World Arts / Art News

Amb Dürer no n’hi ha prou, cal Keith Haring

Leggilo in taliano

“La globalització ha canviat el públic i l’art antic ha perdut interès. Així he ressuscitat l’Albertina”.

És un dels directors de museu amb més trajectòria de tota Àustria. Gràcies a una combinació de competències, una actitud tenaç i una creença irrompible en les seves pròpies capacitats, Klaus Albrecht Schröder, de 66 anys, va arribar al capdavant de l’Albertina el 1999, enmig d’una restauració radical de la seu, a la qual l’historiador de l’art va afegir immediatament una revolució igualment radical en la política museística. A partir d’una col·lecció de gràfics superlativa, però, en canvi, albergada en ombrívoles estances, la prestigiosa institució fundada per l’arxiduc Albert de Saxònia-Teschen el 1776 es va despertar així a una nova vida, amb una voràgine d’exposicions de tota mena d’expressions artístiques: no només de gràfics, sinó també pintura, escultura, fotografia. No només mestres antics, sinó també Biedermeier, modernisme i art contemporani. Un nou enfocament que s’ha vist recompensat per un vertiginós creixement de visitants i una forta presència i interconnexió internacional.

S’imaginava Klaus Albrecht Schröder, com a estudiant d’història de l’art, que algun dia estaria al capdavant d’un museu d’aquesta envergadura? O tenia projectes diferents?

En realitat, volia convertir-me en artista i inscriure’m a l’Acadèmia de Belles Arts, però al final em vaig decidir per la història de l’art. Li seré franc: em considero un excel·lent historiador de l’art i un dels únics directors que, a nivell mundial, ha aconseguit canviar un museu com quasi mai abans: una situació en la qual he pogut aplicar els propis talents i reestructurar una institució d’una manera radical, traient-la d’una profunda crisi. Però per fer-ho cal trobar l’oportunitat, sort, suport i ajuda dels altres. No ho pots fer només perquè ho vulguis o perquè creguis que t’ho mereixes. De vegades, no és suficient amb tenir talent o ser excepcional: en determinats moments de la vida necessites algú que et descobreixi, t’ajudi i et doni suport i aquesta sort jo l’he tinguda. Una experiència decisiva que em va impulsar a tractar, com a director, d’identificar i ajudar a talents destacats i donar-los oportunitats, que crec que és un dels deures més importants del meu càrrec.

Però tornem a la seva certesa de ser un dels millors directors de museu del món.

Em considero una persona que ha assumit el repte que se li va presentar en un moment determinat i que l’ha superat. Crec que Tom Krens del Guggenheim i Nicholas Serota del Tate també es corresponen amb aquest perfil. Les nostres eren tres tasques comparables, tot i que sens dubte el pitjor punt de partida era el de l’Albertina: una col·lecció gràfica, en realitat una única sala amb una col·lecció, a partir de la qual es feien exposicions de 30 metres lineals, i això era tot. A la Tate hi havia pocs visitants. El Guggenheim dels anys noranta rebia 200.000 visitants. Som tres directors que hem canviat els seus museus i no perquè fos el que volíem nosaltres, sinó perquè aquestes institucions s’havien de canviar sens falta. He alliberat els gràfics d’una mena de quarantena perquè estic convençut que no es poden separar pintures, dibuixos, fotografies, vídeos i instal·lacions. Aquí tenim una de les tres col·leccions gràfiques més importants del món: hi ha la de Londres, Berlín, Viena i, molt més enrere, el Louvre, que tanmateix s’organitza de manera diferent. Aquí hem passat de 2.500 a 25 mil metres quadrats d’espai d’exposició, els visitants han augmentat de 7 mil a un milió, tenim col·leccions exemplars de fotografia, modernisme i art contemporani.

La pandèmia li ha ensenyat alguna cosa o és simplement un esdeveniment dramàtic amb el qual s’ha de lidiar?

Per primera vegada a la meva vida m’he trobat davant d’una força major que ha durat un any i mig i que destrueix qualsevol tàctica, qualsevol estratègia a curt i llarg termini. Afortunadament, he actuat amb prudència durant els darrers vint anys i he aconseguit sobreviure i no acomiadar cap empleat, perquè tot i que som el museu menys subvencionat, cobrim els nostres costos al 70%, hem aconseguit estalviar una de les majors reserves financeres del panorama dels museus nacionals. Hem rebut una valuosa ajuda de l’Estat, però cal aclarir-ne les dimensions: el 2020 vam rebre 2,9 milions d’euros, però en vam ingressar 13 menys. Tot i això, vaig trobar una solidaritat i una comprensió excepcionals entre tots els grans museus: tots van patir ajornaments als programes d’exposició, però ens vam ajudar mútuament. I he experimentat el mateix dins del nostre museu. Ha estat una experiència molt maca veure que una crisi desencadena la solidaritat: si n’hi hagués més al món, hauríem superat altres crisis més fàcilment.

La pandèmia també ha creat perills per a la cultura?

La pandèmia ha estat una temptació horrible a l’auge del nacionalisme i del provincialisme. De sobte, es veia el perill en aquells que creuaven fronteres (“Déu meu, ens porten el virus”) i, de sobte, la cultura es va convertir en una instància nacional. Però l’art pertany al món, tots vivim en aquesta globalitat i no parlo només com a mecanisme de transmissió econòmic, sinó que té una amplitud que ens permet llegir Balzac i Strindberg i Ibsen i Shakespeare i ningú no diu: “Déu meu, però si no són austríacs”. Exposo tant art internacional com austríac i el mostro a tanta gent com sigui possible, a persones a qui m’agradaria entusiasmar amb l’art des de qualsevol nacionalitat. Aquest ha estat el perill més gran de la pandèmia: la política va reaccionar en primer lloc amb fronteres tancades fins i tot dins de la UE, però més tard també el món de la cultura va començar a demanar tancaments, amb afirmacions com: «No ens vam concentrar prou en Ottakring (un barri vienès popular i poblat, Ndr); si ho haguéssim fet, ara no ens hauríem de lamentar que no hi ha turistes». L’atemptat radical del pensament provincial és un delicte contra l’art, la cultura i la seva universalitat.

És un moment ideal per als museus per replantejar-se, modificar i ampliar les seves missions?

Els museus han de canviar constantment perquè la societat continua canviant. Hi ha hagut alguns moments clau en la transformació dels museus com a institucions, però el canvi més important s’ha produït en l’última dècada i s’ha afegit un altre aspecte durant la pandèmia: la digitalització s’ha accelerat. Hem après moltes coses, però el que el món del teatre pensa no és suficient, és a dir, fer gravacions en vídeo del qual passa a l’escenari i després transmetre-les al món. Jo, que he crescut amb música clàssica, no puc suportar veure una òpera a la televisió, l’escenari és una experiència diferent, es requereix un espai de ressonància diferent al d’un televisor. Tot i això, hem de millorar per garantir que els museus puguin arribar a un públic que no es troba físicament a l’espai i que no pot experimentar una obra d’art en directe. D’altra banda, el canvi més gran i el desafiament més important han vingut de la globalització: els que contemplen l’art ja no formen part de la població culta, blanca i d’educació burgesa. Els visitants arriben amb una idea del món, amb antecedents religiosos o laics dispars i no saben què fer-ne, de l’art de la Contrareforma. L’acceleració dels darrers deu anys ha provocat una pèrdua de rellevància molt ràpida dels antics mestres, un fenomen que va començar fa temps. Quan vaig ser director de l’Albertina fa més de dues dècades, vaig voler exposar art austríac del segle XIX. Es tractava d’exposicions amb 150-180 mil visitants, però cinc anys després exposicions similars només en rebien 130-150 mil. I cinc anys més tard, els visitants seguien baixant fins als 100-120 mil. El públic al qual anaven dirigides havia mort. Als joves no els interessa el món del segle XIX amb el seu vessant idíl·lic, ni l’art dels segles XVI, XVII, XVIII. Hi ha, per descomptat, algunes excepcions, com Leonardo, Miquel Àngel i Dürer. No obstant això, tot i que la nostra última exposició sobre Dürer va acollir més de 430.000 visitants, la primera que vam fer el 2003, 15 anys abans, en va rebre 530.000. Sí, són grans xifres, però si fóssim un sector productiu i haguéssim rebut un 25 % menys de visitants, tindríem un problema. Fa vint anys, vam fer una exposició de Keith Haring que va rebre 15.000, actualment en venen gairebé 300.000. Les felices excepcions: Uffizi, Prado, Louvre, perquè són tan grans i tenen un efecte magnètic tan gran que són de visita obligada, de manera que és igual el que facis o deixis de fer, segueixen tenint un gran poder d’atracció. Tot plegat ha canviat fortament el panorama museístic i m’obliga una vegada més a reinventar l’Albertina, pensant: on és el futur? On serem d’aquí a 10-30 anys? D’aquí el desenvolupament del sector de l’art contemporani: aquest és el futur i significa buscar noves aliances amb els proveïdors, amb grans col·leccionistes, amb grans fundacions, per fer créixer aquestes col·leccions cap on hi hagi un major potencial de creixement.

L’Albertina Modern, inaugurada l’any passat, sembla ser una d’aquestes noves oportunitats.  El 2015, l’empresari i col·leccionista Hans Peter Haselsteiner va adquirir el 74 % de la Künstlerhaus on es troba el museu, i després va invertir 57 milions d’euros per a la restauració de l’edifici, i ara paga les despeses de gestió. També va comprar el 60% de la col·lecció Essl i després la va cedir a l’Albertina, més de 3 mil obres, que se sumen a les més de 1.300 obres donades a Albertina per Essl de la mateixa col·lecció. No és caritat per interès?

Haselsteiner és un gran empresari i és una persona que no pot deixar de crear, que sempre es marca nous objectius i mai no està satisfet amb el que ha aconseguit. No heu de tenir por (riu): cap quadre el farà més ric. Però això es pot aplicar a gairebé tots els grans col·leccionistes. Tot i això, no té cap influència en la nostra política expositiva, en la presentació de la col·lecció, en la investigació ni en les publicacions. El que exposo o no és només decisió meva i dels meus comissaris. Tenim 1,1 milions d’obres d’art, des de la més antiga fins a la més contemporània, tenim la col·lecció Essl, Jablonka, Batliner i cada setmana rebo donacions d’entre 500 i 2-3 milions. No depenem només d’una col·lecció.

Llavors, la situació amb Haselsteiner és un perfecte win-win?

Sí, absolutament, hem de crear aliances amb els grans col·leccionistes. No podem comprar aquestes pintures, cap museu del món pot créixer sense fundacions, donacions, cessions, préstecs: són absolutament fonamentals i hem de buscar aquest tipus de situacions win-win. Però vull relativitzar una mica aquesta visió. Nosaltres guanyem. Els grans col·leccionistes, què guanyen? Aquells quadres no els poden vendre, perquè estan en fundacions, de manera que no augmenten el seu capital. No perden res, encara que els preus fluctuïn, però tampoc guanyen.

* veure la llista completa a la p. II

Entrevista de Flavia Foradini

CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale dell’Arte

Il Giornale dell'Arte
El Giornale dell'Arte és un periòdic mensual dedicat al món de l’art publicat per l’editorial torinesa Umberto Allemandi S.r.l.
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close