cap per la petita obertura d’una cortina, el nostre propi reflex, diminut i atònit, en l’acte mateix de mirar-se mirant. A vegades, fa l’efecte que els mestres antics ja havien profetitzat els laberints envitricollats de Borges.

El pany de paret on s'exposa el cicle pictòric de Perris de Fontaines per al sotabanc del retaule (1515-1518) | Museu d'Art de Girona
El pany de paret on s’exposa el cicle pictòric de Perris de Fontaines per al sotabanc del retaule (1515-1518) | Museu d’Art de Girona
Eva Vázquez
Llicenciada en història de l’art i periodista cultural al diari El Punt Avui, ha comissariat diverses exposicions relacionades amb la revisió històrica de l’art del segle XX a Girona. Ha dedicat treballs monogràfics a Josep Aguilera, Josep Clarà, Emília Xargay i Fidel Aguilar, i ha col·laborat en llibres d’artistes com Josep M. Oliveras, Jordi Puig, Vicente Huedo, Claudi Casanovas i Lluís Estopiñán.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close