General

La vall de Cardós: aspror i pau

El 1882, de camí a la Maleïda, Jacint Verdaguer entrà, per un pas estret i vora un niu d’encantades, a la Vall de Cardós. De ben segur que el poeta —sagaç de mena— copsà, amatent, la bellesa dels prats gerds i els rostos espadats d’aquest indret del Pallars Sobirà. De ben segur, també, que en arribar al poble més gran de la contrada, Ribera de Cardós, fità, de seguida, la imatge única de casa Pubill, emblema de Surri, que s’alça sobirana i domina la vall.

Sabem, per les notes que prengué del viatge, que Mossèn Cinto, a cada veïnat, enraonava amb la gent del país i parava l’orella. A Anàs, Estaon, Bonestarre, Burgo, Lladorre. Cada mot, cada gest i cada llegenda —l’alta muntanya és plena de dimonis— eren petites fites en la incursió espiritual d’un Verdaguer atret per l’energia clara i desbordant de tucs i comes. Una força, com és sabut, que no només fou la llavor de Canigó, sinó que, com bé afirma Perejaume, deixà empremta en tota l’obra i en la visió del poeta, d’una verticalitat radical —de l’Atlàntida a Al cel.

Però tornem a casa Pubill, i al present, perquè és d’aquesta casa que deuria embadalir Verdaguer —i molt probablement un jove Joan Coromines, que a començament dels anys trenta ja apuntava, en fitxes, els mots que sentia per aquest bé de déu de poblets— d’on han sortit dues creadores, cosines, que han retornat la veu, artísticament, a la vall. Una resident a Barcelona i l’altra, entre el Pallars i Finlàndia.

Laia Carbonell

Encarem-ho: Laia Carbonell (Barcelona, 1986) és poeta, i potser com ningú, per llinatge i sensibilitat, ha sabut retratar amb Nibrós aquest món que ja no hi és del tot, el del Pallars antic, el dels padrins. Uns versos, lúcids i gens ampul·losos, que mostren la violència, per manca d’anonimat, «de la mirada dels altres». La càrrega insofrible dels vius, en els moments dusos de la vida, i la companyonia del morts com una atracció irresistible, tel·lúrica, arcana.

Però no només això. Al llarg del poemari, de nom misteriós i eufònic (provinent d’una llegenda recollida pel mateix Verdaguer i per Joan Amades), hi apareix el trist despoblament, l’impuls atàvic del romànic que reneix en talles de fusta artesanes, la pornografia del turisme o la llarga agonia de la vellesa. Hi apareix, sobretot, la cara fosca i hostil, dura de pelar, del Pirineu i, també, la connexió indestriable que pot arribar a establir-se amb els éssers vegetals:

[…] És per això que prens troncs esberlats

com si fossin les ànimes dels arbres

i els dones la forma de figures prehistòriques

amb els pits grossos

i cares d’espant,

amb forma de vaca i de gos,

amb forma d’absència de fill.

Que jo no ho sé, que jo no hi era,

que t’has passat la vida fent marques

a les ànimes de fusta

per si ressusciten

poder-les reconèixer.

Certament, la imatge que podríem fer-se de la vida pallaresa per mitjà, únicament, d’aquesta mirada dolent, d’aquest caràcter marcat pel pes de la gravetat, seria esbiaixada i fins injusta. Perquè, així com l’alta muntanya pot ser inclement, també ofereix moments de comunió i pau cars de trobar a ciutat. I així ho demostra, exactament, l’obra de l’acordionista Roser Gabriel, l’altra neta de casa Pubill.

Roser Gabriel

Nascuda el 1993 a Ribera de Cardós (però de padrina de Surri!), de ben petita, com molta canalla del Pirineu, començà a tocar l’acordió. Amb els anys, decidida a dedicar-s’hi, se’n va anar al cap i casal a estudiar, a l’Esmuc. D’aquesta manera, al pòsit que tenia de música popular pirinenca hi afegí una formació acadèmica, clàssica, estricta, rigorosa. Una formació, tanmateix, que li feu veure, com tants altres estudiants d’aquest país, que l’acadèmia és feta per castrar el talent, i no per fer-lo aflorar.

Cansada de tanta d’ambició i manca de mires, i inspirada per la seva cosina, que hi va viure un any, decidí d’anar-se’n a Finlàndia, on va tenir-hi una revelació senzilla i alliberadora: cada expressió artística té valor si sorgeix d’una manera genuïna de ser-hi, de viure, de respirar, lluny de la dictadura de les visualitzacions i el rendiment econòmic. Amb aquesta visió com a emblema, i enduta per un instint genuí de recerca, va ser entre els cims de l’Himàlaia, al Nepal, on li aparegué la visió del projecte L’arbre humà, estrenat aquest estiu al festival Dansàneu.

La idea és fonda i fèrtil. Els arbres són la nostra llar original, i a través seu podem indagar —catalans, finesos, nepalesos…— en la nostra naturalesa humana. Una troballa del tot encertada amb què Roser Gabriel, acompanyada d’uns músics en total sintonia, ha sargit melodies airoses, ritmes energètics i paraules delicades. Un exercici fructuós amb el qual ha fet evolucionar, amarada de músiques d’arreu del món, la tradició pirinenca, sense defugir-ne ni haver-ne de renegar.

Si acarem, ja per acabar, els processos creatius d’ambdues, crida l’atenció un fet curiós, i és que sorgeixen de translacions contràries: si Laia Carbonell ha hagut de tornar als orígens en un procés a voltes dificultós, Roser Gabriel n’ha hagut de marxar per reconciliar-s’hi lluminosa. Els arbres i els morts, l’aspror i la pau. Oposats complementaris per a un retrat fidedigne de les vicissituds i les meravelles de la Vall de Cardós.

És grat de veure que la força d’aquell llamp de muntanyes no deixa d’inspirar un art pur, propi i que dialoga amb el món. I és així, en els lligams ocults que uneixen Verdaguer amb Carbonell i Gabriel, per mitjà de Surri i casa Pubill, que es forja un país i, al capdavall, per sort o per desgràcia, això que en diem humanitat. Només cal veure-ho.

Genís Poch i Cassola
Corrector. Fart dels estudis acadèmics, ha decidit llegir de cap a peus, abans de fer 30 anys, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, que va escriure al carrer de casa seu, a Pineda de Mar.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close