L’artista de Solsona Roger Mas celebra un quart de segle de carrera amb ‘Totes les flors’ (Satélite K, 2021), l’onzena referència de la seua trajectòria que és alhora continuació estilística de l’aclamat ‘Parnàs’, del 2018, i revisió de fils temàtics i musicals anteriors. Un treball directe, concebut per arribar als oients, amb un punt de lluminositat, que connecta amb el canvi vital que ha viscut l’artista. Recer i desconnexió amenaçades per la bona acollida que està rebent l’àlbum.
—Totes les flors es presenta per part de la discogràfica com un disc més lluminós, de bon rotllo. Fins i tot vas dir en una entrevista que t’havies tret deu anys de sobre. Qui no estiga una mica al cas pensarà que has tornat a fer un disc amb banda, com molt poderós i roquer.
—No és el cas [riures]. No, he fet un disc de cançons. Sí que hi ha banda, però no hi ha bateria.
—Hi ha diferències respecte de Parnàs, això es veu clarament amb el single “Amb la polla i amb l’ou”, ara en parlarem, però també hi ha prolongació del discurs musical d’aquell disc: l’ús del piano Rhodes, el contrabaix, la sonoritat singular de la dilruba i la viella…
—La veritat és que sí, perquè en Parnàs vam trobar una manera d’arranjar les cançons. Amb el Xavier Guitó [piano, teclats] i l’Arcadi Marcet [contrabaix] havia treballat feia anys i la nova incorporació de la Míriam Encinas [dilruba i viella] ens donava totes aquestes músiques més exòtiques. I la veritat és que tenia moltes ganes de poder fer un treball amb aquestes sonoritats i amb aquella dinàmica de treball. I també volia fer com un repàs, una picadeta d’ull, a diferents tipus de cançons que he anat treballant en la meva carrera. I fer-ho des de l’estètica que estem manejant ara.
—Tornant a “Amb la polla i amb l’ou”, en homenatge a la xef Carme Ruscalleda, es tracta d’una rumba cubana que té un altre aire, menys solemne, més humorístic.
—Escolta, que la lletra és seriosa. Bé, seriosa… A mi m’agrada que tot es barregi una mica. Francesc Pujols sostenia que rient rient es poden dir les coses més serioses. A mi les pel·lícules que m’agraden més són les que hi ha estones per tot, perquè l’experiència humana és molt polièdrica. I a mi m’agrada transmetre això, estar dient una cosa seriosa i fer un estirabot.
—O de sobte fer un gir dramàtic, com passa en “Totes les flors”.
—Exacte, sí perquè tothom pensa que és una música molt maca però quan l’acabes d’escoltar no acaba gaire bé [riures].
—Conta’ns la història de la cançó i la teua relació amb Carme Ruscalleda.
—Quan es va fer el documental sobre la Cobla Sant Jordi, del qual vaig quedar molt content, partíem de la tradició, de les coses que teníem més a la mà. I la Carme és un dels personatges que crec que fa aquesta feina, és molt important que ella sigui de Sant Pol de Mar, el lloc immediat li dona una personalitat, és a partir d’això que ella crea. D’altra banda, l’artista Perejaume, que també és de Sant Pol, va dissenyar per a l’àlbum amb la Cobla com un disc de fang que simbolitzava el treball amb la terra. Llavors, la Carme va fer un plat que reproduïa el disseny de Perejaume amb una pasta d’anxova i un acompanyament que era com un hortet, una cosa preciosa de veure, de microverduretes que no eren verduretes. Era molt bonic, em va fer molta il·lusió. I quan la revista Enderrock, quatre anys després, el 2016, va propiciar un reportatge conjunt, li vaig fer la cançó. Però em va sortir massa solemne. Amb tot, a l’octubre de 2019, en un assaig abans d’un concert en la universitat d’Aix-en-Provence, havíem anat a comprar formatges i xampany. I amb l’emoció del xampany se’ns va acudir convertir aquesta peça solemne en una rumba. No podíem parar de riure.
—“Des del pont de la ciència” remet al treball anterior però també és una peça que fa somriure, com una mena de pont entre discos.
—Sí, és com una ranxera. Una peça que a l’inici tenia un compàs 4/4 la vaig treballar molt per polir-la; la vam passar a 3/4 i llavors va sorgir la melodia de ranxera. Perquè en la lletra sí que hi havia aquestes dues parts de seriositat i de conyeta, però la melodia continuava sent molt solemne. Ha estat molt divertit treballar aquestes cançons; he anat buscant tota l’estona per on fer-les saltar.
—I allò que comentàvem del balanç és bastant clar en “Si us blau”, que té l’origen en un blues que vas escriure fa trenta anys. I té el toc de la participació de Quico Pi de la Serra, que també hi és en el tall final.
—Tothom coneix la meva fascinació pel Riba i el Sisa. I potser no tanta gent sap la relació que tinc i he tingut amb Quico Pi de la Serra, fonda i de fa molts anys. Quan vivia a Barcelona, cada dimarts a les set de la tarda anava a casa del Quico a escoltar música, a tocar, a jugar, a parlar… La cançó “Sota l’om” la vaig fer arran d’una broma, perquè Quico és molt bromista, em gastava moltes bromes. I aquesta cançó, després d’estar trenta anys a la nevera, perquè no li havia trobat la manera, ha surat. Amb una lletra nova, clar. I si algú havia de tocar aquest blues era el Quico. La interpretació que va fer quan va gravar em va emocionar molt. No és una interpretació de músic, és de bluesman, hi ha una creativitat i una brutalitat… És molt bonic el que toca, però hi ha una brutalitat de fons.
—En tot cas, és una col·laboració amb un punt reivindicatiu, de mostrar una figura que correm el perill que les noves generacions vagen oblidant.
—Exacte. És una figura que enguany ha fet 79 anys i l’estiu vinent en farà 80. I que segueix fent cançons, no para, és una persona superactiva. Em feia il·lusió reivindicar la figura de Pi de la Serra. I sobretot ha estat un gustàs.
—Deies que t’ho havies passat bé fent l’àlbum. Això es veu molt clar en “Sota el pau ferro”, que a més del títol enigmàtic és una peça amb un piano jazz, una base electrònica, un frasejat hip hop…
—Crec que és una cançó molt Roger Mas. Els recitatius i les bases jazz o funky en alguns casos sempre m’han agradat molt. I és una de les lletres del disc de les quals estic més content; en la part final hi ha coses que volia expressar des de fa deu anys i que no tenia ganes d’explicar. O no sabia com fer-ho. I vaig trobar la manera amb aquest “pau ferro” de dir unes quantes coses seguides que diuen més del que diuen.
—El moment de gestació del disc coincideix amb un moment personal de desenganxament del món, de recer, de reagrupament familiar… No sé si la pandèmia ha tingut alguna cosa veure, però és una altra fase com a creador i com a persona.
—Això és el que intento, però aquest disc està tenint tan bona rebuda que m’està costant. Aquestes dues darreres setmanes han estat un pas enrere brutal. És com si tota aquesta feina de reequilibrament interior se’n pogués anar a la merda en dues setmanes [riu]. Tenir una bona acollida és el que busques; en cas contrari tampoc estaria content. Però em trobaria molt més seré.
—Supose que aquesta expectació pel nou disc té a veure també amb la bona acollida de Parnàs, la gent no se n’oblida tan fàcilment.
—Després del disc amb la Cobla Sant Jordi vaig anar al zero absolut, la veu i guitarra d’Irredempt, jo que no soc un guitarrista, simplement m’acompanyo de l’instrument. Una mínima-mínima expressió que em va anar molt bé per construir des d’aquesta senzillesa. Treballem perquè tot soni senzill, que sigui molt amable amb l’oient, amb la sonoritat dels instruments de la Míriam. Però les lletres de Parnàs no eren meves, ara volia fer-ho tot, afegint-hi els meus textos. I he quedat molt content d’aquest esforç.
—Després hi ha el gruix que aporta el contrabaix. Un company teu em deia que li agradava molt aquella sonoritat, però després no era tan fàcil dur-te un contrabaixista als directes.
—Més difícil és si has de dur-te un bateria, que ho compromet tot. Un instrument que fa molt de soroll, que està pensant per sonar a l’aire lliure, sense amplificar. Si toques instruments acústics com nosaltres, a la que poses un bateria a l’escenari ho compromet absolutament tot. No és que no sigui interessant la bateria, és que es menja tots els matisos. En un disc la bateria la pots aprimar, la pots posar darrere, però en directe és una putada, perquè la meitat dels equips de so que ens trobem no ho poden regular això. I aquesta és la raó de treure la bateria dels darrers tres discos. Tot i que la Míriam toca percussions, però són molt senzilles. Curiosament, en la rumba no la trobo a faltar la percussió, només hi ha dues guitarres.
—Has descartat totalment fer algun dia un altre disc de bandautor?
—Nooo! [riures] El que passa és que de moment estem així. I també hi ha la qüestió logística, no és tan fàcil trobar un teatre amb un equip de so capaç de tractar la bateria.
—Com a balanç de 25 anys de carrera, traure nou disc i que la gent l’estiga esperant és un bon senyal. M’imagine que això es trasllada a l’agenda de concerts.
—La cosa pinta bé, les sensacions que tenim tots, a l’oficina i a la discogràfica són aquestes, però venim de la pandèmia i la veritat és que poques vegades he sortit amb un disc i pocs bolos tancats. Estem encara en la dinàmica pandèmica, quan la gent programava concerts i els havia de desprogramar, perquè o passava una cosa o en passava una altra. Nosaltres tenim esperances que aquesta dinàmica es trenqui; aquest setembre la gent ha sortit amb fam. Jo no faig música de ball, faig música per gent asseguda i puc anar a tocar sol i reduir molt la logística en un moment donat, he pogut trampejar durant la pandèmia, però vaja, no és com abans i no sé quan s’acabarà de normalitzar.
—Em deies abans de començar l’entrevista que aquests mesos havies quedat una mica saturat de tot, de la pandèmia, del procés…
—Bé, més que aquestes coses en si mateixes, el que em saturava era la immediatesa de tenir-ho tot al mòbil de seguida. Quan passa una cosa important, com el 20 de setembre del 2017, aquells dies, tenies tot el dia el dit posat com si cada trenta segons hagueres de saber una cosa que no sabies abans. És això el que em va saturar. Pel que fa a la pandèmia era una cosa nova, les administracions van fer el que van poder, a batzegades, però a la gent li agrada votar administracions perquè ens regulin la vida com si fossin nens petits, regular coses que no es poden regular, fer lleis que no es poden fer complir. L’única cosa que aconsegueixes és que la gent perdi el respecte a la policia, a l’autoritat, a l’Administració. S’ha volgut regular allò impossible de regular, hi ha moments que és millor recomanar. Vaig portar molt malament la restricció de llibertats, soc molt sensible a això. Hi ha hagut una involució en determinats aspectes, com les llibertats individuals, per les qulas hem de tornar a lluitar.
—Vols afegir alguna cosa?
—Bé, no ho sé… [s’ho pensa]. Aquest disc en teoria està anunciant el següent. La cançó que obre, “Taumatúrgia”, i “Le chansonnier miraculeux”, que està al final, fan un motiu musical, ta-ti-to-te, que titularà el pròxim disc. I si me’n surto, que ja ho veurem, serà un retrat impressionista d’un petit país a partir d’un joc amb quatre notes, una cosa més atmosfèrica, de paraula parlada, recitativa, amb paisatges sonors en la línia d’aquestes dues cançons. Espero que vagi bé el disc pop perquè el següent serà rar [riures].
