General

El flagell dels simiots

Jaume Martorell és un dels pintors gòtics catalans més rellevants. Les seves obres, amb els daurats característics de l’època, són una contemplació meravellosa. A l’església de Santa Maria de Terrassa es pot admirar el retaule de Sant Abdó i Sant Senén, una de les obres més ben conservades de l’autor, ja que només s’ha traslladat un cop en cinc-cents anys i no ha patit agressions en cap revolta anticlerical.

És d’un estil proper al gòtic internacional influït per les innovacions incorporades per la pintura flamenca. El retaule presenta les figures elegants d’Abdó i Senén, prínceps de Pèrsia, escenes de la seva vida, miracles i martiri, recollides a la Llegenda Àuria  de l’abat Jaume de Voràgine. Els sants havien enterrat uns màrtirs cristians i l’emperador Deci manà agafar-los. Després, va fer que Claudi, pontífex del Capitoli, els exhortés per tal que adoressin ídols. S’hi negaren i foren fuetejats. En acabat, els deixaren anar a l’amfiteatre tres lleons ferotges i quatre ossos. Però les bèsties es llançaren als seus peus  i els protegiren. Aleshores, Claudi va ordenar que els degollessin davant una imatge del Sol. Era pels volts de l’any 250.

Segons diu una tradició local, al final del segle X, l’abat Arnulf va tornar de Roma amb els cossos dels sants per portar-los a l’abadia de Santa Maria d’Arles, al Vallespir, un fet que surt representat al retaule. Des d’aquesta abadia s’estengué  el culte dels sants sota la denominació popular de Sant Nin i Sant Non com a patrons dels pagesos. En la darrera escena del retaule es representa la comitiva solemne d’Arnulf i els seus monjos rebent les relíquies portades dins de dos barrils sobre un ase.

La pregunta, però, és, per què necessitaven aquelles relíquies a Arles del Tec? La resposta és que aquells talismans sagrats havien de posar fi al flagell dels simiots.    

Els simiots eren criatures peludes, mig bèsties, mig parents ancestrals de les persones, d’ulls bonyeguts, urpes esmolades i esgarips esgarrifosos; forces primigènies de la natura.  A Arles,  encara s’hi pot transitar pel carrer del Simiot.

A parer de Josep Pla, l’Alta Garrotxa, així com tot l’arc septentrional de l’Empordà, inclòs el Cap de Creus, formarien part del Vallespir per coherència geogràfica. Garrotxa igual que Vallespir vol dir ‘terra aspre’. Territoris relativament aïllats, despoblats i semisalvatges, d’orografia extremadament abrupta, i coberta d’una vegetació portentosa, si més no, a l’antigor.

El cristianisme tenia intenció d’evangelitzar el camp, ja que en els seus orígens es tractava d’una religió urbana que, a poc a poc, va anar penetrant a pagès, el pagus, d’on precedeix precisament la paraula paganisme. Amb l’evangelització, els homes de la fe cristiana  feien recular a boscos i muntanyes poc accessibles els esperits de la natura i les divinitats paganes. En aquest sentit, moltes ermites cristianes es bastirien en valls feréstegues, indrets allunyats i elevacions escarpades, per tal de fer recular les bèsties del caos. I també en aquest sentit, els intercessors celestials: una munió de cristos, verges i sants, farien la funció d’herois civilitzadors de les boscúries i valls més amagades de les muntanyes, encarregats d’expulsar els éssers mitològics i desterrar de les mentalitats del populus qualsevol indici d’antigues creences. Omnes dii gentium daemonia, ‘els deus de la religió vençuda es tornen dimonis de la triomfant’. Fins i tot el Maligne adquiria la fesomia de Dionisos i Pan, amb banyes, barba, potes i cua de boc.

Sant Abdó i Senén, prínceps perses, pintats per Jaume Martorell l’any 1460. Retaule de l’església de Santa Maria de Terrassa. Pintura al tremp d’ou sobre taula.

No cal dir que una vegada arribaren els ossos sagrats de Sant Nin i Sant Non a Arles,  els simiots no trigaren a fugir espaordits, udolant esfereïdorament. Tanmateix, les criatures van reaparèixer a principis del segle XV a Batet, Begudà i Santa Pau, a la Garrotxa. Per això va ser aixecada una capella en honors dels sants al cim del Puigsacreu, per protegir els encontorns de la ferocitat dels simiots. I també en diferents pòrtics d’esglésies, com la del monestir de Sant Pere d’Albanyà o de Sant Andreu de Sureda, les bèsties estan representades en pedra. Els goigs, altrament, se salmodien per foragitar-los:

Des del cim del Puigsacreu
us cantarem amb gaubança:
Abdó i Senén, sants de Déu,
és Crist nostra esperança.

(…)

Vostres cossos venerats
per Arnulf i l’abadia,
els simiots, desterrats
per salvar la pagesia.

Tot amb tot, l’any 1465, les bèsties van estar a punt de manifestar-se a Montboló. A partir d’aquell esdeveniment, els habitants van oferir cada any, el dia de la festa dels sants, una enorme candela de vint metres, enrotllada a una gran roda metàl·lica guarnida de flors, com si fos un gran talismà, per protegir-los d’inclemències i atacs. La processó de la Rodella continua fent-se entre Montboló i Arles. Cal afegir que a Arles, als pòrtics de l’antic temple parroquial es poden contemplar escultures gairebé mil·lenàries de dos simiots devorant un home.

Els erudits parlen dels simiots com d’una raça perduda, oblidada. Potser una baula ignorada de la cadena evolutiva. Illes de neandertals? Reminiscències de pobles del bosc? Estan emparentats amb els ietis, bigfoots, wendigos, el krampus alpí, el woodhouse anglès, l’orke tirolès, homes del bosc del món llegendari i que tenen les seves arrels en els silvans de la mitologia clàssica…? O potser eren una altra cosa…

L’home de Taltaüll trobat a la població rossellonenca del mateix nom trobat a la cova de l’Aragó al 1971.

En una població del Rosselló limítrof amb Occitània, es troba l’home de Talteüll, el català més antic. Un preneandertal  de fa 450.000 anys. L’Homo Erectus Europeu. Un homínid que encara no dominava el foc, però que caçava bisons, rinoceronts o el lleó de les cavernes. Va haver d’adaptar-se, al llarg de mil·lennis,  a condicions extremes. Qui sap si, al capdavall, van ser foragitats dels  boscatges asprius per sant Nin i Sant Non, campions cristians de la pagesia, retratats magníficament en els retaules gòtics del mestre Jaume Martorell.

Joan de Déu Prats
Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close