General

Teixir la memòria i el gest

Cada vegada es fa més palesa la necessitat de triangular cultura, educació i territori i d’impregnar la ciutat de programes participatius i de proximitat que contribueixin a fer que els ciutadans s’apropiïn dels equipaments culturals. El que ha passat aquesta setmana a la Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona és una mostra de com la cultura es posa al servei del barri, en aquest cas de Sant Andreu, per tal de consolidar un laboratori ciutadà que impregna la programació de l’equipament amb una vocació marcadament comunitària.

Sota la curadoria de Transductores i amb la complicitat del col·lectiu de dansa La Poderosa, el Centre d’Art ens ha permès assistir al segon assaig obert del projecte ‘Allò que els nostres cossos recorden de la fàbrica de fils’, una iniciativa inserida dintre de la línia de treball ‘Narratives situades’ que té com a missió engegar processos col·laboratius amb la comunitat de l’entorn. El projecte no pot ser més rodó. Ens situem en el recinte fabril de Sant Andreu que donà feina a més de 70.000 persones durant tot un segle. Ho fem asseguts a cadires i a terra. En clau de present ens rep un grup de dones, totes elles antigues treballadores de la fàbrica, i ens van explicant les seves vivències. El relat s’articula talment com si llegíssim les fitxes del personal de la fàbrica: nom i cognom, any d’accés, secció, tipologia de feina i torn. De mica en mica es va teixint una xarxa de veus i de fils. Les paraules van donant pas als textos. En silenci, les mans i els cossos de les treballadores parlen i dignifiquen la feina feta per tantes i tantes dones. La primera parada del nostre recorregut pel recinte s’acompanya d’objectes personals de les treballadores, de campanes de so que ens relaten la memòria del passat i de frases i paraules que acabaran vertebrant un glossari de gestos i teixit d’històries. La veu de les dones que ens parlen és una forma d’exercici; els objectes que ens acompanyen representen la memòria; la paraula és el gest.

Documentació personal aportada per les antigues treballadores i exhibida durant l’assaig © Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona.

El periple per la Fabra i Coats és tot un exercici de recuperar l’esperit dels llocs. Ens desplacem d’un indret a un altre, recorrem les diferents plantes, guiats per antigues treballadores. Per moments, oblidem els espais expositius i les oficines per ubicar-nos en les diferents seccions de la fàbrica. La recreació de la memòria ens porta a visibilitzar les màquines i a imaginar els diferents escenaris que se’ns plantegen. Les paraules s’apropien de tots els racons i les antigues treballadores es mostren orgulloses de tornar a recuperar un espai que els és propi. L’assaig se’ns presenta com un relat col·lectiu que posa l’accent en la memòria invisibilitzada, en el discurs no oficial. Si tenim en compte que a la Fabra i Coats el 90% dels treballadors foren dones no cal dir que la feminitat pren una nova dimensió pel que fa a cures, qüestions de gènere i afers col·lectius.

Partint de la voluntat de posar en relació entitats i col·lectius del barri, des del programa públic de La Trama, impulsat des del 2019 per la nova direcció del Centre d’Art, s’entra en contacte amb les alumnes de l’Escola d’Adults Pegaso per tal de fer una primera recerca i establir contactes amb antigues treballadores de la Fabra. L’Associació d’Amics de la Fabra també es suma a la iniciativa. Les alumnes de la Pegaso lideren un procés de recuperació de la memòria col·lectiva del lloc per mitjà de la realització d’entrevistes i de la creació d’un vincle que contribueix a dibuixar una línia paral·lela entre l’espai i el temps.

Així doncs, des de La Trama s’afavoreix la construcció d’espais de trobada i d’escolta, un xup xup de converses que van generant un pòsit d’allò afectiu i una experiència del sensible. Des de l’activació corporal, La Poderosa impulsa el gest de la memòria construïda. I a partir d’aquí ens enamorem de les veus del fil. Les dones ens parlen dels moments de solidaritat a la fàbrica, del moment de descans en què sortien plegades amb la bata a comprar al mercat, de les tancades que tingueren lloc a partir de 1982 amb motiu dels acomiadaments massius que s’anaven succeint i de la temuda frase ‘Al despacho’ en aquell context. I també recorden la meravella que representava la casa-cuna i mencionen diverses vegades a l’encarregat, el senyor Mariano, i al majordom, el senyor Hernández. També hi ha espai per al Jefe Supremo.

Dues de les protagonistes activant l’art del fil. © Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona.

Andrea Corachán, des de Transductores, i Mónica Muntaner, des de La Poderosa, condueixen l’activitat, cronometren les veus de les treballadores, reivindiquen el gest des del silenci. Un viatge per les diferents plantes de la sala ple de vivències i de relats que té com a propera parada la filmació dels gestos treballats, la captura dels moviments que acompanyen els relats orals i que permetrà continuar indagant en la potencialitat del gest des d’una perspectiva també estètica. Un procés de recerca creativa que reivindica el relat dels marges i que ha estat possible gràcies a la implicació d’una vintena de dones. Una manera de fer i d’obrir-se a la societat, en definitiva, que ressona a les paraules que Gemma Carbó i l’artista visual Inula compartien amb nosaltres fa uns dies. No cal dir que Joana Hurtado, directora de Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona, resseguia el viatge de les dones per les diferents plantes de l’edifici. La posada en valor dels programes públics i la reivindicació de la mediació en clau de proximitat. Llarga vida als models de treball horitzontals i a les programacions líquides que aposten per un discurs de la creació contemporània amb la realitat social en què s’insereixen.

Pràctiques del cos i del gest durant una de les sessions de treball © Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona.
Judith Barnés
Humanista i gestora cultural, treballa a la Fundació Joan Brossa des del 2012. Ha col·laborat amb
diferents institucions museístiques tot desenvolupant projectes museogràfics, comissariats, propostes educatives, campanyes creatives a xarxes socials i publicacions. El seu mantra? “Cal apuntar a l'infinit per avançar un metre”, un vers de Brossa.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close