General

Premis Octubre: la gran nit dels cinquanta

La nit especial dels Premis d’Octubre d’un seguit de nits, al llarg del darrer mig segle, amb moments inoblidables, una caixa infinita d’instantànies per al record d’un potencial  històric i simbòlic fora de qualsevol dubte. La gala cultural organitzada per l’editorial Tres i Quatre va arribar puntual a la seua cita el darrer cap de setmana del mes d’octubre. En aquesta ocasió, a més, apagant espelmes: una cinquantena. Un aniversari celebrat com calia. I com sempre, hi hagué guanyadors, Gabriel Ensenyat Pujol (assaig) i Ricard Ripoll (poesia). I com de vegades, hi hagué un ex aequo en teatre per al duo Pedro Montalbán-Kroebel i Antonio Cremades, i també per Rafael Fabregat en la mateixa modalitat. I perquè no faltara de res, l’Andròmina va quedar desert.

Els puristes diran que els Premis Octubre, més o menys com els coneixem ara, arrenquen l’any 1973. Però sembla escaient fer justícia amb la gènesi d’aquesta històrica vetllada, que té a veure amb una iniciativa d’Enric Tàrrega i la Societat Coral el Micalet l’any 1971, en què es crea el Premi d’Assaig Joan Fuster, publicat per Edicions 62. Ben aviat, però, l’editorial Tres i Quatre agafa el relleu i reformula el certamen tot i ampliant-ne les categories. L’any 1971, amb un guardó que sempre ha portat el nom de Fuster, va començar tot. Ara fa mig segle.

Una efemèride així mereixia un marc a l’altura de les circumstàncies. I la Nit dels Octubre es va traslladar de nou al Saló Noble del Palau de l’Exposició de la ciutat de València, que ja va ser la seu del certamen el 2018. La conductora de l’acte, Reis Juan, va agrair ser la presentadora en aquesta edició tan significativa, i va recordar que la gala havia faltat els dos darrers anys a la seua cita, el 2019 en protesta per la sentència del Tribunal Suprem contra els impulsors del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. El 2020, per la coincidència amb un dels moments més virulents de la pandèmia. Sortosament, tot i que amb les restriccions i prevencions del moment, el sopar dels Octubre es va poder reprendre. Amb la força de sempre.

Com a mostra, una representació institucional i del teixit social i cultural de primer odre, encapçalada per les segones autoritats de País Valencià i Catalunya, els presidents dels respectius parlaments, Enric Morera i Laura Borràs. Amb ells, els consellers de cultura de País Valencià i Catalunya, Vicent Marzà i Natàlia Garriga. Altres càrrecs presents eren el president de la Diputació de Girona, Miquel Noguer; el diputat de Cultura de la Diputació de València, Xavier Rius; el diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona, Joan Carles Garcia Cañizares; o el conseller de Cultura del Consell de Menorca, Miquel Àngel Maria Ballester.

Després en parlarem del teixit cívic present, però el primer segment de la gala anava dirigit a fer valdre figures de la nostra cultura. Reis Juan va recordar que aquest 2021 es commemora el centenari de l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, guanyadora del Premi Andròmina del 1975 amb obra absolutament emblemàtica, Matèria de Bretanya. També és un exercici per recordar l’escriptor i pedagog Joan Triadú i, alhora, Felícia Fuster, qui va guanyar el Vicent Andrés Estellés del 1987 amb I encara, trencant una llarga mancança de dones guanyadores d’aquesta categoria. I tampoc no podia faltar un esment a Joan Fuster, de qui el pròxim 2022 també celebrem el centenari. Un nom, no cal dir-ho, substancial en la història dels Octubre, impulsor de la introducció de categories com la poesia o la narrativa, necessàries per la normalització literària sobretot al País Valencià. L’acte fou aprofitat per anunciar una futura edició dels seus diaris.

Tot i això, el gran personatge de la gala va ser Lucrècia de Ferrara, una de les figures cabdals del Renaixement, impulsora de la cultura i les arts, un bagatge soterrat per la llegenda negra de la família Borja. El 2019 es complia el 500è aniversari de la seua mort, però les circumstàncies referides adés no feren possible fer-li l’homenatge en les condicions que mereixia. El tribut, tot un intent de combatre la  llegenda negra, es va vehicular a través d’un muntatge sobre un text de Sònia Alejo a partir d’una idea de Toni Pastor. Les Lucrècies estaven interpretades per les actrius Paloma McAllister, Empar Oltra i Inés Gómez sota la direcció de Kika Galcerán. La commovedora interpretació del “Cant de Coronació” a càrrec del Cor Francesc Gamón tancava aquesta part de l’acte. Es tracta de la tercera vegada que s’interpretava aquesta peça, composta expressament pel francès Marbriano de Orto per a la coronació d’Alexandre VI (1492). Una curiositat recordada per Reis Juan: la segona vegada que es va fer aquesta peça en públic va ser durant la investidura com a Doctor Honoris Causa del Pare Miquel Batllori, el 2002. I perquè no faltara de res, volteig de campanes basat en un toc medieval recuperat pel Gremi de Campaners de la ciutat de València. Solemnitat i intensitat màximes durant i després d’una actuació evocadora.

O ara o mai

La Nit dels Octubre mai no renunciarà al seu paper de termòmetre dels moments històrics passats i presents, claus polítiques i socials que sempre hi són presents. I és també un gran esdeveniment cultural, la qual cosa justifica que, any rere any, personalitats d’aquest àmbit s’hi apleguen per donar suport als guardons amb la seua presència. La nòmina d’enguany, sempre nodrida, era especialment significativa, amb noms com els de Vicenç Altaió (president de la Fundació Brossa), Vicent Flor (director de la Institució Alfons el Magnànim), Abel Guarinos (director de l’Institut Valencià de Cultura), Anna Oliver (Acció Cultural del País Valencià), Josep de Luis (Obra Cultural Balear), Jordi Cuixart i Marcel Mauri (Òmnium Cultural), Tonetxo Pardiñas (Societat Coral el Micalet) o Isona Passola (Ateneu Barcelonès). També hi eren presents el subdirector de Patrimoni Cultural i Museus de la Generalitat Valenciana, Antonio Bravo, o el president del Col·legi de Metges de Catalunya, Jaume Padrós. Entre el públic, tanmateix, i dins de les limitacions d’aforament, es podia veure un bon grapat de figures del món de la cultura, fidels a la Nit dels Octubre, com ara el músic Vicent Torrent, Rosana Pastor o l’escriptora Núria Cadenes, recentment guardonada amb el premi Lletra d’Or. L’esment de Cuixart va ser acollit per una gran ovació.

Fetes les presentacions, es va poder veure un audiovisual de Ramón Jiménez repassant els 50 anys d’existència dels Octubre, amb imatges de molts dels seus protagonistes. I que va estar possible gràcies a la col·laboració de TV3 (el seu director, Vicent Sanchis, era present en l’acte) i À Punt. En uns minuts, amb un fons musical frenètic i solemne, desfilaren els molts guanyadors i personalitats que formen part de la història del guardó. Un llistat interminable que servia per prendre el pols de la dimensió de l’acte, de la seua transcendència. Un contingut impossible d’explicar amb unes poques paraules. L’ovació dels presents va ser atronadora.

L’editor Eliseu Climent, rebut també amb un llarg aplaudiment, com a reconeixement de la tasca feta aquests cinquanta anys, va fer el tradicional discurs de presentació. “Estic emocionat pel vostre aplaudiment i per les imatges que hem vist”, va confessar. “Amb cinc dècades d’existència, podem mirar enrere amb una certa complaença, amb la mirada assedegada de qui ha viscut alegries i desencisos, entrebancs i èxits”, va dir en referència als temps difícils dels inicis, als atemptats, a les sancions i censures, com ara quan el 1976 el certamen va ser sancionat emparant-se en la llei antiterrorista per la interpretació de La internacional i Els segadors. La multa era de 500.000 pessetes de l’època. Climent, amb tot, també recordà moments més favorables, com ara quan el 1976 l’escultor Andreu Alfaro va dissenyar una escultura “que al llarg dels anys ha esdevingut símbol dels Octubre”. O la irrupció de TV3, que va permetre la retransmissió en directe de la gala als anys noranta, “moment àlgid” dels guardons, va explicar Climent. També va marcar una fita la celebració de la Setmana dels Octubre, la qual va eixamplar la dimensió de l’esdeveniment, amb congressos i conferències.

“Ja hem consumit dues dècades del segle XXI i em pregunte on som després de tant de camí recorregut. Deixeu que em mostre escèptic i un punt pessimista”, va alertar, en referència a la “màquina repressiva” activada des de l’1 d’Octubre del 2017. També es va mostrar preocupat pel futur del català, va demanar dels polítics una acció immediata pel que va considerar el camí cap a una “desertificació lingüística”. I va acabar, simbòlicament, amb les paraules que Joan Fuster va emprar en un acte del 25 d’Abril del 1982, quan se celebrava el 50è aniversari de les Normes de Castelló: “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!”.

L’editor Eliseu Climent. Fotografia: Prats i Camps.

L’hora dels premiats

Ser guardonat amb un dels Premis Octubre no és qualsevol cosa. Però ser-ho, a sobre, en l’edició en què aquests històrics guardons arriben al seu primer mig segle d’existència té un sabor especial. Una edició, a més, que va presentar una participació extraordinàriament alta, prova fefaent de la vitalitat dels Premis organitzats des de l’editorial Tres i Quatre. Així, a l’organització arribaren 99 obres de narrativa (74, el 2020), 116 de poesia (97, l’any anterior), 51 peces de teatre (per 59 de la passada edició) i 27 assajos (dos menys que la convocatòria precedent), la qual cosa parla del mèrit i la dificultat d’adjudicar-se el guardó del 50è aniversari.

El primer guardó a fer-se públic va ser el Pere Capellà de Teatre. I en aquesta 50a edició no va faltar un dels components que posen pebre en els premis literaris, un ex aequo que divideix el guardó entre dues propostes i tres autors. Perquè una de les obres estava escrita a quatre mans, concretament pels autors valencians Pedro Montalbán-Kroebel i Antonio Cremades, que s’havien presentat sota el pseudònim de Galatea. L’obra, Retrat de Juan Piqueras realitzat per Josep Renau. Cremades no va poder fer acte de presència per motius familiars, però Montalbán-Kroebel va explicar els eixos principals de l’obra, la reivindicació de la figura de Joan Piqueras, crític i teòric del cinema dels anys trenta que va ser afusellat, a partir d’un retrat que li va fer Renau. Tot i que la protagonista de l’obra és una jove que realitza una investigació sobre aquest fet. Els dos guanyadors tenen producció en solitari, però a quatre mans ja tenien tres obres precedents, algunes de les quals han estat premiades.

L’altre guanyador és Rafael Fabregat, músic i dramaturg tortosí, per Procés a Margarida Porete. Fabregat va explicar que es tracta d’una obra que tenia escrita des de feia uns anys i que la telefonada per comunicar-li el premi “em va emocionar, perquè es tracta d’una obra a la qual li tinc un amor especial”. “Es tracta d’un personatge oblidat per la història, una figura a l’alçada de les grans místiques com Santa Teresa”, va afirmar. Margarida Porete va ser cremada en la foguera per escriure un llibre en el qual donava una agosarada visió (aleshores) de l’espiritualitat.

Rafael Fabregat i Pedro Montalban-Kroebel (ex aequo Teatre). Foto: Prats i Camps.

El jurat, format per Francesc Foguet, Andreu Gomila, Manuel Molins, Aina Tur i Fanny Tur, destacava que les dues obres “representen estètiques i temàtiques interessants, en ambdós casos amb jocs que tenen a veure amb la nostra història recent. L’últim ex aequo en aquesta categoria data del 2018. Fanny Tur, que durant l’etapa com a consellera de Cultura del govern balear va impulsar la recuperació del premi de teatre en els Octubre, amb la denominació Pere Capellà, va ser l’encarregat d’introduir els guanyadors.

Un desert amb precedents

La notícia menys agradable va ser el conjunt buit en l’Andròmina de narrativa. Tot i l’abundosa nòmina d’aspirants, el prestigi del guardó agraeix de vegades aquesta mena de coses. “Després d’una llarga deliberació”, i tot i destacar “els valors parcials d’algunes obres presentades”, el jurat va considerar que cap de les propostes assolia “l’excel·lència requerida per merèixer el Premi”. Borja Bagunyà, Manuel Baixauli, Núria Cadenes, Marina Porras i Anna Punsoda integraven aquest tribunal. En tot cas, no és, ni de bon tros, la primera vegada que el Premi es queda sense guanyador o guanyadora: Punsoda, la membre del jurat encarregada d’explicar la decisió, va recordar que l’Andròmina es va quedar sense adjudicar els anys 1978, 1986, 2000 i 2013. “Es tracta d’una opció arriscada, però dona valor als premis, a les obres, als autors i a l’editorial. De vegades, s’opta per el mal menor, però això no li fa cap favor a ningú”, va argumentar unes hores abans Marina Porras durant la roda de premsa matinal. La lectura que es pot fer és que és una llàstima que tot just en el 50è aniversari hi haja un desert. També li podem fer la volta: un premi com aquest no hauria de lliurar-se a qualsevol preu. “Aquestes coses passen en un premi del prestigi dels Octubre”, va sentenciar Reis Juan.

Ricard Ripoll (Sueca, 1959), valencià arrelat al Principat, professor de literatura francesa a la Universitat Autònoma de Barcelona —va viure una llarga temporada a França— fou el guanyador del guardó Vicent Andrés Estellés de poesia amb l’obra Fènix. El jurat estava integrat per Lluïsa Julià, Jordi Marrugat, Ricard Mirabete, Jaume C. Pons Alorda i Ester Xargay, un tribunal que va definir l’obra com un llibre “colpidor i estremidor”, un volum que indaga “en la brutalitat del suïcidi”. “Tot, amb una escriptura que esdevé una investigació moderna que connecta la literatura catalana amb els corrents europeus del segle XX”, argumentava el jurat, que destacava també la “magnífica varietat formal dels poemes”, la concreció i la profunditat, “d’una excepcional maduresa”.

Foto del guanyador Ricard Ripoll (Poesia). Foto: Prats i Camps

L’autor va fer una lectura en positiu de la seua obra, malgrat la cruesa i la duresa del tema, tot i parlar de la possibilitat de trobar els motius per continuar vivint. Escletxes de llum que, malauradament, no tothom troba. El llibre el va dedicar tot just a les persones que no va trobar aquesta llum i van optar pel suïcidi. Va ser el cas d’un dels seus avis.

Nosaltres, els illencs

El guanyador del Premi Joan Fuster d’assaig va ser per a una obra tot just que posa en relació el món illenc amb l’assagista de Sueca. L’autor, el medievalista Gabriel Ensenyat Pujol (Andratx, 1961), proposava el text Fuster i els mallorquins, subtitulat El debat identitari a la Mallorca tardofranquista. El jurat, format per Lluís Calvo, Martí Domínguez, Marina Massaguer, Jordi Muñoz i Carme Vidal Huguet, ressaltava “l’enfocament original del tractament en comparar similituds i diferències entre totes dues societats, la mallorquina i la valenciana, i com el franquisme va tractar d’anul·lar-ne la identitat”. “Una relectura”, afegien, “de Nosaltres, els valencians en clau mallorquina”.

Gabriel Ensenyat és un autor amb una obra assagística relativament prolífica, centrada en aspectes com la reintegració de la Corona de Mallorca a la Corona d’Aragó o la literatura medieval. És autor, entre altres, d’Història de la literatura catalana a Mallorca a l’Edat Mitjana (El Tall, 2001). El seu assaig va despertar de matí un gran interès entre els periodistes assistents a la roda de premsa matinal.

Foto del guanyador Gabriel Ensenyat (Assaig). Foto: Prats i Camps

La unitat de la llengua, la Federació Llull

En la recta final de l’acte, arribava un dels moments àlgids, amb la concessió del Premi a l’Actuació Cívica que, en aquesta ocasió, va ser recollit per la Federació Llull a través Jordi Cuixart (Òmnium Cultural), Anna Oliver (Acció Cultural del País Valencià) i Josep de Luis (Obra Cultural Balear). El guardó, una obra d’Andreu Alfaro que porta com a nom “La unitat de la llengua”. Cuixart, president de la federació, va mostrar la satisfacció per estar present en l’acte, davant les autoritats dels territoris de parla catalana. I va donar les gràcies “a tota la família del País Valencià”. “La nostra felicitat no és absoluta”, va alertar en referència a les persones a l’exili, com ara el president Carles Puigdemont. I va fer valdre, a continuació, els “cinquanta anys dels Premis Octubre”, un contrapès a “un Estat espanyol que encara entén la diversitat com una amenaça”. “Reivindiquem la nostra voluntat d’existir, exigim als nostres governants que treballen per aquesta reciprocitat, és una qüestió de voluntat política, depèn dels governs dels Països Catalans”, va exigir en referència a l’intercanvi pendent de senyals entre les televisions dels territoris de parla catalana. “Hem de ser molt exigents i molt clars. La futura llei de l’audiovisual és un atac a la diversitat, no renunciem a ser existents”, va afegir.

Discurs de Jordi Cuixart. Fotografia: Prats i Camps

Cuixart també va tenir un record per Guillem Agulló i va ressaltar la importància del País Valencià “en la nostra reconstrucció nacional”; va invocar Vicent Andrés Estellés, Enric Valor o Joan Fuster, entre més. El president d’Òmnium Cultural va concloure amb un “visca els  Premis Octubre, visca la cultura catalana i visquin els Països Catalans!”.  Josep de Luis i Anna Oliver prengueren el relleu amb breus parlaments. Discursos que van tenir continuïtat amb les intervencions de Fanny Tur, Natàlia Garriga i Vicent Marzà, consellers de Cultura d’arreu del domini lingüístic, tot i que Fanny Tur va desenvolupar aquest càrrec entre 2017 i 2019 i, per tant, ja no l’exerceix.

Fanny Tur, Natàlia Garcia i Vicent Marzà. Fotografia: Prats i Camps.

El tancament, lògicament, corresponia a les màximes autoritats presents en l’acte, Enric Morera i Laura Borràs. En el cas de la presidenta del Parlament de Catalunya, va recordar la seua presència en la gala de fa tres anys, que retia homenatge als presos del procés. Borràs va ressaltar que no és fàcil arribar al mig segle d’història, va felicitar els guanyadors, que “marquen una trajectòria en les lletres catalanes”, alhora que va recordar Fuster quan deia que llegir era una manera de viure. Els Premis “han estat una eina imprescindible del que no havien fet les institucions”, va dir, abans de criticar un Estat que “no es reconeix com és, plurinacional”. Com a fermall, unes paraules d’Enric Valor sobre “la gran Catalunya, des del Rosselló fins a Oriola, el bressol de la llibertat i la democràcia”, que va escriure el gramàtic quan exercia com a periodista a l’Alacant dels anys trenta. “La Nit dels Octubre, la pàtria és completa”, conclogué.

La presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, acompanyada pel president de les Corts Valencianes, Enric Morera. Fotografia: Prats i Camps.

El darrer discurs de la nit fou d’Enric Morera, president de les Corts Valencianes, qui va destacar el “treball importantíssim amb els premis, sense els quals el País no seria el mateix”. El president també va ser molt crític amb la visió d’un Estat que “no reconeix la diversitat cultural i lingüística”, però a diferència d’alguns discursos, es va mostrar optimista “sobre el futur del País Valencià i de tots plegats”. Morera conclogué reclamant unitat. “Dividits i enfrontats no tenim possibilitats”, va sentenciar. Uns minuts abans sonà “La Muixeranga”, en aquesta ocasió interpretada per Borja Penalba (guitarra), Miguel Ángel López (violí), Clara Dolç (violoncel), Xavier Richart i Cristina Martí (dolçaina). Una nova versió inèdita que va despertar les emocions dels assistents. Digna de la gran Nit dels Octubre, la del 50è aniversari.

Interpretació de “La Muixeranga”. Fotografia: Prats i Camps.
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close