General

Dones d’aigua

La festivitat més destacable del Japó no és el Dia de la Democràcia, o de la Independència, o de la Constitució. La festa més destacable és la dels Cirerers en Flor. Durant la jornada, els japonesos contemplen aquell espectacle bellíssim però efímer de la natura. I és que a través de la bellesa, es pot copsar l’ànima de les coses.

A Occident, fa temps que es va perdre l’ànima del món. Per a Occident, l’Univers és un indret inert del qual, un dia, va sorgir la flor de la vida. Però per a les cultures tradicionals, tot està viu des de sempre. Abans que s’imposés els criteris de la Il·lustració, el racionalisme i l’empirisme, la mirada sobre la totalitat era diferent. La realitat era la suma d’allò literal i allò simbòlic. Actualment, però, tot s’observa d’una manera textual. I, tanmateix, l’existència, com la informàtica, disposa d’un hardware i un software, malgrat que nosaltres només apreciem el segon. Josep Maria Subirachs ho va explicar perfectament en un relleu mural de marbre travertí que es troba a la planta d’arribades de l’aeroport d’Alacant. Una frase gravada diu: “El que es veu és una visió de l’invisible”. Allò invisible és el món sagrat, allò que veiem, és el món profà. Allò contingent i allò ocult.

Una altra obra de Subirachs l’Arquitecte, en honor als constructors de catedrals. La catedral només és una projecció de la ment de l’arquitecte. Un altre cop el visible és una visió de l’invisible. Bronze de 1986. Girona.

Una meravella d’Orient són els toriis japonesos. Uns arcs vermells situats a l’entrada dels temples sintoistes. Representen la transició de l’espai mundà al sacre. La religió sintoista està fonamentada en els esperits de la natura que només es poden apreciar quan es creua la llinda i s’entra a l’àmbit sagrat. Els esperits de la natura d’Occident han estat reduïts a personatges de contes infantils. Procedent del Japó, els esperits de la natura ens arriben en forma de manga i de pel·lícules d’animació que recreen d’una forma postmodernitzada l’antiga mitologia nipona.

Abans de la pèrdua de la percepció, els esperits de la natura eren reconeguts arreu. El primer que van fer els escandinaus en poblar Islàndia va ser trobar els llocs sagrats que servirien com a connexions amb l’Altre Món. Després, aixecaren santuaris als déus que havien portat amb ells, com Tor i Frei. Finalment, van establir una relació harmoniosa amb els esperits d’aquella terra.

Els esperits de la natura custodiaven muntanyes, turons, roques, rius, cascades. Cal dir, però, que no eren éssers eteris o espectrals. No eren insubstancials. Eren corporis i incorporis depenent de les circumstàncies. En el món antic, pagans, jueus, cristians, gnòstics, creien en l’existència d’aquests éssers. Els grecs els anomenaven daimons, i la seva funció consistia a fer de mitjancers entre les persones i els deus. Eren els genius loci que el cristianisme demonitzà o divinitzà, escindint la seva ambigüitat en àngels o dimonis, paraula, aquesta darrera, que procedeix de daimon.

A Catalunya, els esperits de la natura més coneguts són les dones d’aigua, també denominades dones de fum, goges o aloges. Nimfes que custodiaven les aigües dels boscos, els llacs i les fonts, senyores de gorgs i estanys. Entitats que fecundaven la vida de les plantes i vivificaven l’aigua. Els grecs les coneixien com a nàiades. En concavitats guardaven el fus de filar la natura i, quan arribava el bon temps, teixien la primavera amb bellesa, elegància i gràcia. Les esquerdes, baumes i coves de les Estunes, a Banyoles, són un dels indrets més famosos on feinejaven.

Llegendes sobre dones d’aigua hi ha arreu del país, però les dues més significatives van esdevenir-se al Gorg Negre de Gualba i al Salt de la dona d’aigua d’Arbúcies, totes dues al Montseny.

Il·lustració de Maria Padilla per al Gran Llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya

La llegenda, si fa no fa, diu que un hereu de masia dormia sota l’ombra d’una alzina quan va sentir una cançó dolça. El noi, encuriosit, va voler saber qui cantava tan bonic i descobrí una dona d’aigua bellíssima. Comprensiblement, se n’enamorà. Va ser correspost i no trigaren a casar-se, però la goja li posà una condició: que mai no l’anomenés dona d’aigua. Si ho feia, la perdria per sempre més. El cert és que van tenir una vida plena i engendraren fills. Però passats els primers anys amorosits, el marit tornà un dia a casa irritat i cridà a la seva muller «fes-te enllà, dona d’aigua!». En aquell punt, el món es parà sobtadament, fins que la dona, en silenci, es girà, sortí de casa i es dirigí cap al gorg on s’havien conegut. L’hereu, de seguida, recuperà el seny i li va anar a buscar per demanar-li perdó, però la muller ni tan sols es tombà, va fer un saltiró, es llançà a l’aigua i va desaparèixer. Des d’aleshores, una tristesa aclaparadora s’instal·là al mas, que s’anà empobrint lentament. Van transcórrer els jorns fins que una tardor els fills van confessar que la mare venia cada matinada a veure’ls i, plorant, els llevava del llit, els vestia i pentinava, endreçava la casa i després s’esmunyia sense fer soroll.

Amb totes les seves variants, aquesta és una de les llegendes més conegudes de Catalunya. I un exemple d’unió momentània de tots dos mons, el visible i l’invisible. Una i l’altra banda del mirall, com diria Carroll.

A la contemporaneïtat, l’aigua s’està convertint en un bé escàs. Potser és per culpa de la dessacralització del món. Malgrat tot, el mes de maig, les muntanyes en regalimen a doll. Aigua de neu i aigua de pluja que les goges, en temps reculats, aprofitaven per trenar la primavera. Sortosament, ens van deixar un regal, el Montseny és Reserva de la Biosfera.

Joan de Déu Prats
Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close