General

El treball de l’obra

Escric en aquest moment forçant-me a fer-ho. Escric perquè Angélica Liddell en la representació de la seva Liebestod, va proclamar que treballar no és produir, sinó consagrar-se. Hi ha sempre un espai que s’obre fins a la nàusea i, en cas de no omplir-lo amb alguna activitat creativa (escriptura) només queda cobert pel fàstic, el tedi. I aquest tedi de l’absència d’escriptura sembla omplir-se de paraules. Hi ha la vida real, i hi ha la vida feta de paraules. Serà que l’escriptura arriba quan ja no hi ha res més a perdre, li llegeixo a Emil Cioran, ànima devastada.


Escriptor difícil d’encasellar, és evident que posseeix un gran domini de la cristal·lització del pensament i l’experiència. Segurament ell detestaria ser titllat de filòsof –als quaderns escriu que els conceptes menen a la davallada del talent perquè l’assequen en extorquir les passions i bandejar-les. Escric per imposició de ningú més que meva. Els dits em pesen, tracto de deixar anar un interior que sovint ha estat demacrat. A la vora tinc un llibre d’Alda Merini, un tractat de metafísica, els quaderns de Cioran, un llibre sobre Marguerite Duras i un altre de la seva autoria. Provo d’escriure per salvar-me. No sé de què hauria de córrer, davant de què i com, si possiblement tot allò que puc dir no és cap revelació, sinó que està soterrat en l’interior. Però amb quina salvació responsabilitzes la creació, si es tracta d’una projecció, d’un pseudòpode invisible que allargues fins que el producte sembla absolutament autònom? No et demanaran consagrar-te, és massa individualista en un present que demana col·lectivitat i interdependència a crits. Però i què hi ha de l’angoixa de la incomprensió i de la comprensió per la paraula?

L’escriptor Emil Cioran ens ha deixat obres fonamentals que amplifiquen la visió de l’existència. Font: El País.

Per lidiar amb totes les marques amb què ens fueteja el viure, hi ha el treball del dol i el treball de l’obra. El treball del dol requerirà d’una assumpció de la pèrdua; el treball de l’obra requerirà d’una transformació interna, corporal, fins i tot en absència de l’objecte exterior, o afaiçonant aquest en l’acte de fer-lo paraula. El treball de l’obra, però, té el risc de produir una irrealitat tramposa a què quedem enganxats. Fins a on deixar que ens fascinin les imatges? Miro, per exemple, els quadres de De Chirico i sembla que l’ull tingués una tendència natural a compondre’s el món mitjançant estructures, línies, formes que aparentment aporten coherència a l’experiència d’una realitat sovint caòtica. És més: allò caòtic, potser, és la vivència vertiginosa de saber-se un cos deixat caure en un espai-temps usurpador. Com combregar amb la naturalesa del propi cos i de l’alteritat és un bucle infinit d’insígnies i símbols que apareixen clausurats dintre del llenguatge com un codi de secretismes. M’emparo, com no, d’allò que altres abans ja han dit. Georges Bataille: “Entre la certesa absoluta i el dubte absolut només queda l’espai intermedi de la incertesa creadora”, A aquesta realitat m’aferro assedegada: no hi ha comprensió de l’alteritat sense imatge –sense llenguatge-, i aquesta, en ocasions, només ve donada pel treball de l’obra, i pel gest pel qual l’autor és treballat per l’obra, que significa: l’acte de crear un relat modifica no només el meu llenguatge, sinó que engega modificacions en la meva estructura corporal de tal manera que també hi ha una transformació de la percepció de la realitat. D’aquí que s’hagi estès tant la idea de l’autocura i el guariment de l’esperit per l’obra. Tot i que aquesta extensió d’una proposta psicoanalítica cap a l’àmbit de la creació potser implica una exigència salvífica a l’activitat creadora, no es tracta del tot d’una concepció errònia: el llenguatge modula la realitat i, en conseqüència, el nostre pensament. Però i si fos també d’un desig d’anar enllà, encara que signifiqui caure? I si fos un desig de caiguda, de no voler anar sinó al fons, com va deixar Alejandra Pizarnik guixat a la paret mentre agonitzava després d’una sobredosi de barbitúrics? Què té una imatge que ens interpel·la? Potser la separació física que li confereix l’aparença d’ésser quelcom sagrat, i aquesta percepció no deixa d’atreure’ns i incomodar-nos a parts iguals per la tendència al desconegut que se’ns formula, inconscientment també, en forma de desig, i alhora d’aquell terror del desconegut, mysterium tremendum et fascinans que ens desborda. El problema amb les imatges és el punt de partida, és a dir, si responen a una causa inicial, a un propòsit, un missatge o, per contra, no són més que impressió sensible en la matèria. Una visió teleològica de la imatge li conferiria, doncs, un caràcter icònic, de vel o frontissa que representa –en el sentit de reproducció- allò que hi és alhora que ens vaticina o presenta allò que no hi és. Aquesta possibilitat d’una revelació en la seva ocultació és el seu misteri. Entenc que també aquesta particularitat de la imatge és aplicable al llenguatge poètic en tant que el seu fonament és el treball de la imatge, i és per això, com explica Maurizio Calvesi a La metafísica schiarita, que per a  Giambattista Vico, aquella “saviesa poètica” dels primitius es tracta d’una “poètica metafísica”, i es tracta de l’endevinació, aquella endevinació que ja Homer va anomenar musa.

Marguerite Duras (esq.) amb la seva mare a Indoxina. Duras va ser una escriptora que evidencia amb els seus textos la funció del text com a eina per al treball de dol i el treball de la memòria, essent L’arravatament de Lol V. Stein el llibre que millor ho manifesta. Foto: Jean Mascolo.

Enllà d’una possible teleologia de la imatge, irresoluble i també angoixant, enllà d’aquest no saber què hi ha darrere de tot allò visible, si hi ha quelcom, què fem de la pèrdua de si en la fascinació de les imatges, en la seva realitat descarnada, en paraules de Maurice Blanchot? Crec que l’experiència del misteri també té molt a veure amb la pèrdua emocional i material, i l’existència del misteri també té a veure amb una voluntat de conferir-li un sentit a l’activitat i a l’objecte de creació. Potser la fascinació també té a veure amb la consagració, a la conversió d’aquell desig d’atracció transformat en un sentiment que es pugui posseir, com ara el d’una decisió d’ocupació, de dedicació a què aboquem no només un esforç, la suor –també simbòlica- del propi treball, sinó que li conferim una repercussió sobre l’essència, sobre el destí. Treballar, aquí, en l’obra, és consagrar-se. Tanmateix, tant Liddell com Cioran escriuen des dels cims de la desesperació, des de la solitud més pregona, des del dolor de viure. Ambdós esdevenen les dues cares de la mateixa moneda de l’ascesi: Liddell ens proposa una visió espiritual a què ha d’anar destinada la tasca creadora i Cioran, en canvi, combrega amb una mena d’estoïcisme depauperat d’elements religiosos. L’escriptura, aquí, esdevé una no una elecció, sinó una imposició: semblaria un càstig, un joc amb la conformitat. Quan l`ànim està ociós, escriure és la forma que tot allò canalitzat de la pèrdua es transformi en una producció de la pena. La consagració aquí opera una conversió d’un fet irremeiable –l’escriptura conseqüència d’una expulsió del món i d’una caiguda- en un destí favorable. Em fan por les atribucions catàrtiques de l’escriptura. Si bé existeix el treball del subjecte per l’obra, no deixa de posseir connotacions de sacrifici, malgrat que, sovint, la creació és viscuda com a fixació i sacrifici. Existeix un punt mig? Existeix, llavors, l’equilibri en l’actitud cap al treball creatiu? Ho dubto, tot i que considero que un bon escriptor també sap dedicar-s’hi fora dels terrenys del dol i de la pèrdua, malgrat que digui difícil desempallegar-nos de la consicència que escrivim des del fracàs.

Àngels Moreno
Escriptora i poeta, ha publicat els llibres de poesia Clarobscur (Neopàtria, 2014), Extrema al·legoria (Ajuntament de Mislata, 2015), L’usurpador (Pagès Editors, 2017) i L’agulla (Pagès Editors, 2020). Ha col·laborat amb l’artista Vall-Palou i publica en diversos mitjans, com ara les revistes Gargots i Caràcters, i a El Matí Digital.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close