«Sens dubte no és el passat que bolca la seva llum en el present o el present en el passat, sinó que és la imatge la que uneix com un llampec el que ja ha estat amb l’avui per formar una constel·lació». Aquesta sentència de l’Obra dels passatges de Walter Benjamin il·lustra premonitòriament com se substancia la figura del filòsof en el moment actual a casa nostra. Una imatge cada vegada més present que il·lumina de forma zenital molts dels pensaments que emergeixen avui en dia. I ho veiem plasmat en una sèrie de fites culturals que en donen testimoni i que ara i aquí mateix en faig un tast.
El 26 de setembre, vuitanta anys després d’una tràgica mort, l’ombra de Walter Benjamin irradia amb nitidesa en camps tan rellevants com l’universitari, l’edició impresa, les associacions que proliferen a la seva ombra, la música, el cinema i tot un reguitzell de simposis i propostes alternatives que se’n fan ressò. Una munió de fets diversos per recordar i fer emergir el perfil d’un home del qual “les seves paraules sonaven com si provinguessin d’un secret”, a dir del seu amic T.W. Adorno.
En aquest espai orbital hi trobem, com a element nuclear, les publicacions en català de la seva obra escrita, de les seves paraules, “la paraula atrau al pensament, però l’escriptura el domina”. Antoni Pous va ser el primer a transcriure el famós assaig, “La tasca del traductor”, que es va publicar a la revista Reduccions el 1983. Anys més tard podem llegir l’excel·lent traducció per part d’Anna Soler-Horta, d’una peça essencial, “Infància a Berlin sobre 1900” (Debiax, 2016). I un llibre tan cabdal com el darrer manuscrit de Benjamin publicat pòstumament, “Sobre el concepte d’història”, ens ha arribat aquest any de la mà de l’exquisida editorial Flâneur, segell que també té previst publicar a curt termini una petita joia, “Carrer de sentit únic”, ambdós amb traducció del poeta Arnau Pons.
L’obra assagística que emmarca el perfil acadèmic i biogràfic d’un filòsof no sempre fàcil d’assimilar, la llegim en publicacions de primera línia com “Walter Benjamin. Els límits de la democràcia” (Galàxia Gutenberg, 2016) de Lluís Montull, o “Angelus Novus” (Siruela, 2017) de l’escriptor albanès resident a Catalunya, Bashkim Shehu, Però cal destacar “Walter Benjamin. Avís d’incendi” (Flâneur, 2020) del sociòleg brasiler Michael Löwy, un dels principals investigadors actuals sobre el marxisme.
I qui subscriu, el 2017, va publicar “L’últim passatge de Walter Benjamin” (Edicions 62), ficció biogràfica espurnejada d’al·legories i de pensaments fonamentals del pensador alemany i que suposa una entrada amable a l’univers força críptic del professor alemany. Aquesta obra va quedar finalista del Premi Amat-Piniella l’any 2018 i, basant-se en la novel·la, hi ha en preparació una versió cinematogràfica amb guió i direcció del cineasta Jordi Cadena.
La irradiació benjaminiana també arriba a terrenys com el cinema amb escenificacions del drama de la seva fugida a “L’última frontera” (1992) del cineasta Manel Ferrer-Cusó i guió de la crítica d’art Pilar Parcerisas. El director David Mauas, va posar en relleu, el 2005, les incògnites de la seva mort en el polèmic però molt interessant documental “Quien mató a Walter Benjamin?”. I ara es presenta a la Galeria K de Barcelona el curtmetratge “Constel·lacions de Walter Benjamin” realitzat per Mateu Ramirez Luoit.
Gairebé com a primícia, informo que per l’any 2022 està prevista l’estrena al Liceu de Barcelona de l’òpera “Walter Benjamin, Portbou 1940”, escrita i dirigida pel músic i director d’orquestra Antoni Ros-Marbà i llibret de Tony Madigan.
Benjamin és un filòsof que no envelleix, tot el contrari, està de moda. Quina paradoxa, un pensador marxista del segle XX reconvertit avui en una cobejada materialitat. Però, ¿aquesta atracció neix de mediàtiques icones biogràfiques -maleta i suïcidi incloses- o del reguitzell d’agudes reflexions que ens interpel·len directament? Crec que aquesta sobrevinguda simpatia rau en les eines que ell ens proporciona per comprendre, entre altres, què és el que amaga la noció de progrés i de com hem d’escatir les nostres arrels en el passat. Perquè, a més, ho fa amb “un llenguatge que es desborda sobre les planures d’una veritat que fertilitza les nostres ribes”, com ell mateix diu.
I res millor per homenatjar un escriptor que rememorar paraules tan premonitòries com “només la mort farà que sobresurti de l’obra la figura de l’autor”.
