Els grecs portaren Europa a la península ibèrica. Desembarcaren al cap d’un lleó. Cap de Creus. La cua del lleó era l’antiga Massàlia, Marsella. Des d’aquella colònia, els grecs veien, de vegades, com si fos un holograma, el Canigó tremolant sobre el mar, per la màgia de la difracció. I encuriosits, travessaren el golf de Lleó. Una altra Europa arribà més tard, Roma. I encara vingué, en acabat, el cristianisme, per esbandir les velles divinitats paganes.
De manera que, a poc a poc, els esperits de la natura, i d’altres criatures primigènies, van haver d’anar retrocedint davant la civilització, fins que s’arreceraren a la magnòlia badada del Canigó, punta d’unes muntanyes ardents: els Pirineus, paraula que prové de Phyros, ‘foc’, en el parlar dels hel·lens.
Els esperits de l’aire, els silfs, protegien el massís del Canigó bufant amb ímpetu alenades de vent des del cimal del Tretzevents. Un drac senyorejava, alhora, el muntanyam. Consta que Pere el Gran, després d’esbandir els francesos al coll de Panissars, hi pujà, se’l trobà i es fitaren de tu a tu. El saure, diuen, li regalà l’elm del cap de drac alat que encara llueix l’escut de la Generalitat valenciana. Mentre, els simiots, mig bèsties, mig sàtirs, rondaven per les garrotxes i els vallespirs, protegint tota aquella contrada.
A la fi, però, la Creu, el racionalisme i l’empirisme, degradaren aquells esperits. Alguns acabaren convertits en dimonis, d’altres, en personatges de contes infantils, però la majoria es refugiaren en l’inconscient col·lectiu.
Els grecs antics tenien un indret on s’entrecreuaven realitats diferents. Era l’Oracle de Delfos. El centre on pivotava del món. L’Omphalos. El melic de l’Univers. Allà on s’ajuntava el cel i la terra, el profà i el sagrat, allò visible i allò invisible…
Al seu torn, els catalans també disposen del seu mig del món.
En una il·lustració de la bíblia de Saint-Germain-des-Prés, del 1215, apareix Déu com a geòmetra diví, tot traçant amb un compàs l’esfera de l’univers. Una llegenda catalana corrobora aquesta imatge. Déu, després de crear la llum i els estels, de conformar la Lluna i el Sol, va rumiar com fer la Terra ben rodona, per la qual cosa va emprar un compàs diví. I per aconseguir la circumferència perfecta, clavà l’agulla en un indret precís, que resultà ser un pujol ple de joncs. Aquest punt cabdal es troba al municipi garriguenc de Juncosa. A la banda més antiga de la població encara s’hi pot veure el clot que va fer l’estri del Creador. Una plaça de Juncosa porta el nom bonic i iniciàtic del Mig del Món, amb monument de pedra i compàs inclòs.
Tanmateix, Salvador Dalí va posar en entredit aquest indret quan va assegurar que el veritable axis mundi es trobava a la vella estació de tren de la capital del Rosselló. Estació que, en honor del pintor, porta el nom del Centre del Món.
Dalí va fer un viatge metafòric que inicià a Ceret i finalitzà a Perpinyà al 1965. Arribà a Ceret vestit d’almirall i la població el rebé amb un gran rinoceront de cartó pedra i una gàbia amb un rossinyol dins. En tots els somnis de la humanitat, la visió d’un rinoceront arriba després d’haver escoltat el cant del rossinyol, i Ceret és coneguda, gràcies a les cireres, com un lloc on hi deu haver molts rossinyols, va manifestar Dalí. Després d’un seguit de parlaments, es va representar una resurrecció simbòlica del pintor amb un esquelet articulat que deixava veure una nena dins el seu tòrax.
Aquell viatge surrealista acabà a l’estació de tren de Perpinyà, punt important per al pintor perquè era font de visions i, segons ell, model exacte de l’univers i el seu centre còsmic. Es tracta d’un espai privilegiat d’inspiració. És a l’estació de Perpinyà on sempre em venen les idees més brillants de la meva vida. L’arribada a l’estació de Perpinyà és l’ocasió d’una autèntica ejaculació mental que després assoleix la seva més gran i sublim alçada especulativa. Aquí vaig tenir una mena d’èxtasi cosmogònic més fort que mai. Vaig tenir una visió exacta de la constitució de l’univers, que, segons totes les consideracions, té una estructura similar a aquest recinte.
Aquest centre còsmic de l’Univers quedà reflectit en el quadre l’Estació de Perpinyà, peça que es pot admirar al Museu Ludwig de Colònia, a Alemanya. Dalí mateix apareix flotant al quadre com a focus de quatre feixos de llum fruit del seu èxtasi cosmogònic.
Durant la renovació de l’estació al 1982, el sostre dels vestíbul va ser pintat en evocació còsmica daliniana per Jacques Charansonnet, encarregat per la companyia ferroviària. I el paviment situat davant de l’estació està inspirat en el quadre esmentat de L’estació de Perpinyà.
Entre Cap de Creus, on els Pirineus s’enfonsen al mar amb una força tel·lúrica portentosa, pàtria de megàlits misteriosos, i el magnetisme del Canigó, refugi dels esperits ancestrals de la natura, es troba la plana tramuntanada del Rosselló amb la flor de Perpinyà. No es fa estrany que sigui un centre del món. La porta estereoscòpica per on el profà s’endinsa en el sagrat, i el sagrat penetra en el profà. Dalí no delirava, ho copsà.
