General / Llibres

Fotografiar una pandèmia

Gairebé tot el que va passar al món durant l’any 2020 va tenir a veure d’una manera o una altra amb la pandèmia global de la Covid-19. Era gairebé inevitable, per tant, que la Marató solidària de TV3, que cada any està dedicada a una malaltia concreta, enguany es dediqués a la malaltia de l’any. Bé, de l’any… Veient com ha començat aquest 2021, i com tot apunta que continuarà, tot sembla indicar que la Covid revalidarà aquest 2021 el títol de malaltia de l’any.

A més de les activitats de sempre –la llarga, segons com interminable, gala televisiva, i el disc amb la participació més o menys entusiasta d’una macedònia de cantants que fan versions de peces més o menys populars–, la Marató d’enguany també ha publicat un llibre. No és la primera vegada que ho fan –potser també és una altra de les activitats de sempre?–, però enguany el llibre és exclusivament de fotografies, i això sí que crec que és una novetat. Bé, exclusivament, no ben bé: hi ha un doble pròleg formulari de Lluís Bernabé, el director de la Fundació La Marató de TV3, i de la periodista Carme Canet, un text mèdic explicatiu del doctor Antoni Trilla, cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, i una entrevista transcrita en forma de monòleg sense interrupcions a la doctora Jenny Moix.

Isabel Muñoz.

El gruix de la publicació, però, correspon als fotògrafs i fotoperiodistes –una distinció que, en segons quins casos, no té gaire sentit– que hi han participat. Vet aquí la nòmina completa: Xavier Bertral, Cristina García Rodero, Emilio Morenatti, Donna Ferrato, Chema Madoz, Anna Surinyac, Oriol Alamany Sesé, Isabel Muñoz Vilallonga, Jordi Borràs Abelló, Noemí Elías Bascuñana, Gervasio Sánchez, Lua Ribeira, Ricard García-Vilanova, Ofelia de Pablo i Javier Zurita, Susana Vera, Tomeu Coll i Samuel Aranda.

El tema de totes les fotografies és la pandèmia de la Covid, però les perspectives des de les quals s’ha abordat són múltiples i la paleta de tons i d’emocions de les fotografies és, en conjunt, d’allò més variada. També l’heterogeneïtat és la norma des del punt de vista formal. És una de les gràcies del llibre: aquesta panoràmica humana i sociològica que té aires de gran mosaic, i que abasta des de la intimitat de les llars fins al frenesí dramàtic dels hospitals, passant per les estampes d’uns espais públics buits –buidats a la força– o bé poblats per ciutadans cautelosos i emmascarats.

Les fotografies de Xavier Bertral, cap de Fotografia del diari ARA, tenen una dimensió clarament periodística: mostren unes escenes i uns personatges –metges i infermers molt protegits tractant un malalt, un net que des del carrer saluda els seus avis en un balcó, etcètera– que pretenen explicar l’impacte concret, però representatiu, de la pandèmia en la rutina laboral i afectiva d’uns individus. Més emocional, Cristina García Rodero ens mostra una nena petita que juga amb una nina a qui ha posat una mascareta quirúrgica de colors i una àvia i un net que es fan una abraçada plastificada. El recurs de l’abraçada amb un plàstic entremig també l’usa Emilio Morenatti: un matrimoni d’ancians es besen i es toquen separats per un plàstic però alçurats d’amor i tendresa. El fotògraf aragonès també gira el seu objectiu cap als desemparats –un home tirat al terra i com deixat de la mà de Déu enmig d’un carrer desolat– i cap a l’excentricitat poètica –un estrany concert per a plantes al Liceu–. La nord-americana Donna Ferrato retrata, amb afany purament documental, personatges emmascarats localitzats al carrer o davant de casa seva: hi ha la propietària d’un negoci, un carter, un que ha tret a passejar el gos. L’última foto de la sèrie de Ferrato no mostra ningú, només una escopeta que guaita per una finestra: la pandèmia ens ha obligat a bunqueritzar la cara i ens ha dut a bunqueritzar, encara més, les cases.

Assaig del quartet de corda UceLi Quartet al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, amb un public verd de 2.292 butaques ocupades per plantes. Serà el 22 de juny, emès en directe en línia. (Foto AP / Emilio Morenatti)

Més al·lusiu i poètic i metonímic, Chema Madoz fa fotos curioses d’objectes familiars: la representació d’un termòmetre en què la marca del mercuri és un misto cremat, una crossa recolzada a la paret, un parell de sabates amb els cordons lligats… La breu sèrie de quatre fotos d’Anna Surinyac s’ha d’interpretar com un elogi de la feina i el sacrifici dels professionals sanitaris en hospitals i residències. És un homenatge dur i celebratori, perquè mostra imatges de sofriment però també perquè acaba amb la felicitació mútua i jovial de dos sanitaris que xoquen les mans davant d’un fons de mar i de cel. Els ocells i l’herbam que surt d’entre les esquerdes de terres i parets són els elements que fa servir Oriol Alamany Sesé per mostrar, quasi simbòlicament, la retirada de la vida normal dels espais públics. Els retrats en blanc i negre de sanitaris –i sobretot de sanitàries– d’Isabel Muñoz Vilallonga tenen un punt d’èpica introspectiva que funciona com un homenatge a la resistència confiada dels professionals que estan en primera línia lluitant contra la pandèmia.

Excepte la primera foto de la sèrie –d’una gravetat asfixiant, amb un zelador tapat de dalt a baix que empeny un taüt cap a l’interior del que sembla un soterrani caòtic–, les fotografies de Jordi Borràs també mostren la dimensió més humana de l’aspecte mèdic de la pandèmia: de vegades ho fa d’una manera més entranyablement crua –les marques de les mascaretes sobre la cara d’una sanitària exhausta però somrient– i de vegades ho fa d’una manera cordialment emotiva –una munió de treballadors del Clínic aplaudint davant l’entrada de l’hospital, una dona gran riallera essent supervisada per un sanitari amb vestit de quasi astronauta–. L’última foto és una panoràmica dels carrers de Lleida deshabitats de cotxes. Per la seva banda, Noemí Elias Bascuñana aposta per una sèrie d’imatges fetes durant el confinament: són objectes quotidians –una bossa de fems, uns guants, un munt de pols blanca, un joystick– captats de manera depurada i minimalista.

Primers dies en que els nens poden sortir al carrer una hora al dia acompanyats d un adult. Cornellà de Llobregat. FOTO XAVIER BERTRAL/ DIARI ARA / CORNELLA DE LLOBREGAT/ BARCELONA

Senzilles però amb intenció, les fotos de Gervasio Sánchez capten puncions en mans de persones grans per extreure’n sang i fer-ne una analítica. Lua Ribeira fa fotos de flors cromàticament vives però musties, i la sèrie funciona com un cos estrany dins el conjunt del llibre. Efectistes i estranyes –fosques, gasoses, plenes de reflexos i de clarobscurs–, Ricard García-Vilanova ofereix estampes rares de Barcelona i de Madrid. El tàndem format per Ofelia de Pablo i Javier Zurita mostra l’impacte de la pandèmia entre aquells que no mirem mai: els refugiats, els treballadors migrants del camp… Els retraten sense escabrositat, mostrant les condicions adverses en què viuen però amb una certa noblesa, o si més no sense ni una engruna de sordidesa.

D’un dramatisme estilitzat i contingut, les fotos de Susana Vera recalquen la intensitat tant anímica (dos sanitaris que s’abracen plorant, la foto d’una fotografia antiga del que s’intueix que són una parella de difunts) com escenogràfica (un taüt dins l’asèpsia freda d’un tanatori, una posta de sol rere uns edificis majestàtics) de la pandèmia. Tomeu Coll mostra, en un blanc i negre de vegades quasi expressionista, la Mallorca paralitzada per la pandèmia: l’avinguda del Parc de la Mar, just davant la Seu, buida de cotxes; un jove (potser el net, potser el fill, potser un veí) que es comunica de lluny amb una anciana; treballadors municipals que desinfecten un carrer… Samuel Aranda també incideix en la buidor dels espais públics d’una gran ciutat (Barcelona): la platja, un llarg passeig, una zona d’oci i restauració, tots desèrtics…

Com a llibre de fotografies –tema, forma, representativitat de la poètica i la mirada d’un grup heterogeni d’autors–, és un llibre divers i desigual; com a document d’un període estrany, fatalment dramàtic, exigent per a molts, de conseqüències terribles –un període que mai no oblidarem, i que encara dura–, és molt interessant.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close