General

Chelo Sastre: “Em diuen que soc la precursora del pírcing”


Va començar als anys setanta fent accessoris per a Toni Miró. Els seus dissenys femenins i sinuosos van captivar a tothom i tres de les seves peces van revolucionar la joieria: l’anell del mugró, l’òvul de l’orella i la trena, tots tres de plata de llei. La Chelo Sastre és ara notícia perquè participa en l’exposició “Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny” al Museu del Disseny Hub.

Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny
Museu del Disseny Hub
Plaça de les Glòries Catalanes, 37 Barcelona
Fins al 28 de novembre 2021

Pilar Vélez, directora del Hub, es desfà en elogis quan parla d’ella: “Chelo és una gran finestra de la joieria aplicada al disseny. Fa petites sèries, molt orgàniques que s’adapten al cos”. I Chelo respon que “vaig començar treballant amb la moda, dissenyant accessoris, i dibuixant em va sortir l’anella al pit. L’utilitzàvem en les desfilades de Toni Miró per donar un toc especial a les models i va ser molt cridaner. A Eivissa aquesta peça fou tot un èxit, la compraven sobretot els nois i els més radicals. També la peça que vaig dissenyar amb el nom de Lòbul per a l’orella va ser una arracada molt avançada a l’època, fins i tot m’han dit que fou precursora del pírcing. El mateix va passar amb la trena de plata que donava un toc molt especial i distintiu a la cabellera de la model. Sempre he treballat amb plata”.

Chelo Sastre amb l’arracada Via (1976). Foto: Toni Bernad.

Quins records tens dels teus inicis?
A finals dels anys seixanta, vaig conèixer al dissenyador de moda Toni Miró, quan tot just havia obert la seva primera botiga Groc a Platja d’Aro amb el seu germà Esteve i una noia francesa. Tot era groc. Ens ho passàvem pipa: treballàvem, menjàvem, ens banyàvem, sortíem… i tot era creació pura. En Toni era un trapella i ens contagiava, fèiem bogeries, fins i tot vam sortir a la portada de l’Elle francès.
Així vaig començar amb Toni Miró i després de treballar junts a la botiga de la rambla de Catalunya em va aconsellar que m’independitzés.

I així vas iniciar el teu propi camí amb projecció internacional…
Me’n vaig anar a Nova York on si fas alguna cosa s’ha de vendre. Vaig contactar amb la Galeria Francesca, les propietàries de la qual eren americanes i molt bones comerciants. Dos anys després, vaig tornar a Barcelona, però sempre procurant mantenir aquesta projecció oberta al món, perquè m’agrada molt que les meves joies siguin internacionals. Actualment tinc una galeria a la Rue Bourgogne número 6 de París, que es diu Naïla de Monbrison. La Naïla és una senyora egípcia, una dona amb una gran personalitat que a la seva galeria ha sabut crear un espai de trobada entre l’art contemporani i la joia de l’artista. A més, té una col·lecció privada excepcional.

L’arracada Lóbulo (1976) és la percussora del pírcing.

Continues activa?
I tant que sí! Darrerament he dissenyat una col·lecció de polseres de laca que he batejat amb el nom Tot, en homenatge a la meva amiga Totona Sert, neboda de Josep Lluís Sert, i que ens va deixar fa uns anys. Totona era
una gran amant de l’art; sempre portava una joia meva i així es convertí en un model excel·lent dels meus dissenys. La polsera Tot l’he feta en tres colors: taronja, vermell i negre. La producció s’ha fet a l’Àsia.

Aquests dies també podeu veure algunes de les meves peces en el marc de l’exposició “Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny” al Museu del Disseny, que reivindica l’obra de dotze dones que vam tenir un paper cabdal en la renovació de la joieria catalana a la segona meitat del segle XX.

Com vas entrar en aquest projecte expositiu?
Les dues comissàries, Imma Jansana i Pilar Vélez, van venir a buscar-me tot just abans de la COVID-19, però amb la pandèmia tot es va endarrerir fins ara, que per a fi s’ha pogut obrir i presentar al públic. Estic molt contenta amb la vitrina que m’han dedicat. És un aparador que recull molt bé l’essència de la meva obra.
Tinc fotos per explicar algunes de les peces com la del mugró o la trena.

Retrat de Chelo Sastre amb anella pit (1976). Foto: Toni Bernad.

Com veus la joieria avui en dia?
Veig que hi ha un abans i un després. El que fèiem nosaltres era un disseny elaborat i fet amb temps. Ara, les coses són de producció més fàcil i amb preus més accessibles.
Si tenim joies a casa, veurem que les pedres es mantenen en bon estat, però recomano revisar les muntures, perquè a vegades s’han de restaurar.

Què és per a tu una joia?
Les joies són llum, són curatives; totes les pedres boniques tenen propietats. Quan et vesteixes, t’agrada adornar-te una mica.
Depenent de l’humor et poses una joia o una altra.

I, per acabar, quines són les teves fonts d’inspiració?
Sempre m’han relacionat amb la sensualitat de la dona, però també m’inspiro en l’art en les seves diferents disciplines com la pintura o l’arquitectura. Tinc una sèrie inspirada en Dalí i una altra en Las Meninas de Velázquez… I a principis dels noranta vaig contactar amb el Guggenheim de Bilbao i vaig dissenyar una sèrie inspirada en l’edifici de Frank Gehry.

 

Maria Güell Ampuero
Llicenciada en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Màster de Periodisme a la Universitat Complutense de Madrid. Periodista cultural des de l'any 1993. Actualment és patrona de la Fundació Güell, membre de la Junta d’Amics dels Museus de Catalunya i ambaixadora de la Michelangelo Foundation a Catalunya.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close