General / Llibres

Guilgameix i el goig del relat

Gràcies a la versió teatral de l”Epopeia de Guilgameix’ de Jeroni Rubió Rodon editada per Edicions Poncianes, tenim un fàcil accés al primer text literari de la història. Una gesta que ens connecta amb la nostra essència d’humans amb destí conegut .

El poema de Guilgameix, rei d’Uruk
Versió de Jeroni Rubió Rodon
Edicions Poncianes. 102 pàgs. 20 €.

Massa sovint la feina de revisió constant dels clàssics que es porta a terme des del teatre pateix del mal propi d’aquest art: se’n parla durant uns dies, a tot estirar setmanes, fins que l’obra desapareix de la cartellera i qualsevol dilema que ha generat es marceix i mor. El teatre, ja ho sabem, és efímer. A diferència de la literatura, que aspira a la longevitat, a romandre en el temps.

Gràcies, per exemple, a les nombroses posades en escena de les obres de Shakespeare, podem comptar amb les traduccions excel·lents de Joan Sallent, contínuament revisades per mor del seu ús. I en menys d’un segle hem pogut llegir Hamlet a partir de la veu de Josep Maria de Sagarra, de la de Salvador Oliva i, ara, la de Sallent, editada per Quaderns Crema a l’abast de tothom.

Oriol Broggi va inaugurar el Grec 2018 amb 'El poema de Guilgameix, rei d'Uruk'. Foto: Bito Cels
Oriol Broggi va inaugurar el Grec 2018 amb ‘El poema de Guilgameix, rei d’Uruk’. Foto: Bito Cels

D’aquí la importància cultural de l’arribada a les llibreries de la versió que Jeroni Rubió Rodon va portar a terme de l’Epopeia de Guilgameix per a La Perla 29 d’Oriol Broggi, encarregada d’inaugurar el Grec 2018 a l’amfiteatre de Montjuïc. La tasca anterior, la de traduir al català el poema èpic sumeri, ja l’havien feta a primers de segle XXI Lluís Feliu i Adelina Millet. Una feina faraònica, erudita com poques i editada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Però calia donar una altra clau de volta i oferir el text d’una altra manera, amb un format més popular. I aquest va ser l’encàrrec de Broggi a Rubió Rodon. I així la podem llegir a cura d’Edicions Poncianes.

No hem d’oblidar que fa només un segle i escaig que el poema èpic sumeri circula entre nosaltres. Fa referència a un rei autèntic que va regnar a Mesopotàmia fa 4.700 anys, la història del qual va mantenir-se oralment fins que al segle VII aC, l’últim gran rei d’Assíria, Assurbanipal de Nínive, va fixar-lo en tauletes d’argila, una dotzena de les quals han sobreviscut al pas del temps. Per tant, es tracta de la primera obra literària.

La tauleta del diluvi de l'Epopeia de Guilgameix' conservada al Museu Britànic. Foto: Wikipedia Commons
La tauleta del diluvi de l”Epopeia de Guilgameix’ conservada al Museu Britànic. Foto: Wikipedia Commons

La versió de Rubió Rodon és en prosa i teatral, cosa que vol dir que és més clara. Sempre sabem qui parla. I ens permet endinsar-nos en la història de manera neta, com quan ens aixopluguem sota qualsevol text contemporani, però sense deixar de banda alguns trets bàsics de la poesia accàdia, com un ritme basat en les repeticions. Simplifica i estilitza el text original, a banda d’omplir els nombrosos buits de les tauletes amb la imaginació d’un autor que ha versionat, entre d’altres, Èdip rei. No cal ser un erudit per capbussar-s’hi. Basta deixar-se portar per un relat que és la font de molts relats posteriors, des del bíblic Diluvi universal fins a l’Odissea d’Homer, entre d’altres. No és Guilgameix sinó un Ulisses primari?

Sense La Perla 29, sense l’empenta de la producció de Broggi, avui no tindríem El poema de Guilgameix, rei d’Uruk, una peça que no es troba entre les millors del director barceloní, però que ens va permetre assumir un relat fundacional i que, un cop traspassat al llibre de Poncianes, entra de ple en la nostra tradició cultural, cosa que ja havia passat entre les grans cultures del nostre entorn. A Anglaterra, per exemple, s’han aixecat en els últims vint anys mitja de dotzena d’obres de teatre basades en el text messopotàmic.

La història de Guilgameix és la d’un home que busca la immortalitat. És el més fort i poderós del seu temps, un tirà que martiritza el seu poble, el qual demana als déus que li creïn un competidor, Enkidu, que acabarà convertit en el seu company fidel. Primer, pretendrà la glòria eterna, que passarà per matar el dimoni Humbaba, el guardià del Bosc dels Cedres. Després, un cop mort Enkidu, anirà fins a la fi del món amb l’objectiu de viure per sempre. I és aquí on el relat adquireix la grandesa que se li ha atorgat, ja que Guilgameix, tot i la seva magnificència, tot i la seva fortalesa, esdevé un ésser fungible com tots els que l’envolten. Arriba al final del camí, esparracat, magre, desvalgut, i és el savi Utanapixti qui li fa entendre que el destí dels humans és morir.

Sergi Torrecilla i Ernest Villegas a 'El poema de Guilgameix, rei d'Uruk'. Foto: Bito Cels
Ernest Villegas, David Vert, Toni Gomila i Sergi Torrecilla a ‘El poema de Guilgameix, rei d’Uruk’. Foto: Bito Cels

Abans, per convèncer Enkidu d’acompanyar-lo a passar per l’espasa Humbaba, Guilgameix li diu: “Som mortals […]. Per què hem de tenir por, doncs?”. I li deixa clar que si maten el dimoni, assoliran la glòria. Quan el tenen al davant, Guilgameix arenga Enkidu així: “Oblida la mort i busca la vida”. Magistral. Però és arran del contacte amb l’últim alè de l’ésser estimat que el rei d’Uruk assumeix la seva condició. El que era una suposició esdevé real, i té por. Per vèncer-la es convenç que pot ser com els déus i emprèn el llarg viatge. Un cop fracassa, torna a casa i contempla la seva obra, Uruk, i li diu al barquer Urxanabi, que ha fet amb ell el camí: “no et sembla obra dels deús?”

El poema de Guilgameix, rei d’Uruk de Rubió Rodon té fragments de gran potència plàstica, com quan el monarca s’adreça a Ixtar, la deessa de l’amor i de la guerra, per rebutjar la seva oferta de convertir-se en el seu amant. La despatxa així: “Ets un braser fred com el glaç, ets com una porta que no tanca, una fortalesa que es desploma sobre els soldats que hi fan guàrdia, una bota foradada, un carreu mal tallat, un ariet que abat la pròpia casa!”. Havíeu llegit res tan dur?

El lament per la mort d’Enkidu ens fa recordar el Funeral Blues de W.H. Auden: “Oh, poderós Enkidu, […] que t’honrin per sempre els corriols secrets del Bosc dels Cedres i els ciutadans d’Uruk la murada! I que es lamentin també els turons i les prades, i el xiprer i el boix i l’os i la hiena i el toro i el cérvol, el lleó i la pantera. Que eternament plori l’Èufrates d’aigües cristal·lines i pures, i els pagesos que lloaven el teu nom i els pastors que et van acollir a casa!”.

Lluís Soler fent com el savi Utanapixti al Teatre Grec en la producció de Broggi d''El poema de Guilgameix'. Foto: Bito Cels
Lluís Soler fent com el savi Utanapixti al Teatre Grec en la producció de Broggi d”El poema de Guilgameix’. Foto: Bito Cels

I quan Utanapixti li explica que ha de morir, li diu: “tothom -fins i tot el millor- es doblega en presència de la Mort, aquesta Mort cruel que ningú ha vist ni ha sentit mai però que devasta homes i dones sense excepció. Que potser les nostres cases duren per sempre? Que potser l’odi dura per sempre? Que potser la crescuda del riu dura per sempre?”. Inapel·lable.

La lectura d’El poema de Guilgameix, rei d’Uruk ens ofereix la possibilitat de gaudir del relat, com quan Lluís Soler, en el muntatge de Broggi, feia asseure tots els intèrprets a terra, per explicar-los l’origen del món. Una lectura col·lectiva, atenta, d’un savi com Utanapixti que ens permet concentrar-nos en tots i cadascun dels mots. Això és el que aspirem quan entrem en un teatre, quan obrim un llibre que ens connecta amb cinc mil·lennis d’història i ens adonem que la recerca de la glòria i de la immortalitat és el motor, encara, que mou el món. Per molt que vulguem aturar tots els rellotges, nosaltres i Guilgameix, sabem que és impossible. Tots hi serem al port amb la Desconeguda, que deia Foix.

Com recorda Andrew George a la introducció de La epopeya de Guilgamesh (Penguin Classics), quan va arribar a mans de Rainer Maria Rilke una de les primeres traduccions del text sumeri, la de l’alemany Arthur Ungnad, el poeta va exclamar: “Guilgameix és prodigiós!”.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close