General

L’abstracció depurada i introspectiva de Mateu Bauzà

Mateu Bauzà (Palma, 1950) forma part d’una generació que va redescobrir la pintura: la vàlua, els sentits, la potència i les possibilitats de la pintura. Després d’un parell de dècades patint tota mena d’escarnis, de menyspreus, de funestos vaticinis de futur –a la pintura fins i tot se li han oficiat més exèquies i se li han celebrat més funerals que a la novel·la, que ja és dir– i d’acusacions de ser reaccionària i d’haver quedat obsoleta, entre finals dels 70 i inicis dels 80 del segle passat la pintura va tornar a ser treballada i reivindicada amb energia i amb entusiasme. Els que la recuperaren (és un dir…) per a la modernitat i la tornaren a posar de moda (és un altre dir…) van ser una munió de pintors d’entre vint i trenta anys i escaig d’arreu d’Europa i dels Estats Units que no tan sols no creien que la pintura fos morta sinó que estaven segurs que encara podia irradiar una vitalitat pletòrica única.

L’íntima Bauzà
Mateu Bauzà
Galeria 6a
Comissària: Bel Font
Fins al 10 de març de 2021

La fidelitat entusiasta a la pintura, la plena convicció que la pintura és un mitjà que expressivament i artísticament ho permet tot, molts pintors que aleshores eren joves les han conservades tota la vida. És el cas de Mateu Bauzà, de qui ara se’n pot veure una densa i reconcentrada exposició a la Galeria 6a de Palma. Titulada L’íntim Bauzà, és una exposició que pot interpretar-se com l’enèsima expressió de passió, d’interès i de lleialtat de l’artista envers la pintura. Envers la pintura, a més, en les seves formes més essencials, rotundes i depurades. Perquè les pintures de Mateu Bauzà són petits regnes sense fons en què la pintura –material i esclat cromàtic– és la reina absoluta.

Mateu Bauzà: Homenatge a Matisse I, 2020.

He parlat de “regnes petits” perquè els formats que fa servir Bauzà són de dimensions reduïdes –som lluny de la grandiloqüència i la sumptuositat èpica dels expressionistes abstractes i derivats dels 40 i 50 i dels neoexpressionistes dels 80– i també he dit “sense fons” perquè les pintures de Bauzà s’imposen a l’espectador com llacs de color dins els quals es pot submergir la mirada i deixar que s’enfonsi durant molta estona.

Intenses d’una manera harmoniosa, reflexiva i serena, les pintures de Bauzà solen ser gairebé sempre monocolors –aquí, hi abunden els grocs i els blaus i els verds–, però, alhora, estan plenes de matisos, de tonalitats diferents que conviuen costat per costat, o per estratificació. La vintena de pintures d’aquesta exposició han estat fetes mitjançant la superposició metòdica, laboriosa, incansable i deliberada de capes i més capes i més capes de pintura. Acumular pintura com qui construeix realitat: pintar com qui respira i es mou i pensa i viu.

Vista general de l’exposició de Mateu Bauzà.

Equilibrades i depuradíssimes, fins i tot, segons el mateix artista, amb una dimensió espiritual, les abstraccions de Mateu Bauzà incorporen un considerable bagatge agafat de la més fornida tradició pictòrica. Bauzà és un artista que ha vist molt d’art, també és un home que ha pensat molt sobre el fet artístic, i això, d’una manera subtil o implícita, es fa evident en la seva aproximació a la pintura, una aproximació en la qual, tal com destaca Bel Font, comissària de la mostra, s’hi poden detectar influències de Malèvitx, de Donald Judd i d’Yves Klein, a més d’altres noms poderosos de l’abstracció pictòrica. Per a Mateu Bauzà, la pintura és sobretot una via per convocar una experiència visual intensa, silenciosa, introspectiva i fonda.

Un altre aspecte destacat de la mostra és l’obra gràfica original que l’artista ha treballat durant mesos als obradors del Taller 6a, un espai emblemàtic pel qual durant dècades han passat desenes d’artistes, alguns d’ells reconegudíssims, molts d’ells potentíssims. És la primera vegada que Bauzà ha creat obra gràfica, i el resultat és d’una vivor elegant i estilitzada, potser menys seriosa, severa i transcendent que les seves pintures, però una mica més alegra, o més festiva. Una bona exposició.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close