World Arts / Art News

Hi ha robatoris i robatoris

Leggilo in taliano

Aspectes fenomenològics i jurídics

«He estat convidat a participar en un congrés en línia que té per objecte l’exportació i el robatori d’obres d’art». Per a aquesta participació, he elaborat un esborrany de la meva intervenció, articulada en dues parts: la fenomenologia del robatori de béns culturals i els aspectes jurídics que el fenomen implica. Per tal de fer-ne partícips els meus lectors i d’acord amb l’espai que tinc assignat a cada número d’aquesta revista, he decidit publicar el meu escrit en dos números: el primer dedicat a la fenomenologia, i el segon, a les qüestions jurídiques.

Després d’un ampli debat que s’ha allargat durant algunes dècades, «les coses immobles i mobles que tenen interès artístic, històric, arqueològic, etnoantropològic, arxivístic i bibliogràfic», així com «la resta de coses que la llei determina o que per especificació de la llei aporten un testimoni que presenta un valor propi de la civilització» han estat qualificades de «béns culturals» i, en el seu conjunt, com el nostre «patrimoni cultural». Com a tals, són objecte de protecció i de valorització (art. 2, 3 i 5 del Decret legislatiu 42/04, en aplicació del principi constitucional fonamental que consagra l’art. 9 de la Constitució italiana).
Tres qüestions preliminars: la primera és que els béns culturals tenen una summa divisió en mobles i immobles; la segona és que la protecció inclou no només tot el patrimoni cultural sinó, en general, tots els objectes de més de seixanta anys d’antiguitat, siguin obres d’autors desapareguts o que hagin estat objecte d’una declaració d’interès historicoartístic especialment destacat (art. 10, 13, de l’esmentat Decret legislatiu): la tercera, que en matèria de definició de béns culturals, amb les consegüents restriccions a l’exercici del dret a la propietat privada (definida tradicionalment com a ius utendi et abutendi), hi ha una reserva de llei, encara que relativa (art. 23 i 42 de la Constitució italiana).
A les mencions preliminars anteriors, hi hem d’afegir una consideració ulterior: els textos normatius anteriors al Text únic de 29 d’octubre de 1999, núm. 490 (precedent immediat del Decret legislatiu 42/04 i que, en primer lloc, feia referència, per als béns culturals, al concepte de «testimoni de civilització») feien una remissió a objectes analíticament especificats, més que no pas a la seva definició unitària (béns culturals). Aquest canvi de categoria és el resultat del fet que l’ordenament jurídic italià en aquest àmbit fa seva l’anomenada doctrina de la cultura material, sorgida a França els anys trenta del segle passat a través de la revista Les Annales i de les tesis de Marc Block i Lucien Febvre. Segons aquesta doctrina, el bé cultural ja no té només una consideració aristocràtica en tant que categoria de l’esperit, sinó que esdevé una expressió de la civilització humana en el seu recorregut històric. Per tant, no només són objecte de recerca i estudi les grans obres de la humanitat, sinó també tots els instruments que caracteritzen l’evolució humana, sense que es pugui establir cap gradació pel que fa al seu interès. Així doncs, al costat dels museus tradicionals, sorgeixen també els de la civilització rural on es poden contemplar arades, filoses i altres eines.
Els béns culturals, en tant que exportables, poden ser objecte de robatori (art. 624, 625 Codi penal italià). A més, fins i tot els béns que han esdevingut immobles per la intervenció de l’home (pintures emmarcades en parets, frescos, decoracions estatuàries, etc.) poden ser desplaçats i, per tant, objecte de robatori: el lladre separa la pintura del marc de la paret, o arrenca un fresc o desenganxa una escultura i després se n’apropia. Pel que fa a la fenomenologia, hi ha un altre abús del bé cultural que no dubtarem a qualificar de vandàlic: un cop comès el robatori, per treure’n el màxim profit i per amagar-ne l’origen il·lícit, el bé cultural és fragmentat; per exemple, en moltes pintures petites que, introduïdes en marcs, són objecte d’intercanvi al mercat paral·lel. És el cas de la cèlebre Pala di Sezze de l’insigne pintor naturalista romà del segle xvii Orazio Borgianni que, després de ser extreta del seu lloc d’exposició, es va dividir en molts quadres petits, dels quals només alguns es van poder recuperar i recompondre.
El fenomen del robatori es completa amb la menció al delicte de receptació, consistent en els intercanvis successius amb mala fe del «botí» (art. 648 Codi penal italià). Pot passar que aquests intercanvis no es produeixin quan, com s’acostuma a dir, «el robatori s’ha fet per encàrrec»: una persona qualsevol amb un gran interès per tenir un bé cultural molt destacat, però que personalment no està preparada per robar-lo, encarrega l’actuació a lladres professionals. La inducció al delicte pot tenir motivacions diverses: un interès col·leccionista desmesurat, com ara la cobdícia de revendre un conjunt de peces robades per treure’n un gran benefici. En aquests casos, gràcies al bon fer del benemèrit Comandament de Protecció del Patrimoni Cultural dels Carabinieri, el robatori és, per dir-ho així, «més vulnerable»: el lladre per encàrrec, sobretot si se li ha promès la impunitat (i esdevé una «font confidencial») pot donar alguna indicació que permeti recuperar el botí. Així, assumeix el paper del «delator» de reminiscències aristofàniques.
Podem considerar encara un altre cas, el que respon a la ignorància: el lladre, que no coneix el valor de l’obra d’art robada, en fa objecte de robatori confiant en una posterior revenda ràpida (és el cas, a Urbino, de tres obres mestres del Renaixement italià). El lladre desconeix que l’enorme prestigi dels objectes robats farà que la seva venda sigui molt costosa, si no impossible: a qui es va a comprar, per exemple, la Monna Lisa de Leonardo, que també va ser robada el 1911? No obstant això, en la seva ignorància, el lladre creu que serà fàcil trobar algú interessat a adquirir l’obra mestra d’un museu!
Aquesta, a grans trets, és la fenomenologia del robatori de béns culturals amb un ventall que no pretén ser exhaustiu, sinó tan sols enunciar fets que es repeteixen.

CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale dell’Arte

Il Giornale dell'Arte
El Giornale dell'Arte és un periòdic mensual dedicat al món de l’art publicat per l’editorial torinesa Umberto Allemandi S.r.l.
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close