General

Hysteriofunk. I visca la llibertat!

La formació andorrana Hysteriofunk, una singular formació instrumental amb quatre músics que porten tocant junts des de l’adolescència, ha arribat a un quart de segle d’existència d’absoluta llibertat creativa. Un grapat d’àlbums, un documental sobre la seua trajectòria, quan van complir 21 anys sobre els escenaris, i fins i tot un videodisc, formen part del llegat de la banda. Una història, igualment atractiva.

Poden dir-nos els aficionats a la caça (i tant de bo no n’hi hagi cap entre els amables lectors) quina és la peça més difícil i preuada? Potser el tímid i esquiu tamarro andorrà? Doncs així d’especial és, ara per ara, tenir a tret els Hysteriofunk. Sobre un escenari, s’entén. I qui són aquests Hysteriofunk? Doncs quatre paios andorrans que toquen, i que toquen collonudament —si ens permeten l’exabrupte—, una música certament inclassificable i intransferible, genuïnament seva. Quatre cracs.

Comencem pel Lluís Cartes, bateria de la banda i membre d’una d’aquelles nissagues andorranes —n’hi ha algunes més— tocades pel dit de la creativitat. Aquesta s’estén des dels 81 anys acabats de fer de Daniel Areny, fundador als anys seixanta de la Coral Rocafort o l’Esbart Laurèdia i un dels impulsors de l’actual Institut de Música, fins a l’estrella ascendent de Boris Cartes, passant pel televisiu tiet. N’hi ha un grapat més a l’estirp, però aquesta és una altra història, que potser els explicarem un altre dia. Seguim amb la banda. L’Oriol Vilella (guitarra) n’és la veu cantant. Figuradament parlant perquè, encara no ho hem dit, és una formació enterament instrumental —sempre sobrevola la idea d’un disc cantat, diuen, però ja veurem. Vilella és una força motriu de la música al Principat: no sols està involucrat en unes quantes formacions, i això és segell distintiu d’un país tan petit, sinó que dirigeix l’Espai de Música Moderna, on es couen nous talents. Hi ha també  l’Òscar Llauradó (baix), que al marge de com a boníssima persona exerceix de fotògraf i dissenyador gràfic. També germà petit dels Llauradó de V Columna, el primer grup de pop-rock andorrà que va traspassar la frontera. La quarta pota és Roger Casamajor (teclats), que prolifera per pantalles i escenaris en una carrera actoral que s’enlaira.  

Actuació del 2020 a La Fada Ignorant.

Per això, per aquestes trajectòries paral·leles, és tan únic el moment de caçar-los en un directe. Com el que la nit del 28 d’octubre van oferir a l’Auditori Nacional d’Andorra, aquella bombonera de magnífica acústica però tan desaprofitada. I ni tan sols aquí hi eren tots: Casamajor estava uns quilòmetres més avall, a Sant Julià de Lòria, on la mateixa nit s’estrenava Quatre dones i el sol, el seu debut com a director teatral. Coses de la programació cultural d’aquest país minúscul. L’absència de Casamajor per presentar Arnes, cinquè àlbum dels 25 anys dels Hysteriofunk, la va suplir el guitarrista Albert Freixas. “El Roger als teclats és insubstituïble”, argumenta Vilella. També es van reforçar amb dos saxos —Guillem Sarlé i Suso Real. El saxo és un instrument que va fer aparició al so d’Hysteriofunk en el disc precedent, Forma, que també va nodrir aquella nit a l’escenari ordinenc. A excepció dels bisos —dels primers àlbums: Je suis la merde (Random), i el quasi ballable Lee Marvin(Deco)—, va ser un concert d’anada i tornada d’Arnes a Forma, els dos àlbums més recents. Què els dona coherència? David Gálvez, que no és músic sinó escriptor, probablement la ploma més peculiar del país.

Per a Forma va ser la banda que li va demanar textos per confegir un acuradíssim llibre disc (editat en 2016). “Són una gent amb una potència creativa bestial”, resumeix l’autor, que tampoc no es queda curt. Enllestida la primera col·laboració, va ser ell qui els va reptar a compondre a partir dels relats recollits a Arnes (Ed. Males Herbes), per on pul·lulen personatges obsessius, algun assassí en sèrie i una certament sinistra composició a partir de la cançó de bressol “All the Pretty Little Horses”, de la qual Hysteriofunk aixeca una versió allunyada de la de Calexico, però igualment magnètica.  

Malgrat les ocupacions que els distancien, Hysteriofunk sona sempre Hysteriofunk. Telepatia, suggereix Vilella, creada entre quatre paios que toquen junts des de l’adolescència. Empatia, compenetració. Memòria muscular. Els directes sempre han estat memorables. Allà pel 2007 feien de teloners a l’envelat del Parc Central. “No, no, els bons són aquests”, aconsellava entre el públic algú a la seva acompanyant (tanta raó: per recordar qui era el cap de cartell caldria anar a l’hemeroteca). Qui rebia el consell era aquesta redactora de cultura neòfita i acabada d’aterrar al Principat. Qui el donava? L’Albert Fabregat, teclista en altres bandes. Encara avui, i ja residint fora del país, els segueix. “Per què són tan bons, Albert?”, li vaig preguntar. “Jo no sé si diria que són eclèctics, en tot cas són molt difícils d’etiquetar; tenen un segell molt propi, molt reconeixible: sents un tema, el groove, i et dius ‘són l’Oriol i companyia fent de les seves’; juguen, se’ls hi va la pinça”, amb unes rítmiques molt complicades, molt atípiques, per on sobrevola el rock progressiu tenyit d’influències de tot signe. “Tenen molta frescor: escoltes el primer LP, que ja té 25 anys, i encara sona a nou. Quins cabrons!” 

En el mateix argumentari abunda Josep Maria Ubach, crític musical —encara que el seu camp d’interès primordial sigui el jazz— i durant anys responsable de l’àrea d’Acció Cultural del Govern d’Andorra. “Estic convençut que la seva música és fruit de passar-ho molt bé junts, que és el millor que els  pot passar”. Això i mantenir una absoluta independència de corrents, de gustos, de discogràfiques, de mànagers, fins i tot del públic: “El rock és un camp de batalla, és esperit de revolta, i quan el públic no entén músics com ells, el problema és del públic, de la seva ignorància”… i de les discogràfiques que copen les llistes amb productes merament comercials.  “Però la llibertat no té preu”, rebla, i en matèria creativa als Hysteriofunk els aporta aquesta sinceritat que els fa únics. “Són una banda sòlida, que no es desfarà, que seguirà madurant i creixent”, augura. I nosaltres que ho veiem.  

De moment, el que veurem són la resta de concerts amb què els andorrans celebren els vint-i-cinc anys de la banda. El primer, fixat per al 21 de novembre i en format simfònic: repetiran escenari però acompanyats de la Jove Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra, la JONCA, que compleix 20 anys. “Des que tenim ús de raó com a banda que hi pensem: ens diem ‘t’imagines aquí uns violins?’ Doncs ara arriba el moment”. Albert Gumí, que acaba d’agafar les regnes artístiques de la Fundació ONCA, portarà la batuta i té arranjats ja els temes per fer una retrospectiva dels cinc àlbums i els cinc lustres. La idea és gravar el directe i treure’n disc. Després, confien muntar una gira. Directes al marge, reedicions que aposten pel vinil (també CD, no cal espantar-se), per una doble raó: perquè Vilella n’és un apassionat col·leccionista i perquè les portades que dissenya Llauradó el demanen a crits.  

El 16 de març de 1996 és la data exacta en què situen el naixement de la formació. “És el primer concert que vam fer amb el Roger fora d’Andorra”, precisa Vilella. Els altres tres havien tocat amb la big band comunal, un projecte de Jordi Roure, que s’havia presentat en el marc de l’emblemàtic però lamentablement desaparegut Festival de Jazz d’Escaldes. Per la sala que acollia les jam posteriors —la carismàtica però igualment tancada Àngel Blau—corria un Casamajor que va seure al piano per acompanyar-los. Et voilà! Aquell primer concert que situen com a punt de partida el van fer a Girona. “Vam demanar a l’alcalde, Joaquim Nadal, si podíem tocaral carrer Argenteria, i ens va deixar fer-ho”. El següent va ser en el marc de la Fira del Disc de Col·leccionista que tutelava Jordi Tardà. “L’hi vam demanar, aquelles coses que fas quan tens vint anys, i ens va dir que sí”. Li va agradar tant la idea que la música en directe va tornar en cada edició. I a ells els va convidar a Barcelona.  

Dalt, Òscar Llauradó i Roger Casamajor. Baix, Oriol Vilella i Lluís Cartes.

La història de la formació, tot i la data tan concreta que apunten, comença en realitat a les aules del col·legi Sant Ermengol. “El primer dia de col·le, ja el xaval que m’acompanyava a l’autobús, en comentar-li que jo tocava la guitarra, em va dir que em presentaria un paio que tocava la bateria; ens va presentar al pati, el primer dia, ja dic”. La mateixa tarda es van ajuntar per tocar. Després s’hi afegiria el baix de Llauradó, amb qui Vilella coincidia en una altra banda, Bronco Billys: a Andorra les formacions són poroses, comparteixen músics, que es mouen d’un estil a l’altre amb absoluta flexibilitat.  Els Hysteriofunk van assolir personalitat des de bon començament: “A penes al principi vam fer alguna versió, sempre hem apostat pels temes propis”. Formalitzat el debut gironí, de seguida van sortir a voltar per escenaris de França i Holanda: “Vam tocar a Amsterdam, Rotterdam i després vam anar a fer el hippy al Gran Dic, aquell parc natural al mar del Nord, amb els molins i les dunes… Vam endollar el generador i hi vam tocar mentre la gent sortia a córrer i passejar el gos”. Catalunya se la van recórrer d’amunt avall i d’est a oest.  

“No hem tingut mai la pretensió de ser una banda comercial. La gràcia és aquesta, que hem fet sempre el que ens ha donat la gana, i la gent a qui hem mig agradat ens ha seguit”. Per concloure, a Vilella, com a historiador oficiós de la música andorrana, el posem en el compromís de situar-hi Hysteriofunk. “Diria que arribem en una segona fornada, continuadors de les bandes que com BFM o V Columna als vuitanta ens van fer veure que es podia pujar a l’escenari amb una guitarra i que la gent del país et seguís”. I el futur? “Igual que no sabíem que arribaríem fins aquí, no ho sé dir; tenim idees al sac, ja veurem. No som de planificar. Estem engrescats en fer una petita gira o, si més no, uns quants concerts, per reviure això que estem sentint de nou: veure’ns com quan teníem vint anys, que és el que passa quan toquem junts”.  

Alba Doral
Periodista. Llicenciada per la UAB. Ha treballat en mitjans gallecs (La Voz de Galicia, El Progreso) i des de fa 14 anys es mou per Andorra: al Diari d'Andorra va exercir com a redactora de cultura i des de febrer del 2020 explora nous àmbits al BonDia.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close