General

Dones d’aigua

Dones d’aigua? No em digueu que no les heu vistes. Enmig de la molsa, dissimulades entre pedres humides mentre van deixant passar l’aigua… Amagades darrere de verdum i de fullam: però les nostres apareixen a vora i vora dels carrers de la ciutat. En el Temps de les Arts us proposem un viatge amfibi per un dels mites més populars de la nostra cultura.

Fixeu-vos en moltes conduccions d’aigua del centre històric de València. A uns dos metres d’alçada, algunes tenen una cara de dona, d’infant o de colomet. En moltes hi apareixen rostres masculins, toscament barbats. En algunes la traça recorda algun perfil egipci naïf… Qui són? Rostres femenins, la major part de vegades. O d’infants. Semblen angelets. El centre històric en va ple.

És el record de la llegenda de les dones d’aigua, de xicones bellíssimes que s’apareixien des de dins de líquid dels rius o dels llacs. És la memòria de les nàiades, nimfes, dríades i altres criatures femenines que des dels grecs ens apareixien en llacs i emergències aqüàtiques. I són part de la nostra mitología. Normalment se’ls apareixien als xicots que passejaven per la riba, tot s’ha de dir. Primer, n’apareixia la cara, amb els cabells esbullats, regalimant líquid…I et convidaven a acompanyar-les al seu regne aqüàtic. Fins ací el mite, el relat captivador. Perquè l’origen d’aquestes caretes en concret és relativament recent. I més prosaic. Però sense dubte, és l’ombra del mite ancestral. Rebobinem doncs, i comencem de nou el relat.

Des del principi de la ciutat medieval, les aigües de les teulades acabaven al carrer a través dels ràfecs de les cases. I s’ajuntaven en perillosos rierols enmig de les calçades polsoses. Així, els carrers esdevenien canals de deixalles putrefactes inefables. Això canvia amb la nova normativa urbana de 1844, quan el consistori va obligar que les aigües de les teulades baixaren per unes canonades que seguien el mur fins a terra cap a les clavegueres.

La connexió de diverses baixants es decorava amb un rostre humà, normalment una dona, però també un baró barbut, un infant, una au… Potser era el record insconscient d’aquelles narracions màgiques ancestrals. La de les dones d’aigua, unes criatures presents en la nostra memòria mítica atàvica, i presents en moltíssims pobles on diem “bon dia”. Elles, guardaven l’aigua. Ara s’han convertit en figures estàtiques, que sembla que volen eixir del ferro que les empresona.

Llegiu un fragment d’un poema de Miquel Costa i Llobera (1850-1920) on se’ns descriu un fenomen insòlit:

(…) Prop del ramat que pastura
espargit per la planura,
conversen dins la foscura
un jove i un vell pastor:
-no sentiu vós de vegades,
perdudes lluny en la nit,
cançons i dolces tonades
com res del món heu sentit?
Què en sabeu?
-Sé que per l’ombra van juntes aquelles que el Sol no veu…
Són dones d’aigua, les fades (…)
Són el record de les odisseiques sirenes…

Però de vegades no només són pròtoms, caps de dona. A voltes les dones se’ns apareixen de cos sencer.

En moltes pel·lícules de James Bond apareix una dona bellíssima eixint de l’aigua. És una adaptació moderna de la nimfa clàssica , de criatures que vivien en rius, tolls, llacs i estanys, de la donzella medieval que surt del líquid de la vida. De les nostres “dones d’aigua”. Els valencians en tenim una extraordinària, que cada dia –faça fred o calor- es banya a un estany al costat del que era un rebost ubèrrim ple de vida. Per arribar a la nostra dama del llac particular ens hem d’endinsar en les vísceres d’un dels rebosts més extraordinaris de la ciutat, hem d’anar a l’interior de la panxa d’un edifici molt especial. Hem de baixar a les catacumbes del Modernisme: hem d’anar al Mercat de Colom.

Escultura de Tonico Ballester.

Dins del Mercat de Colom l’any 2017 van posar una escultura que havia estat dormint durant més de 50 anys en una casa molt prop d’allí. Exiliada, amagada, confinada, com el seu autor: Tonico Ballester. Aquest escultor extraordinari va haver de fugir de casa seua igual que altres creadors al final de la Guerra Civil espanyola, el proemi de la II Guerra Mundial. El seu delicte: ser d’esquerres, valencià, progressista i creatiu. La xicona del llac està modelada en bronze per un autor silenciat i desconegut pels seus conciutadans.

Tonico Ballester va ser una de les figures més importants de l’avantguarda artística del segle XX, al costat de Ricard Boix, Jordi Ballester, Manuela Ballester i Josep Renau. Alguns d’ells van haver de fugir a Amèrica o a l’est d’Europa per poder continuar el seu compromís ideològic, artístic i social. A Amèrica, Tonico va treballar per a temples que necessitaven grans obres escultòriques. Fins i tot molts museus de cera a Amèrica del Nord tenen ninots de personatges fets per Ballester. Gràcies a Anna Rosa Ballester, la seua filla, la dama del llac continua subjectant-se el vestit cada matí per eixir d’una aigua neta, democràtica i lliure.

Una altra dona d’aigua de Tonico Ballester.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close