General / Llibres

Claude Cahun, el desbordament com a identitat

L’única revolució del segle XX que va triomfar, va escriure el poeta i assagista mexicà Octavio Paz, va ser la revolució surrealista. Tenia raó. L’influx del llegat surrealista, ja sigui d’una manera dissimulada, diluïda, desarmada o frívola, ja sigui d’una manera més o menys evident o estructural o encara imaginativament provocadora, avui és present en gairebé totes les esferes de la societat: en l’absència de regles que imperen en el camp de la creativitat; en la manera tan flexible i plural i abismada que tenim de concebre la pròpia identitat; en el gust per la raresa i la inventiva, per la gràcia deliberadament idiota i l’estirabot; en la plena consciència que allò que hem convingut a anomenar la realitat és un vernís que tapa moltes realitats; en la dissolució de les fronteres entre gèneres; en la potencial espectacularització de qualsevol gest o situació…

L’èxit de la revolució surrealista –apunt ja sabut però que cal repetir: l’única revolució que triomfa és la que aconsegueix transformar el món (Marx) i també canviar la vida (Rimbaud)– és el que fa que, avui en dia, les obres que li donaren forma fa gairebé un segle hagin perdut, en general, la seva capacitat d’impacte, la força del que és subversiu, diferent i innovador. I també, esclar, la seva naturalesa d’aventura totalitzadora, és a dir, d’aventura artística, poètica, filosòfica, intel·lectual, espiritual i sociopolítica, tot alhora. De vegades mirar un quadre surrealista, o llegir un poema surrealista, és com observar els fonaments d’un edifici poderós, exuberant, imponent: en reconeixes el mèrit enorme, t’adones que sense allò la resta de l’edifici no seria possible, però no t’impressiona ni et sorprèn ni t’enlluerna. Perquè ja t’ho saps.

És el que passa, diria, amb les Confesiones inconfesas de Claude Cahun (Nantes, 1894–Saint Helier, Illa de Jersey, 1954), una obra estranya i multiforme, paradigmàticament surrealista tant en la seva mescla de gèneres –poesia automàtica, inventari sui generis de records personals, narració onírica, reflexions alliberades de les maneres convencionals i normatives de pensar– com en la paleta de trucs i de recursos que fa servir –metàfores fulgurants i esquives, jocs de paraules, diàlegs deliberadament desubicats, associacions inopinades, frases sense solta ni volta, aforismes o proclames o simples apunts…

En aquests casos, és necessari disposar de materials que ens recordin o ens facin veure el valor de l’obra que tenim a les mans, i l’edició de Confesiones inconfesas que ha fet Wunderkammer ens els forneix. El llibre, traduït per Cristian Crusat, compta, a més de amb les il·lustracions d’una desena de muntatges fotogràfics de Cahun, amb una triple introducció, que explica qui era l’autora, quines les línies-força de la seva feina, quins els seus interessos vitals i intel·lectuals, i quins els seus amics i aliats.

Escrits pel traductor Crusat, per François Leperlier i per Pierre Mac Orlan, coetani de Cahun, els textos introductoris ens expliquen que Cahun va néixer amb el nom de Lucy Renée Mathilde Schwob al si d’una família jueva de l’alta burgesia bretona i que des de ben petita es va amarar de cultura. Que era neboda de Marcel Schwob. Que va rebre una educació exquisida. Que els primers articles va publicar-los a la influent Mercure de France. Que el 1917 va adoptar el pseudònim de Claude Cahun –una estratègia per reinventar-se i assumir una identitat no sotmesa a les normes imperants. Que, en acabar els estudis, es va instal·lar a París amb qui ja seria per sempre més la seva companya de vida, l’artista Suzanne Malherbe. Que la literatura, el teatre i la fotografia van ser els seus tres interessos centrals. Que va ser amiga de surrealistes de renom com Michaux, Crevel, Desnos i Breton. Que, durant la Segona Guerra Mundial, després de l’ocupació nazi de França, va incorporar-se a la Resistència, juntament amb Malherbe, i que totes dues van ser detingudes i fins i tot condemnades a mort, però que l’execució a la fi no es va consumar. I, finalment, que va morir de malària el 1954.

Al seu text, Leperlier resumeix l’ambició totalitzadora del llibre. Deixo la cita en versió castellana traduïda. Confesiones inconfesas, diu l’estudiós francès, és “un libro total en el que dominan tres grandes figuras proyectivas: Narciso, el Andrógino y el Ángel (el Demonio), a partir de las cuales se desplegarán, como una arborescencia, las temáticas electivas: individualismo y alteridad, dandismo y esteticismo, identidad plural y desbordamiento de los géneros, voluntad libertaria e inmoralismo, autoburla y autoestima, travestismos y juego de espejos, imaginación y teatralidad”.

Tot això és exacte, i la filiació surrealista de Cahun és evident, absoluta, sense matisos. Però, sigui com sigui, tot arreu del llibre es nota que el seu compromís amb les idees i el projecte surrealista estava fonamentat sobre una vasta i exhaustiva cultura. A més de les referències clàssiques i bíbliques, Cahun és capaç de treure’s de la màniga definicions, aforismes o jocs de paraules d’una lucidesa juganera i incisiva. Per exemple, quan diu: “Siglo XIX: hay que tener corazón. Siglo XX: hay que tener estómago”. Claude Cahun va ser tot un personatge.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close