General

Set visions sobre l’Hermitage de Barcelona

Tot i que la proposta arribà a la ciutat de Barcelona l’any 2012, i amb ella la polèmica de tota mena, sembla que els episodis claus del serial de l’Hermitage a Barcelona viuen els seus capítols claus.

Amb uns posicionaments clars i confrontats, han sorgit diferents manifestos d’entitats a favor i en contra de l’equipament. Agrupats sota el títol de “Més Cultura per Barcelona” i amb un document titulat “I si som davant l’última oportunitat?”, s’agrupen un conjunt de més de vuitanta entitats de la capital -la majoria econòmiques i socials-. On es pregunten “Quin és el problema d’acollir un pol cultural, que s’acompanya d’un projecte artístic que vol convertir la Barceloneta en un centre de pensament, reflexió, art emergent, amb el propòsit d’establir vincles amb les universitats, els centres d’art, els altres equipaments culturals de la ciutat.” I demanen “Barcelona necessita reptes il·lusionants, engrescadors i distintius que ens facin enorgullir de viure en una de les ciutats més boniques del món. Per això diem SÍ a l’Hermitage, perquè la cultura suma i ens vertebra.”

Una de els façanes del projecte de Toyo Ito per l’Hermitage de Barcelona. ACN.

En contra de la franquícia barcelonina del museu rus, trobem un comunicat conjunt de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya -que podem sumar a les denúncies realitzades per Port CiutadàDefensem Port Vell i l’ABDT– titulat “No a l’Hermitage. L’art de l’especulació”. Fonamenta l’argument contrari en els quatre estudis encarregats per l’Ajuntament de Barcelona, realitzats per Maria Rubert de Ventós i Àlex Giménez,  per urbanisme; Josep Ramoneda, sobre el projecte cultural -aquest últim amb la conformitat dels responsables dels grans equipaments museístics i patrimonials del país-; Xavier Cubeles i Eurocet, centrat en sostenibilitat econòmica, i Ole Thorson, mobilitat i, també, amb el neguit dels veïns de la Barceloneta.

Amb un procés de debat obert als seus associats, trobem l’Associació de Museòlegs de Catalunya. L’entitat que agrupa als professionals dels museus segueix un procés assembleari per decidir la posició de l’entitat.

Des dels posicionaments socials, exemplificats amb els anteriors manifestos i debats, la polèmica també ha traspassat la política municipal, nacional i internacional -només cal recordar les propostes que va fer Madrid i, potser el rumor, de la capital de Portugal per rebre la franquícia-.

Des d’un primer moment, l’empresa promotora de la franquícia -un “holding” format pel fons d’inversió suissoluxemburguès Vària, que controla el 80% de les accions i Cultural Development Barcelona, amb l’altre 20%- comptava amb l’aprovació de l’Autoritat Portuària i una posició més contrària, fonamentada sobre les bases legals, informes i estudis propis, de l’Ajuntament de Barcelona -unes posicions enfrontades que també trobem al plenari municipal-.

Amb aquestes fitxes sobre el taulell, les últimes jugades les ha realitzat l’Autoritat Portuària aprovant la concessió dels terrenys, molt propers a l’Hotel W i a la zona de creixement del port esportiu, on vol ubicar-se l’edifici de Toyo Ito -qui també projectà l’edifici del Museo Internacional del Barroco de Puebla a Mèxic, que resulta exageradament semblant a la proposta catalana-.

Una acció del Port que coincidia temporalment amb la proclamació i presa de possessió del nou president del govern i l’interregne entre els consellers en funcions i els nous nomenaments dels caps departamentals i dels seus gabinets i equips.

Al mateix temps, els promotors privats del projecte presentaven la col·laboració amb el Teatre del Liceu. Una oferta que el mateix director del coliseu barceloní, Valentí Oviedo, qualificada d’oportunitat, però que al mateix temps matisava que encara eren converses preliminars i que davant la negativa de l’Ajuntament “el Liceu sempre juga a favor del que la ciutat vol”.

Unes declaracions realitzades per Oviedo en un acte al Palau de la Virreina, el dia 31 de maig, on també assistia Joan Subirats, el tinent d’alcalde de Barcelona i responsable de cultura del consistori, i que apuntava ”els promotors no estan únicament interessats en mantenir una posició tancada sinó que estaven disposats a dialogar i estaven oberts a treballar altres alternatives”.

A partir d’aquest punt, hem volgut consultar a diferents personalitats de la cultura barcelonina i nacional quins posicionaments trobem a favor i en contra de l’arribada del projecte a la ciutat comtal.

Vista lateral del projecte de Toyo Ito per l’Hermitage de Barcelona. ACN.

Fèlix Riera, estretament vinculat al món cultural, social i empresarial barceloní, respon al Temps de les Arts que “la iniciativa de l’Hermitage Barcelona és una gran oportunitat per enriquir el teixit artístic i cultural de la ciutat.  La dimensió geocultural del projecte queda definida per la posada en valor del litoral marítim de Barcelona com a espai a ser conquerit per la Cultura. Una oportunitat que no podem deixar escapar i que permet subratllar el valor de la cultura com factor de desenvolupament de Barcelona.”

Antoni Gelonch -escriptor i col·leccionista-, apunta que el “projecte té múltiples derivades: cessió d’espai públic, urbanística, d’inversió, de projecció internacional de la Ciutat, museogràfic i de viabilitat econòmica del propi projecte.” Afegint “el (no) debat s’inscriu en un corrent de fons en què molts ciutadans i entitats consideren que Barcelona està perdent oportunitats i s’ha instal·lat una cultura del no. Els meus contactes internacionals em confirmen que aquesta és la imatge que projecta Barcelona avui al món.” Assimilant que s’ha polaritzat amb el“ principi de mi o contra mi” reduccionista i sense capacitat d’anàlisi.

Gelonch, molt vinculat al teixit cultural de Barcelona i Catalunya, acaba el seu posicionament pronosticant “que la solució vindrà per la hibridació de projectes. És a dir, que hi hagi multiplicitat d’actors i d’ofertes que permetin assegurar la viabilitat global. Aquí, i ja passa a Europa i als Estats Units i al Pacífic, veurem cada cop menys projectes unifocals, i, en canvi, observarem com s’estableixen sinergies entre les ofertes de diferents arts, amb un paper important de l’àmbit tecnològic.”

La crítica i col·laboradora del Temps de les Arts, Pilar Parcerisas, també aporta la seva visió sobre la instal·lació indicant “després del projecte de Jorge Wagensberg, s’ha trencat el consens. Ell va crear un concepte de museu diferent dels equipaments que ja existien a Barcelona.” Sumant que “ara, el projecte està desdibuixat.”

Sobre la franquícia i l’estat actual de la ciutat, afegeix que “la ciutat és plena de franquícies comercials, però no en la cultura. L’Hermitatge en seria la primera amb una clara competència als museus locals. És lògic que l’Ajuntament demani una contribució pública per autoritzar-lo. Ara bé, intentar resoldre els problemes d’espai o del sector de la música amb el Liceu  pel mig en un museu privat i dedicat a l’art sona ben estrany.” Ressaltant que el “fet és que a la cultura del país li queda la pell i l’os i s’ha erosionat des dels mateixos museus i equipaments locals que ara no volen la rivalitat de l’Hermitage.”

Albert Mercadé -crític d’art i col·laborador del Temps de les Arts-, entrevistat sobre aquesta temàtica, aporta la seva visió basada en “un no, considerant la proposta actual, que està mancada de continguts singulars i substancials”. Proposa “condicions al projecte, semblant als models d’altres seus del museu, com podem ser una comissió d’experts locals, la vinculació amb el sector artístic del país i una proposta de la societat civil i teixit dels museus i patrimonial per a fiançar el projecte.” Insisteix en l’acció de “proposta i diàleg des de les dues parts, especialment liderada per l’Ajuntament.”

Per la seva banda, Vinyet Panyella -escriptora i gestora cultural- afegeix que “el debat de l’Hermitage està distorsionat per la situació dels museus, que fa massa temps que carreguen problemes de governança i finançament. Barcelona malauradament no n’és cap excepció, amb la Fundació Miró com a exemple.” Un bon projecte cultural i museogràfic d’una seu de l’Hermitage no hauria de causar rebuig.”

Miguel Ángel Cajigal -historiador de l’art i tècnic de museus conegut a xarxes socials com @elbarroquista-, consultat pel Temps de les Arts, al·lega que “indistintament de la localització, el projecte és la constatació d’un fracàs que a conduit a l’assimilació dels museus -de tota mida- com a maquinàries purament turístiques” un fet que s’afegeix “al complicat equilibri, sovint magre, de la subsistència dels grans museus”. Cajigal creu que “el debat entorn del museu -i els museus-, és positiu, especialment sobre la seva posició al món i el coneixement que en pot tenir la societat. Fet que s’ha d’entendre com la clau de la polèmica”.

Finalment, Nacho Granero -responsable del web La Cultura Social-, per la seva banda presenta una posició contrària al projecte, especialment després del traspàs de Jorge Wagensberg, el març del passat 2018, ressaltant “que plantejava una institució museística coherent i amb sentit, tot el contrari que l’actual projecte d’un Hermitage buit, sense continguts, aplaudit per les elits econòmiques i vociferat pels mitjans de comunicació”. Afegint la idea de marca i franquícia arran d’algunes experiències similars fallides i un sector museístic en estat crític.

Diversos i variats posicionaments d’experts en i del sector que s’han compartit, ampliat i debatut a les xarxes socials. Nombrosos han estat els fils, missatges, vídeos i piulades de professionals dels museus i patrimoni que han inundat Twitter, Facebook, Instagram o Youtube.

Sembla que encara estem lluny del final de la temporada, o potser, del serial. S’obren diferents escenaris possibles amb les actuals actuacions de les diferents administracions implicades i, òbviament, dels promotors de l’equipament.

Un debat, sobre el museu i els museus, que barreja una quantitat ingent d’ingredients els quals formen una nuvolosa que, necessàriament, s’ha d’esbargir d’alguna manera o altra per arribar al seu desenllaç.

Damià Amorós Albareda
Historiador de l'art i museòleg, format a la Universitat de Barcelona i Universitat de Girona a més de la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Fernado. Membre de la junta de l'Associació de Museòlegs de Catalunya i delegat territorial de l'AMC a la demarcació de Tarragona. He escrit a l'Ara, Diari de Tarragona, Nova Conca i la Segarrra, a més faig coses a l’Espluga FM Radio.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close