General / Opinió

El conjunt mig buit del creador i la creació

El 21 de setembre passat, la Generalitat Valenciana presentava “Cultura per a la recuperació”, el nou pla estratègic del govern que fa relleu de l’anterior, “Fes cultura!”. La nova estratègia suposa un pas endavant respecte de l’anterior en molts aspectes. La filosofia del pla, tanmateix, posa de nou l’èmfasi en els aspectes utilitaristes i economicistes de la cultura (salut i benestar, inclusió i recuperació econòmica), deixant en un segon pla els agents productors, els creadors i la creació, el treball a llarg termini des dels fonaments. El projecte, a més, eludeix xafar uns quants bassals polítics que són ineludibles, com ara reformular de dalt a baix el camp audiovisual i la internacionalització a través de l’Institut Ramon Llull. La llengua en què es produeix la cultura, de fet, tampoc no és un marcador significatiu per als autors del pla.

Vaja per davant la meua consideració i respecte intel·lectual envers l’equip redactor del projecte, especialment per Ramon Marrades, qui ha demostrat la seua solvència com a economista i gestor. Una persona, a més, que procedeix del món de la creació i la cultura. Cal ressaltar també que es nota l’experiència acumulada aquests anys d’implementació de l’anterior pla i els nous coneixements dels redactors, vinculats a Econcult, la Unitat d’Investigació d’Economia de la Cultura de la Universitat de València. Es tracta d’un pla tècnicament sòlid i que aporta correccions i aportacions de nou encuny escaients. Al meu parer, tanmateix, es tornen a repetir problemes d’enfocament i de concepció instrumental del fet cultural, la mateixa visió (per exemplificar de manera entenidora) que uneix en moltes administracions locals turisme i cultura. Amb la segona com apèndix.

El diagnòstic que la pandèmia ha despullat les insuficiències del nostre ecosistema cultural és correcte. Però aquestes mancances ja eren absolutament detectables abans que la Covid-19 arrabassara amb les nostres vides. Problemes de mitjans, promoció, professionalització, projecció (internacional, estatal i en el nostre àmbit lingüístic, aspecte que el pla no aborda), manca de formació contínua i estímuls als joves creadors i incapacitat per fer surar el nou talent. La pandèmia ha fet que la trinxera en què vivien els artistes i molts dels agents culturals siga més incòmoda i humida. I malgrat tot, continuen surant les propostes, es continuen fent àlbums i concerts, les galeries pengen obra nova, hi ha representacions en cartell i les llibreries posen novetats en els estants. Tot en (aparent) ordre.

Tant, que podem passar a un altre estadi i ocupar-nos dels drets culturals de la ciutadania, la repercussió de la cultura en “la salut pública, l’educació, la inclusió social i la construcció d’identitats” o, la participació en un canvi de model productiu. La cultura com a factor de recuperació econòmica després del sotrac. Abstraccions discutibles: és cert que la cultura té un component terapèutic, però el seu sentit final hauria de ser un altre, com em deia una persona del sector, “l’art ha de fer mal”. Com a mínim, és l’instrument per fer-nos preguntes incòmodes, per furgar allà on costa dipositar la mirada. I les veritats couen.

Pel que fa a l’economia, l’activitat cultural pot fer de motor. I no puc estar més d’acord en atorgar-li valor a l’activitat cultural, allunyar-nos de la visió garrepa dels creadors com uns éssers que treballen per l’amor a l’art, obligats a regalar-nos les seues creacions per no se sap quina maledicció bíblico-digital. La cultura genera moviment econòmic, és un valor afegit que cal remunerar. Perquè de la dedicació plena, o el més intensiva possible, és més factible fer brollar la qualitat. Però la recerca i el foment de la qualitat, la millora de les condicions creatives, hauria de ser el centre de tot. Els fruits venen després.

És innegable que els treballadors de la cultura són ben presents en el nou pla. En el document es parla d’una política cultural que millore les condicions laborals del sector, es fa referència a “nous espais de treball” (hi ha un èmfasi que és d’agrair en aquesta qüestió) i hi ha diverses al·lusions a la “creativitat” i la “innovació”. Tot, amb l’objectiu d’arribar a 80.000 persones ocupades en els sectors culturals cap a 2023, “amb l’increment associat en les dades d’ocupació i el PIB autonòmic”.

També s’aposta per la creació d’un Laboratori Valencià de Cooperació Cultural (LaVACC), coordinat amb la Secretaria Autonòmica de Cultura, amb el qual coordinar els agents culturals i irradiar per tot el territori. Un espai que pretén ser capdavanter en la gestió cultural pública. Igualment, es pretén reactivar la Mesa de Participació de la Cultura Valenciana (MeCuV), reconfigurar les ajudes públiques “per incrementar el seu impacte econòmic i territorial”, plans de formació a agents culturals públics i privats. El tema de les ajudes, que necessiten una reformulació evident, és significatiu: de les actuals, es diu que tenen impactes “limitats en la transformació i modernització del sector, i no faciliten processos de professionalització”. Així mateix, tampoc no ajuden a l’experimentació i la innovació, sostenen els autors del pla. Aquesta part del redactat sembla una picadeta d’ull al malestar en el sector de les arts escèniques per la filosofia d’unes ajudes enfocades a invertir més en menys projectes, els de més viabilitat comercial. El desafortunat atendre a “l’excel·lència” i el “nivell alt” en contraposició al “cafè per a tots” que va expressar el director de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), Abel Guarinos, en una entrevista. Perquè ací l’excel·lència cal llegir-la en clau de muntatges amb viabilitat comercial o capaços d’atraure expectadors.

 

Les Arts Volant, un exemple de territorialització @Miguel Lorenzo

Comptat i debatut, es proposa un marc de convocatòries plurianuals no sectorials, per projectes, “orientades a empreses i consorcis” subjectes al “compliment d’objectius específics” (“inclusió, salut i benestar o activació econòmica”) i amb la “voluntat de transformació real dels agents i organitzacions culturals”. Ací es fa referència a la professionalització, la digitalització i, tornem-hi, l’excel·lència, que en aquest cas ens temem que té a veure amb conceptes com la competitivitat, no amb la qualitat i l’ambició artística. El pla marca tres tipus de convocatòries, unes orientades a projectes i estructures empresarials, altres a processos de creació i producció (tant als d’explotació comercial viable com a aquells -sortosament- més experimentals, innovadors o artesanals) i, finalment, al manteniment d’infraestructures culturals.

Hi ha un cert progrés respecte del pla anterior pel que fa a tenir en compte els processos de creació i la recerca de la qualitat, en contrapès a la filosofia utilitarista (economicista, si voleu, per l’abús de termes econòmics) del document. Aspectes com l’impuls dels “nodes d’innovació cultural i creativa” capaços de generar projectes susceptibles d’aspirar als fons europeus Next Generation. Però em fa la sensació que l’alt nivell de les nostres propostes culturals es dona per fet, que l’única cosa que cal fer és cercar el talent existent, projectar-lo i ajudar a les estructures empresarials que puguen llançar-lo. Passa que la genialitat no abunda, que la majoria de creadors va fent-se: una carrera artística, en qualsevol camp, necessita ajudes a llarg termini, formació, suport, experiències. Amb el temps, si ha existit un suport sostingut, van sorgint les propostes interessants i innovadores. I si aquest suport no és públic, correm el risc que l’activitat artística siga terreny vedat als fills de famílies benestants. Hi ha una reflexió recent al respecte, de William Deresiewicz, La muerte del artista (2021, Capitan Swing), de la qual en parlarem pròximament.

Existeix la matèria primera per alimentar les pretensions del pla, però cal preguntar-se si hi ha un volum suficient de talent artístic per generar nous públics i fer el salt de professionalització que es pretén, una certa estabilitat laboral que, de moment, sols abasta els gestors i promotors culturals, a les persones que fan el treball de mediació. Però no als artistes i les petites companyies, condemnats a la precarietat. Perquè tot i que hi ha talent valencià en diferents camps, encara cal un salt de qualitat per posar-nos al nivell europeu, una tasca de base que tret d’algunes pinzellades com les residències artístiques en centres educatius, es troba a faltar. Perquè és un tema de llarg termini que no permet presentar resultats en quatre anys. Hi ha bons ciments, però abans de posar les finestres caldria posar les parets.

Espectacle homenatge a Teresa.

Tal vegada, l’exemple més significatiu és una de les propostes estrella del pla, el “Contracte amb la cultura” que preveu la contractació de mil persones durant un any de “l’activisme cultural, la creació, la didàctica o la mediació cultural” per “densificar les estructures de mediació cultural”. Una “xarxa capil·laritzada al territori per a la formació i l’experimentació de noves formes de satisfacció dels drets culturals de la ciutadania”. Tot i el grau d’abstracció, es pot entendre la idea. Sí que hi ha una demanda perifèrica (dels consumidors habituals de cultura) perquè hi haja una oferta digna en pobles i capçaleres de comarca. I aquest objectiu de territorialització que ja contemplava el pla anterior ha estat raonablement implementat aquests anys. Omplir l’ecosistema de mediadors és interessant sobretot si aporten noves idees a un teixit fet de programadors i tècnics que porten molts anys i que de vegades es deixen portar per les inèrcies. Però encara és més interessant mirar als creadors i potenciar prèviament la cultura de base, les bones idees i els petits projectes que necessiten ser cuidats i regats com es fa amb els plançons, el talent emergent i balbucejant. Inversions que no tenen un retorn immediat. Que no serviran per a la recuperació immediata. Tot i que són la llavor que donarà fruits en el futur.

Aparteu de mi aquest calze

M’agradaria acabar amb un parell d’aspectes no directament relacionats amb els creadors. Quan es parla d’ajudes i es posa èmfasi en la creació de consorcis (el terme posa en alerta) es posa l’exemple concret d’un llargmetratge: “(…) es valorarà positivament un consorci amb festivals i exhibidors, compositors/músics, productors i guionistes que es poden presentar a una convocatòria conjunta per a la subvenció de les parts que els implica”. L’exemple sembla concebut per a una gran productora, hi ha la visió d’una indústria molt articulada, amb molta gent treballant, que, malauradament, no existeix.

Hi ha ajudes a l’audiovisual que depenen de l’Institut Valencià de Cultura i, per tant, de la Conselleria. Però el múscul de la indústria es mesura per la quantitat de recursos que es pot destinar a l’audiovisual des de la radiotelevisió pública, la capacitat d’alçar produccions pròpies grans, mitjanes i petites, en les quals els professionals valencians puguen anar adquirint experiència i coneixements. Una ficció pròpia, absolutament inviable amb els minsos recursos d’À Punt. Aquesta qüestió no depén sols de Cultura, es un tema que ateny al govern en el seu conjunt, però no pot quedar fora d’un plantejament de recuperació econòmica a través de la cultura. Aquesta mena de bassals s’han de xafar. Perquè hi ha comparacions odioses: aquest 2021, la corporació gallega ha presentat un pressupost de 110,4 milions d’euros, dels quals 36 milions aniran a la indústria audiovisual del país. Recordem que el pressupost total d’À Punt no arriba als 60 milions d’euros.

Més políticament correcte encara (en un mal sentit) s’expressa el tema de la internacionalització. Hi ha un enfocament de base interessant (també ambiciós, però no això no és un demèrit), facilitar el contacte dels agents culturals valencians amb consorcis internacionals i xarxes europees i la creació d’una plataforma d’internacionalització que col·labore amb Acció Cultural Espanyola, Ministeri d’Afers Estrangers i de Cooperació, Institut Cervantes i un sospitós i enigmàtic “altres” que, pensant bé, correspon a l’Institut Ramon Llull, l’organisme de projecció internacional de la cultura feta en català amb el qual la Generalitat Valenciana col·labora sense que es note massa. I del qual no en forma part de ple dret per les manies i prevencions conegudes.

Desconec si el projecte va arribar a la Conselleria redactat així o aquesta qüestió no va passar els filtres, però sobta que s’haja acceptat la formulació sobre una qüestió tan polèmica i delicada com la de les ajudes i no es tinga en compte que el gruix de la producció cultural valenciana es fa en la llengua pròpia i compartida. I no és una broma perquè sobretot pel que fa a la indústria editorial, la música, l’audiovisual i les arts escèniques, el Ramon Llull podria ser una eina de projecció fabulosa. No per esperada en un document que no fa èmfasi en el tarannà dual de la nostra cultura, aquesta omissió resulta menys decebedora.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close