La visió de Dante és el punt de partida del viatge als inferns del crític francès. El món diabòlic com a lloc de penitència eterna i metàfora de l’alienació actual. Una oportunitat per detenir-se en pors universals com la desaparició de l’home de la Terra.
Cap dels cants de Dante ha estat, des de la seva aparició, tan conegut, estimat i celebrat com el de l’infern. La seva capacitat d’evocar un univers interior i apassionat que pertany als eterns plecs de l’ànima humana i de suggerir una imatgeria visual amb un poder icònic inigualable és el protagonista de la gran exposició amb què les Cavallerisses del Quirinal celebren els set-cents anys de la mort del poeta. “L’infern de Jean Clair” (15 d’octubre-9 de gener) declara, ja des del subtítol, l’autoria il·lustre d’una curatela confiada a l’acadèmic francès Jean Clair, pseudònim de Gérard Régnier, sempre a punt per explorar els fèrtils (i històricament persistents) “terrains vagues” que s’obren entre les arts visuals i la literatura, la ciència i l’estudi de la psicologia humana. “El que m’interessa és la història de les formes d’art, no com a fi en si mateix, sinó com a testimoni de la identitat d’una època”, havia afirmat prèviament Clair. “El set-cents aniversari de la mort de Dante és només una ocasió, tot i que magnífica, per detenir-nos en una por universal i ben fonamentada que, des de fa uns deu anys, ens torna a qüestionar com a humanitat, alimentada per les problemàtiques de l’extinció dels animals, l’escassetat d’aigua, la destrucció de la natura, la crisi agrícola, i que l’epidèmia actual, amb tota la situació del confinament, continua alimentant: la por a la sisena extinció de les espècies i la desaparició de l’home a la Terra”. Pel que fa a la mostra, “per primera vegada una exposició d’art investiga l’univers diabòlic, relatant la seva fortuna iconogràfica, des de l’antiguitat fins als nostres dies, per oferir una nova interpretació a l’imaginari del poeta florentí que a la Divina Comèdia en va elaborar un autèntic mapa mental i simbòlic”, afirma el famós comissari. “Pedra angular de tot l’itinerari expositiu, la visió de Dante de l’infern ens permet qüestionar l’evolució històrica del concepte del mal i la seva condemna. Inspirant-se en la sublim evocació ctònica d’Alighieri, a l’exposició s’explora l’infern, de tant en tant, com a lloc de penitència eterna i metàfora de l’alienació humana”.
En una extraordinària digressió des de les miniatures medievals fins a l’art contemporani, Clair ha estructurat un itinerari dividit en deu seccions. La porta de l’infern s’obre al món diabòlic amb un homenatge a l’obra homònima d’Auguste Rodin, donant una ullada a la concepció predantesca del més enllà i tancant amb el llenç de Gustave Doré Dante i Virgili en el novè cercle de l’infern. Amb La topografia del mal els llocs infernals esdevenen protagonistes, oferint l’oportunitat d’abordar el tema, tan central en la història de l’art, de la caiguda dels àngels rebels i el judici final, de Brueghel a Rubens. La tercera secció, “Dante i la Divina Comèdia: les obres mestres del dibuix”, presenta no només obres famoses sobre paper de Botticelli i Stradano, sinó també retrats vinculats a la figura de Dante des de Bronzino fins a Gabriel Rossetti. La quarta secció, “Viatgers a l’infern (catàbasi)” està dedicada a altres personatges famosos del mite i la literatura que es diu que van creuar el llindar del món dels morts (Ulisses, Dionís, Orfeu, Hèrcules, Enees, Jesucrist), tancant així la part de l’exposició més estrictament centrada en la Divina comèdia de Dante. De fet, a partir de la cinquena secció, “L’infern ve a nosaltres”, el terror, la fascinació i la suggestió del tema diabòlic semblen impregnar la història mateixa de la humanitat. Si les temptacions de Crist i sant Antoni s’expliquen amb obres que porten la signatura de Bosch i Salvator Rosa, “L’infern a la terra” proposa la representació de guerres i epidèmies en l’art entre els segles XVI i XIX, amb especial atenció a l’obra de Callot i Goya. La fascinació per l’infern exercida sobre totes les arts des del període de la Il·lustració fins al Romanticisme, amb obres de Goethe, Blake, Füssli i Delacroix, deixa lloc en la vuitena secció a “L’infern de la psique”, és a dir, a aquella medicalització del mal que amb el naixement de la psiquiatria ha arrabassat de l’exorcisme i la superstició la cura de les malalties mentals, confiant-la a la ciència. No podia faltar la condemna ferma i política de les dictadures del segle XX a la secció “L’infern i els totalitarismes”, encara que l’exposició tanqui amb un missatge de regeneració i esperança. És, de fet, el jardí terrestre, lloc de conciliació i harmonia, el protagonista de la darrera secció, “Epíleg: I llavors sortim per tornar a veure les estrelles”. “El tema de l’infern m’ocupa des de fa temps”, ens diu Jean Clair. “Ja l’any 2006 vaig proposar un projecte expositiu a alguns museus francesos i al Prado de Madrid, que té el quadre més bonic del món sobre el tema, el tríptic de Bosch. La resposta va ser no, com si en aquell moment fos incongruent interessar-se per l’Infern. Per tant, vaig rebre amb orgull i alegria la invitació de les Cavallerisses del Quirinal per comissariar-los una exposició sobre l’infern de Dante, sense que fos jo, però, qui demanés el museu. El projecte fa realitat, per dir-ho d’alguna manera, un antic somni meu: el de concloure la meva feina com a comissari d’exposicions treballant sobre un tema espectacular que em toca especialment”.
CAT| Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale dell’Arte
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.