General

De Morell a Rubio, el cicle tancat de la mort

L’any 1943 hi hagué un assassinat a Andorra, el d’Anton Areny. I una execució, la del seu germà Pere, condemnat pel Tribunal de Corts, que podia haver-se evitat. Una història que ha planat en l’inconscient col·lectiu andorrà i que va estar arreplegada en un llibre d’Antoni Morell, ‘Set lletanies de mort’, la primera novel·la pròpiament andorrana. La recent ‘Morts, qui us ha mort?’, d’Iñaki Rubio, estira d’aquest fil i, d’alguna manera, tanca el cicle.

El mas de la Costa és al Tarter. Parròquia de Canillo, la més septentrional de les valls d’Andorra. Una casa aïllada, documentada —com passa sovint a les grans cases andorranes— cap al segle XV (o abans). El Tarter —amb Soldeu i l’Aldosa— són dels llocs habitats permanents més elevats de la península Ibèrica. La història de la casa és un rosari de successions amb hereus i pubilles, ampliacions del patrimoni, reformes. I treball, molt treball: un feinejar incansable, seguint el ritme marcadíssim de les estacions, del bestiar, els cicles de mort i renaixement. Molta, moltíssima feia a l’estiu, menys intensa als hiverns, que eren llargs, nevats i lents. Un patrimoni escampat i exigent. Res d’especialment diferent de la majoria de cases pirinenques de dimensions i condicionants econòmics similars.

L’estiu del 1943 no hauria d’haver estat una excepció. Andorra encara no havia sortit del trasbals de la guerra d’Espanya —una allau incontenible de refugiats de tots els bàndols, gravíssims problemes de subministrament, una diplomàcia obligada a negociar i a entendre’s amb el govern rebel de Burgos— que va tornar a topar amb dificultats similars amb els nazis instal·lats a la frontera del Pas, sempre a l’aguait dels passadors que ajudaven pilots de la RAF i fugitius jueus a travessar la frontera.

Passaport de Pere Areny.

A la casa hi havia segadors, era el pic de la feina de l’estiu. La nit del 31 de juliol a l’1 d’agost, Pere Areny va matar d’un tret d’escopeta al seu mig germà, l’Anton. La continuació és prou coneguda: la policia va detenir Pere Areny, va obtenir una confessió i el Tribunal de Corts va condemnar-lo a mort. No hi va haver cap petició de clemència —que hauria estat admesa d’ofici— i, després de la lectura pública de la sentència (immortalitzada en una fotografia cèlebre de Valentí Claverol, una icona de l’Andorra contemporània) va ser afusellat al cementiri d’Andorra la Vella, el 18 d’octubre.

Fins aquí els fets. Però la mala fi dels dos germanastres va ser una presència incòmoda, no païda, en l’inconscient col·lectiu andorrà. Hom era conscient que l’execució s’hauria pogut evitar, que la mort del jove Gastó —vint-i-nou anys— havia estat un fet terrible, com terrible havia estat la mort del seu germà Anton. El fracàs d’un sistema judicial, però també el fracàs d’una societat que, atemorida per les notícies terribles i les amenaces que els arribaven dels veïns, no va saber reaccionar. 

El silenci va planar fins a l’any 1983, quan l’Antoni Morell va publicar a Laie Set lletanies de mort, amb pròleg de Salvador Espriu. Aquesta és, de fet, la primera novel·la pròpiament andorrana —és a dir, amb voluntat i consciència. En un país on la tradició literària era certament escassa, és prou significatiu que el tema que Morell escollís fos un cas que, sense cap necessitat de posar-hi noms, perquè tothom ho va saber identificar a l’instant. Havia passat només una generació: els nens i joves que van créixer escolant la trista història dels Gastons van començar a tenir responsabilitats, estaven compromesos amb la construcció d’un país que superés inèrcies antigues. En aquest sentit, les Set lletanies era un recordatori, un avís: venim d’aquí, no ho oblideu. La història, malgrat la destil·lació del procés literari, encara feia mal.

Antoni Morell.

Quaranta anys més tard, Iñaki Rubio publica a cal Comanegra Morts, qui us ha mort? El títol apel·la, d’entrada, als vells rituals d’aixecament dels cadàvers, una fórmula arcaica que, amb el pas del temps, ha perdut tot significat i fins i tot ha servit per batejar discoteques. Però la intenció de l’Iñaki va molt més enllà del que insinua el títol. Es planta davant de la porta del mas de la Costa i fa preguntes en veu alta. Si s’han de dir noms, es diuen. Si hi va haver una injustícia, es diu. Ha passat prou temps i la societat andorrana necessita respostes a preguntes que ningú no havia gosat plantejar després de Morell. O sense entrar del tot en el fons de la qüestió, com en el documental Pena capital (Jorge Cebrián, 2008). 

Amb la llibertat que li dona l’excusa de la literatura, Rubio furga, investiga, parla amb testimonis, imagina mòbils, intenta esbrinar si el difunt Anton estava promès, descriu el penós procediment penal, la falta d’empatia, el drama de la sentència i l’execució. Sense perdre de vista el context, és clar: els nazis campant per Andorra, l’amenaça sempre present de l’annexió per part dels veïns. Una societat que se sent fràgil en una Europa que fa aigües i, per tant, és capaç d’actuar amb covardia i crueltat contra una de les baules dèbils per semblar més forta del que era.

L’obra de l’Iñaki tanca un cicle, i ho fa amb tacte, sensibilitat i profunditat. És generós amb les víctimes i també amb els botxins. Amb els morts i amb els vius. A totes les pàgines hi ha  —i faré servir un parell de paraules que gairebé han caigut en desús— caritat i compassió.

Iñaki Rubio. Fotografia: Laura Gálvez.

Per a Andorra, Morts qui us ha mort ha estat un llibre catalitzador, un bàlsam. Una obra tan necessària com inesperada. Poques vegades un llibre ha estat tan oportú. La lectura seguida de l’obra de Morell i la de Rubio ens diu més coses sobre Andorra que una dotzena de tesis doctorals, i aquí rau la grandesa de la literatura.

Albert Villaró
Albert Villaró i Boix neix a la Seu d'Urgell el 5 de març del 1964. Es llicencia en geografia i història i ha treballat com a arxiver i arqueòleg. Fou director d'Arxius, Patrimoni i Recerca del comú d'Andorra la Vella, on viu. Com a novel·lista, publica l'any 2000, 'Les ànimes sordes' i, el 2003, 'L'any dels francs', títol que li val el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica del mateix any. Encara l'any 2003 apareix 'Obaga' i, amb 'Blau de Prússia', del 2006, guanya el Premi Carlemany. També és autor de les novel·les 'La primera pràctica', publicada l'any 2010 i 'L'escala del dolor', del 2012. L'any 2014 guanya el Premi Josep Pla amb l'obra 'Els ambaixadors' i, l'any 2015, el Premi Prudenci Bertrana per 'La Bíblia Andorrana'. El seu darrer llibre és 'La companyia nòrdica", del 2020.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close