Arquitectura

Ser(t) arquitecte. El relat

Atès que amenaçaven mals temps que ens faran pitjors, vaig considerar  inajornable recuperar una figura exemplar en l’esfera de la creació, en l’exercici de la seva disciplina, i en el compromís per la llibertat. Un familiar del qual jo sabia dels seus mèrits i fracassos. Amb qui havia compartit unes tertúlies molt edificants i divertides,  i coneixia gran part de la seva obra, a més de viure llargues temporades en dues de les seves cases. Calia fer-ho.

No existia una biografia del Sert arquitecte i vaig considerar que havia d’omplir-se aquest buit. Tot el que s’havia escrit fins llavors eren històries acadèmiques, anàlisis minucioses  que em van servir en la tasca, però que no aconseguien dibuixar el personatge. Em va semblar que s’imposava el repte d’enfrontar-me a recobrar la figura de l’oncle d’Amèrica -el tiet com se’n deia a casa, o el “petit gran home” que li va batejar el seu germà Antonio, i transmetre aquests records  compartits en família. Explicar la seva procedència, el seu entorn familiar, els seus anys de formació, les seves amistats artístiques, la seva participació en les avantguardes històriques, les seves afinitats electives i selectives, les seves implicacions polítiques, el seu amic de l’ànima Joan Miró.

Josep Lluís Sert i Joan Miró a l'estudi de l'artista a Palma de Mallorca, entorn el 1970.
Josep Lluís Sert i Joan Miró a l’estudi de l’artista a Palma, entorn el 1970.

Per a acostar-me més al coneixement del  llegat Sert, vaig resoldre ampliar la visió estricta de l’arquitecte que fins ara havia prevalgut entre els historiadors. Es tractava d’acostar-me al Sert vital, al Sert artista, al Sert total. I entendre aquesta triple aliança sobre la qual s’assenti la seva obra, aquests tres fonaments que són l’arquitectura, l’urbanisme i l’art. Com regeix la seva trajectòria aquells coneixements aprehesos des del seu concepte de la cultura mediterrània. Reparar en aquest esperit franciscà que comporten  els seus espais diàfans que s’obren als comunitaris, i la idea de puresa i pobresa que suporten.  I sense oblidar la importància de l’amor devot de Moncha, abnegada i dominant companya de viatge, autora de la seva pròpia vestimenta i d’una sèrie d’escultures efímeres elaborades a base de pa que va exposar en una galeria de Cambridge.

Sert  sempre va ser considerat un arquitecte,  però no contemplat en la seva categoria d’artista. S’imposava incidir en l’arquetip d’artista, en la formació primordial del seu oncle el pintor, en la seva voluntat i el seu compromís amb la causa de les avantguardes: Va ser el seu oncle Josep Maria qui es va fer càrrec de la seva educació a la mort sobtada del seu pare, i dels seus estudis acadèmics en el Cercle de Sant Lluc, de la voluntat de ser un pintor, i de la deriva cap a l’arquitectura. Encara que ell deia que en el fons sempre havia estat un pintor: composava les seves obres  – planta, alçat i secció -.

El seu oncle va ser un exemple en la manera d’enfocar la vida d’artista. Lliure de lligams familiars i socials. Anhelant dinamitar els prejudicis burgesos, i abraçant els ideals catalanistes i mediterranis. – Ortega era llavors el seu filòsof de referència – i el seu cercle d’amistats artístiques anava a ser un model en el seu modus vivendi. Viure a la seva manera, aconseguir les més altes cotes d’autenticitat, sortejar l’equilibri en el tall de la navalla, actuar com els moderns, des de l’origen de sempre que deia Joan Brossa.

Vaig percebre la intensa connexió entre surrealisme i racionalisme durant els anys republicans barcelonins, quan tots dos moviments portaven la batuta de la subversió contra el que era establert. Gairebé tots els seus amics artistes havien format part, en algun moment de les seves vides, al moviment surrealista. O havien participat de l’esperit Dadá. El seu amic el poeta J.V. Foix reclamava un espai pur on practicar la irracionalitat. «Que us guiï el seny, la raó i la divina geometria, oh arquitectes i urbanistes! Un cop enllestits, el misteri i el fantàstic ja li posaran els poetes.» Surrealisme i racionalisme van conformar un tàndem explosiu en l’escena artística barcelonina.

Sert apareix quan l’arquitectura torna a prendre el comandament de les arts. Els que obren el camí són Le Corbusier i Gropius, els seus mestres més afins. Els porta a Barcelona i des de llavors seran fidels per sempre. 

Els anys republicans van ser pocs però intensos. Es va treballar molt i a preu fet, i Sert al costat del Gatcpac va combatre per treballar en equip des del començament de l’obra.  Participant des dels òrgans de decisió política i democratitzant la funció. El distingia la seva capacitat de treball i la facultat de fer-se càrrec d’immediat de les situacions. Era molt expeditiu.

La seva implicació política, la seva lluita per la defensa dels ideals de l’esquerra, el seu lideratge en el disseny del Pavelló de la República, són actes de rebel·lia que marcaran aquests anys heroics.

El Pavelló de la República, també conegut com a Pavelló Espanyol, dissenyat per Josep Lluís Sert amb l’ajut de Luis Lacasa per a l’Exposició Internacional de París de 1937. Famós per haver exhibit per primer cop el “Guernica” de Picasso, la “Font de Mercuri” de Calder i “El segador” de Joan Miró.

L’estela del pavelló va anar engegantint-se fins a convertir-se en un mite per a tots els creients en el progrés de la història i en el concepte de modernitat. Va ser el punt culminant de les avantguardes arquitectòniques a Catalunya. Així mateix, es perpetuava la tradició de Barcelona com a aglutinadora i impulsora de l’art nou. A més, Sert va ser el vincle entre l’arquitectura espanyola i l’avantguarda europea. El projecte arquitectònic i artístic hauria estat inviable sense els antecedents de moviments compromesos com ADLAN o GATCPAC, i sobretot sense la relació de Le Corbusier amb Sert. Allí van participar les figures clau de l’avantguarda catalana: Pablo Picasso, Joan Miró, Juli González i Josep Lluis Sert. Tots ells s’havien format artísticament a Barcelona, i van tenir una relació transcendent amb aquesta ciutat. Sert va executar l’obra de la seva vida, la que culminava la seva etapa revolucionària. Un simple calaix contenidor de l’art més rabiós s’obria contra els horrors de la guerra. Forma i funció es trobaven estretament identificats. Aquestes premisses bauhausianas del treball en equip es manifestaven amb tota plenitud. Potser és l’obra que millor reflecteix la relació de Sert amb el seu compromís vital, on l’arquitectura, l’urbanisme i l’art apareixen estretament assemblats, conformant un tot.

Embaixada d'EEUU a Bagdad 1955-1963.
Embaixada d’EEUU a Bagdad 1955-1963.

Testimoni de tres guerres vivia intensament la política, ja de nen amb el seu germà Antonio parlaven contínuament de política, i van votar per la república, i en la seva etapa d’Harvard va pertànyer al grup  dels Reds.

Va formar part de la diàspora que fugia del feixisme i que anava arribant a Nova York, freqüentant els cercles artístics on es reunia l’avantguarda i al temps planificant la ciutat funcional, humanitzant-la, per als països sud-americans on el govern de Roosevelt volia invertir per a fomentar les relacions polítiques i comercials. Una etapa molt interessant en la qual es pot seguir la deriva de la ciutat funcional cap a una polis més orgànica.

Després vindran les lliçons d’Harvard, allí on va crear una nova disciplina – Disseny Urbà – exposant el discurs de la Modernitat, potenciant l’educació estètica dels arquitectes, valent-se dels avançaments tecnològics, al mateix temps que construïa una infinitat d’obres des del seu despatx professional.

Josep Lluis Sert al seu estudi de Harvard, entorn el 1950.
Josep Lluis Sert al seu estudi de Harvard, entorn el 1950.

Es tractava, llavors, d’explicar la seva vida per a entendre l’obra.  Així és com vaig decidir relatar la seva existència, des d’una proximitat grupal i des d’un bon lluny. Recollir la seva veu, els seus escrits, els seus proclames. Furgar en els arxius i recórrer les seves obres. Vaig ser a Nova York i a Harvard, vaig descobrir la seva obra americana, vaig visitar el convent carmelita de Mazilles i vaig revisitar la Fundació Maeght, i vaig recòrrer la Casa del carrer Rosselló on hi vaig trobar una fotografia de la desapareguda casa Lowenfeld. Aquests van ser els highlights del meu periple a la recerca de Sert.

I per a escriure el llibre Ser(t) arquitecte vaig triar les obres que per diverses raons perviuen. Vull dir que amb el temps guanyen, se les reconeix en el seu entorn, marquen territori. Es distingeixen per la seva harmonia.  Són obres totals. Aquelles que expliquen millor la seva manera de veure i estar en el món.

Personalment es tractava d’un repte propi amb el llenguatge. De posar ordre en el meu pensament, de relatar els meus coneixements, de comunicar al món la rellevància de Sert, i que tingués un ressò de llarg recorregut. A través d’una forma escarida, concisa, directa, sense concessions al superflu, a la manera sertiana.  I a l’hora d’estructurar-ho apareix automàticament un cercle, una figura circular, un principi i un fi que es troben en el mateix lloc –Eivissa – després d’un recorregut de sis dècades que marcaran l’auge i el declivi del convuls segle XX.

Eivissa és la clau, la que portarà en les seves entranyes a l’hora de projectar, de la mateixa manera en què Le Corbusier portava el Partenó, segons deia.

És Eivissa el leitmotif de la seva vida. Eivissa és l’illa descoberta, és el paisatge  més intacte existent que diria Walter Benjamin, és la seva illa venerada, és una font d’inspiració, un referent conceptual en gran part de la seva obra. És el repòs del guerrer.

On aixecarà la seva obra més total, es podria dir. La seva última voluntat vital. La seva conciliació amb l’arquitectura vernacla adaptant-la a les exigències de l’avui. Urbanisme, arquitectura i art es fonen en el paisatge que ofereix una mirada incommensurable sobre la ciutat d’Eivissa i l’illa de Formentera al lluny. Cubs que es conformen com una partitura musical i es despengen com laberints interromputs sobre el vessant.

Finalment, vaig entendre el seu tarannà visionari, la seva utopia d’un nou món que anava a canviar la vida de la gent, la seva pertinença a una nova generació àvida de canvis polítics i socials als quals s’anava a lliurar com a artista, arquitecte i urbanista. Va morir dient “veig una Catalunya roja, roja, roja”.

María del Mar Arnús de Urruela
María del Mar Arnús de Urruela: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close