General

Eivissa: Utopia mediterrànea a l’Europa d’entreguerres

L’illa representa la idea de la utopia. Un lloc solitari i paradisíac. Allunyat. On començar de nou. On trobar unes arrels que no són de ningú i a la vegada de tothom. Un lloc isolat. Del llatí, ‘insula’. Aquella ‘ínsula’ que Don Quixot prometia a Sancho Panza: una projecció de la seva imaginació… dels dos: de cavaller i escuder. Segles després de l’incunable de Cervantes, l’any 1902, aquesta projecció pren vida a ‘Le Marriage de Don Quichotte’ de l’escriptor francès P. J. Toulet (molt reivindicat posteriorment per Borges) que versiona l’universal Don Quixot. A ‘Le Marriage de Don Quichotte’ un renovat cavaller, després de campar pels deserts manxecs, acaba arribant a Eivissa, on es disposa a crear una república ideal.

Eivissa sempre ha estat una espècie de destí per a la utopia. Un lloc aïllat, salvatge i en certa manera al marge d’un món que a principis del segle XX ja començava a viure a un ritme vertiginós. Durant la primera meitat de segle l’illa va ser refugi d’artistes, pensadors, escriptors o arquitectes. Artistes de diverses disciplines que troben a l’illa un lloc preciós, atrapat al temps, on les seves històries s’entrelliguen i van forjant la personalitat d’un lloc que ja porta una bona motxilla històrica com ja comentava en l’article anterior, “L’etern retorn a Eivissa”, publicat en aquest portal. 

Aquests vestigis i l’ideal de locus amoenus dels romàntics del XIX van portar el pintor Santiago Rusiñol a participar en l’excavació arqueològica de Puig des Molins (un dels jaciments púnics més importants de la Mediterrània). De la seva experiència a l’illa en trobem testimoni als set articles que va escriure al setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa el 1913. Allà el pintor i dramaturg descriu Eivissa com “un trosset més de Catalunya”, quelcom que podria subscriure jo mateix. I que no se m’enfadin els eivissencs. Hi ha quelcom a l’Illa Blanca que em recorda a casa, a Catalunya. Ho dic sovint, però no ho sé explicar. Per cert, és el pintor el primer que l’anomena ‘Illa Blanca’: “des del blanc crema al blanc d’àgata; des del de gavina al de neu; des del de cigne al de marbre; cada caseta té el seu blanc que li dóna fesomia”.

‘Els contrabandistes’ de Joaquín Sorolla (1919). Museu Sorolla.

Uns anys després, Rusiñol coneixeria Joaquín Sorolla, que s’havia mudat a Barcelona el 1915. Poc després, el 1919, Sorolla pinta els paisatges oberts i lluminosos d’aquesta Illa Blanca a “Els contrabandistes”, on plasma el caràcter corsari i sovint fora de la “llei” de la gran de les Pitiüses. Cosa que en certa manera és el que busquen els diletants de l’època: “aquesta mena de persones que passa la major part de la seva vida en illes i que mai acaba de trobar-se a gust en el continent”. Aquestes són paraules que escriu Walter Benjamin, el qual viu un romanç amb l’illa quan, desenganyat, deprimit i pobre, decideix visitar el traductor Felix Noeggerath el 1932 a la seva casa de Sa Punta des Molí a Sant Antoni . A l’illa, Benjamin recupera el seu interès per la narració fruit de la inspiració i la tranquil·litat. Escriu set relats, repartits en les seves dues visites. La primera entre abril i juliol del 1932. Dos dies abans de marxar, el 15 de juliol de 1932 Walter Benjamin celebra el seu 40è aniversari. A la festa coneix l’historiador Jean Selz, a qui es trobarà poc després a París, fugint altre cop del Berlín nazi i amb qui decideix retornar a Eivissa el 1933. Selz es convertiria en el seu amic, traductor i company de viatges psicotròpics sota la influència de l’opi i l’haixix que van inspirar un dels seus escrits: “Notes sobre el crock”.

Aquell ambient embriagador el reproduiria el germà de Jean, Guy Selz (que després comandaria la popular revista Elle) al seu bar El Migjorn, on d’altres intel·lectuals compartirien tertúlia i substàncies. El periodista barceloní Carles Sentís el descriu a la revista Mirador l’any 1933 com “un bar francès, al moll d’Eivissa, decorat a l’estil modern i amb molt bon gust. Hi va gent refinada, amics de Jean Cocteau, i alguns es diuen artistes”. Entre ells els escriptors Pierre Drieu La Rochelle, Rafael Alberti, María Teresa León, un jove Paul René Gauguin (net del pintor) o l’alemany Raoul Hausmann.

L’impulsor del dadaisme berlinès va arribar a Eivissa junt amb la seva dona (i també amb la seva musa, Vera Broïdo) un 17 de març fugint d’una Alemanya on el creixent nazisme es començava a fer insuportable. A Hyle: Ser somni a Espanya Hausmann relata els costums i relacions entre eivissencs i viatgers, i descriu fascinat l’arquitectura eivissenca en una sèrie d’articles i de reportatges fotogràfics.

L’arquitectura eivissenca seduïa a bohemis de qualsevol disciplina, inclòs Benjamin, que estava fascinat per l'”enginyosa ordenació dels murs que no deixen passar ni soroll ni calor”. Un d’aquests intel·lectuals nouvinguts era l’arquitecte Erwin Broner, format sota els preceptes de la Bauhaus que va arribar a l’illa el 1933, també fugint de la persecució nazi. L’interès de l’arquitectura eivissenca resideix en la recerca avantguardista per recuperar, com va dir Le Corbusier, “les autèntiques arrels mediterrànies”, que provenen, de fet, de la casa fenícia i que utilitza els materials del mateix terreny. Entre 1932 i 1936, la revista A.C., portaveu del grup GATCPAC, va publicar diversos articles on es destacava la seva racionalitat, funcionalitat i adaptació al medi, i que segons l’arquitecte català Josep Lluis Sert “tracta de perpetuar un llenguatge mil·lenari”. Sert va construir sota aquesta influència un grup de cases a Punta Martinet, just davant de la badia de Dalt Vila des d’on es contempla l’arribada dels vaixells al port.

Portada de la revista A.C. del primer trimestre de 1936, on s’inclou un article d’Erwin Broner i R. v. Waldkirch sobre l’arquitectura tradicional eivissenca.

En aquells vaixells viatjaven els visitants que sovint coincidien després al port, com descriu, el 1935, la jove periodista catalana Irene Polo: “Al port us trobareu amb moltes cares conegudes: les mateixes cares descompostes del viatge anterior.” I és que al port és on hi ha la vida. “Els joves del lloc es passegen en dues files al llarg del port. D’aquí sorgeixen els matrimonis i aquí es fa tota la vida”, escriu Albert Camus, que va passar uns dies a Eivissa el 1935, després de visitar Mallorca. Donen compte les pàgines del capítol “Amor a la vida” del seu llibre L’envers et l’endroit, on descriu apassionat aquella sensació del ritme illenc: “En el breu instant del crepuscle regnava quelcom de fugaç i malenconiós, sensible no a un home només sinó a tot un poble. Jo, per part meva, tenia ganes d’estimar com es tenen ganes de plorar. Em semblava que cada hora del meu somni seria robada en endavant a la vida…, és a dir, al temps del desig sense objecte.”

Poc després, el 1936, aquella sensació de deixar fluir el temps es va esquinçar per a Rafael Alberti i María Teresa León als qui va agafar el alzamiento a l’illa. Eivissa va ser ràpidament un fortí nacional, així que van haver d’amagar-se a una cova esperant que un vaixell republicà rescatés a tots aquells que es varen quedar varats en territori hostil. León ho descriu així: “Durant vint dies vam viure a la muntanya… La muntanya estava plena de proscrits. Al vespre, ens assèiem a veure enfosquir-se la torre de sa Sal Rossa, les barques de la tornada, l’illa de Formentera a la llunyania propera… “.

És clar que el que no sabien León i Alberti en arribar a Eivissa és que part de l’alzamiento es va gestar allà, al cap d’un jove Francisco Franco, que va ser comandant general de les Balears del 1933 al 1936. A Balears el va enviar el madrileny Manuel Azaña, que justament encapçalava la llista de Balears per a les eleccions de les Corts Constituents del 1931. Azaña va guanyar aquelles eleccions a Balears, però a Eivissa el triomf de les dretes va ser clar per al candidat Pere Matutes Noguera, pare d’Abel Matutes. Carles Sentis, de fet, diu que  “les Balears són molt diferents entre elles, es donen l’esquena, però si hagués d’assenyalar algun punt en comú entre les illes, aquest no seria un altre que l’actual ‘cacicado de March’, amb els seus diaris, i que aquest té a Eivissa al seu ‘escuder Matute’.”

Azaña decideix, donada la carrera meteòrica de Franco, “enviar-lo a manar Baleares, on estarà més allunyat de temptacions conspiratòries”. Potser Azaña no sabia que a Eivissa no només s’hi havien refugiat ments progressistes. Eivissa era políticament territori de dretes. O almenys conservador. Un territori molt pobre, sense pràcticament població obrera i abandonat de la mà de Déu durant dècades. I també es converteix en refugi de simpatitzants nazis. La mateixa Irene Polo va descriure en un dels seus articles per a la premsa de Barcelona, ​​publicat en 1935, aquesta atmosfera de tensió: “En les blanques parets de la ciutat d’Eivissa, he vist, pintada amb carbó, l’esvàstica del Führer”.

Placa commemorativa a l’entrada de la cova on es van refugiar León i Alberti al municipi de Sant Josep de Sa Talaia.

La Guerra Civil i la postguerra van coartar el cosmopolitisme i la bohèmia retornant a Eivissa a l’ostracisme i a la pobresa extrema fins que, a mitjans dels cinquanta, recuperaria aquell halo bohemi rebent artistes i escriptors, molts d’ells beatniks americans. Mentrestant el món es quedaria orfe d’un dels indrets més excitants i purs per a la bohème europea. Orfe d’utopia. I és que com Walter Benjamin reflectiria en una carta des de París al 1935: “Després d’Eivissa no he tornat a conèixer a ningú interessant”.

Christian Len
DJ i periodista especialitzat en ràdio digital i ha treballat per ScannerFM, RBMARadio o Ibiza Sónica i escrit per mitjans com Clubbing Spain o Mixmag. També ha estat DJ resident de llocs icònics d'Eivissa com Hostal La Torre, Blue Marlin o el llegendari Pikes. En l'actualitat es dedica a la comunicació i al brànding musical amb la seva empresa FloÕod. Acaba d'escriure el llibre "Balearic: Història oral de la cultura de club en Ibiza" (Editorial Contra)

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close