Llibres

Setembrejar

“L’estiu pot ser tan trist com les seves cançons”, canta Quimi Portet. I el músic osonenc, que la toca com ningú, hi afegeix: “trens de la bruixa desmuntats a un pàrquing de camions”. És la imatge perfecte d’un temps tothora invalidat com el nostre. Tanmateix, les anomenades “cançons de l’estiu” mai no han pretès ser tristes, sinó alegres i enganxoses com les paparres. Aquest doble sentiment del que vol ser i acaba sent, del que finalitza i comença, es manifesta amb virulència el mes de setembre. Uns dies fets a mida dels depressius i també dels poetes. Miquel Martí i Pol hi va trobar els mots precisos:

“Voluptuosament desfaig camí

sense anar enlloc. Jo també setembrejo”

Altrament, en apropar-se setembre, els estiuejants de totes les èpoques –ja no diguem els d’aquesta tan excepcional– “desfan camí” sabent del cert on aniran a parar. El comiat de l’estiueig ja no compta amb una data assenyalada, com és el cas de la revetlla de Sant Joan que li dona la benvinguda, i tampoc és una cita social d’ampli seguiment per a les classes benestants. Dècades abans, com més actiu era un nucli d’estiueig més sonada era la seva cloenda de l’estiu. Les festivitats de Santa Rosa de Lima o de la Mercè eren les darreres ocasions per a poder congregar les diverses colònies al voltant d’un gran esdeveniment, com ara les representacions teatrals als casinos o a l’aire lliure. El dia tres de setembre de l’any 1911, la premsa es feia ressò d’una que havia tingut lloc a la de Garriga: “(…) Avui ha estat un aplec de senyors que són de la Garriga, o hi viuen o hi estiuegen, els quals enamorats del bosc d’en Terrés i d’una obra a propòsit (…) Flors de cingle, doncs, va ser un èxit per a Iglesias”.

Els mesos de juliol i agost, als balls de les colònies d’estiuejants sonen les melodies de moda, des dels valsos de començaments del segle XX fins a nous ritmes, com els lentíssims “bostons”, els animats “fox-trots” i el tango, el més controvertit i revolucionari de tots. Superats els anys vint, la dècada del cinema introdueix les melodies de Nova Orleans i, en general, la forma d’entendre la música dels negres americans. No obstant això, a casa nostra els passos-dobles i els sons contagiosos, com el pericón, tenen major difusió. Després de la guerra espanyola, els corrents de fora arriben amb dificultats; la copla tindrà llavors els seus moments daurats. També triomfen les cançons romàntiques intranscendents dels francesos o d’un Bonet de San Pedro, que canta amb accent català. El bolero, amb les seves lletres apassionades, aconsegueix igualment l’èxit popular. Cap a finals dels quaranta, l’exotisme càlid de l’orquestra d’en Xavier Cugat i les composicions dels films musicals arriben des de Hollywood, tot i fer-ho amb retard.

Les formacions musicals van de poble en poble i n’hi ha un bon grapat per a contractar: La Catalònia de Granollers, els Faxendes, l’orquestra Rovireta, la Montecarlo de Badalona, les Planes de Sabadell… En posar-se de moda l’actuació estel·lar de solistes i vocalistes, moltes d’elles incorporen els seus noms: Jaume Ventura i la seva orquestra fou una d’aquelles, que a les acaballes dels anys quaranta passejaven l’estil “Cugat” arreu dels balls catalans. Temps abans, ja des dels anys trenta, Issi Fabra havia posat en marxa i dirigit L’Hesmont i son Orquestra, formada per entre vuit i deu músics, a Puigcerdà, i Raúl Abril (nom artístic de Josep Maria Juncosa) ho farà durant la dècada dels quaranta. Els anys cinquanta, sobresurten les orquestres de Jorge Sepúlveda i José Guardiola.

Entre les festes de comiat de l’estiu més reputades i longeves destaquen les que encara es celebren cada estiu –excepte el d’enguany– a les viles de Puigcerdà i el Masnou. El 28 d’agost del 1886, la colònia d’estiuejants barcelonins de Puigcerdà aplegada al voltant de la societat “La Recreativa” –associació creada per a la millora del llac i l’esbarjo– i un grup de prohoms locals decideix celebrar una festa nocturna a la veneciana per a clausurar la temporada estival. Una setmana abans de la convocatòria, aquesta s’anuncia a través d’uns fulls on es convida, en català, als habitants de les dues Cerdanyes a participar a la Primera Gran Festa de l’Estany. En arribar el dia assenyalat, es resolt el misteri sobre quins serien els actes festius, que no es limiten als tradicionals balls i focs artificials sinó que donen vida a una enigmàtica llegenda a l’entorn del llac: La Vella de l’Estany.

La revetlla de Santa Rosa és una de les efemèrides més esperades de l’any per als masnouencs. L’organitza el Casino, entitat situada en un edifici modernista construït al voltant de la masia gòtica de Can Fontanills entre 1902 i 1904 per l’arquitecte Bonaventura Bassegoda. Durant l’època daurada de l’estiueig, la colònia i la gent bé de el Masnou s’hi aplegava a les seves sales de joc, al frontó, al gran patí i al teatre. El dia de Santa Rosa era el de màxima exaltació de les diferències socials entre el Casino i la Calandria, l’altre centre recreatiu on acudien els obrers, els pagesos i els pescadors, tal i com ho recorda l’escriptor Masoliver Ródenas: “La Verbena de Santa Rosa representaba la culminación de la diferencia entre los dos centros. Los hombres vestían de oscuro o de esmoquin; y las mujeres trajes confeccionados para la ocasión o para las altas ocasiones. La carretera del Camino Real quedaba paralizada, atestada de gente del pueblo que iba a contemplar un espectáculo que nada tenía que ver con ellos”.

L’indicador més fiable que l’estiu està donant els seus últims cops de cua coincideix amb l’arribada de les primeres turmentes i la consegüent baixada de les temperatures. Comença un altra cicle natural. Als boscos de les poblacions de muntanya creixen els primers bolets, a les zones seques del litoral cauen les garrofes dels garrofers, a les planes i a la costa s’enceta la verema i amb la primera llevantada –el temporal de les botes o renta-botes– les botes i els semals surten al carrer per rentar-se abans d’emmagatzemar el raïm. A partir de llavors, creuar les basses d’aigua dalt de la bicicleta, pel bell mig i tot alçant les cames per no esquitxar-se la roba, esdevé el nou passatemps del jovent, que té una darrera oportunitat d’afegir una ferida gloriosa als seus malmesos genolls. L’olor a resina, a sal de mar i a protector solar dóna pas a la de terra mullada, mentre les mares s’afanyen a treure dels altells les mantes de cotó i les jaquetes de llana, les botes d’aigua per anar a collir cargols i els Jocs Reunits Jeyper.

Quan la naturalesa es manifesta a favor de la tardor, “Capri c’est fini” (cançó molt popular de mitjan dels seixanta d’Hervé Vilard). Perquè a més de tristes i enganxoses, les cançons de l’estiu també poden ser tràgiques, com ho pot ser el desenllaç de les històries que s’han anat fornint en aquest temps: les passejades, les nadades i les excursions per uns indrets que reconeixes com a propis i tot d’una has d’abandonar, els amics nous i els que no veuràs fins a l’estiu pròxim o potser mai més, els amors i desamors. En resum, tot allò que han donat de si els mesos de juliol i d’agost. L’estiueig paradigmàtic comporta l’existència d’un canvi de paisatge i la transformació de ciutadà en estiuejant, però, per damunt de tot, dona a tastar els fruits saborosos que habitualment estan prohibits. El setembre representa la fi d’aquest estat de llibertat provisional. Aviat caldrà greixar la bicicleta i penjar-la a les golfes o endreçar-la al garatge cap per avall. Aviat caldrà avisar al manobre perquè aixequi un petit muret a l’entrada de la casa per protegir-la dels aiguats. Aviat les mestresses faran acopi dels queviures favorits de la família per a gaudir-los a la ciutat, menges provinents de les botigues, dels pagesos del poble o d’alguns vilatans que els hi volen obsequiar. Aviat els baguls i les maletes es tornaran a emplenar.

Setembrejar vol dir accedir a un temps de descompte. Per mi, això és el que expressa el poema de l’eternament jove Miquel Martí i Pol. Aquest moment de l’any els dies transcorren a un ritme més cadenciós “i qualsevol mirada té un deix lúcid de nostàlgia”. Sabedors que estem vivint un suplement temporal, un afegit que com als partits de futbol és el contrari d’un parèntesi marginal o secundari, esgotem totes i cadascuna de les oportunitats que se’ns ofereixen per a concloure bé allò que ja hem encetat. Per als petits i els joves, el Deus ex machina que és a punt de proclamar la fi de l’estiueig s’aproxima lentament des d’un un llarg passadís, el de l’escola que els condueix a l’aula on hi seuran el pròxim curs –enguany mantenint la distància de seguretat i amb mascareta– o el del pis on romandran la resta de l’any. L’estiueig, més o menys reeixit, desapareix a la mateixa velocitat que el bronzejat.

Tot i això, hi ha coses que mai canvien. Aquest setembre –creieu-me ho, sé del cert– hi ha una noia i un noi que no volen marxar del lloc d’estiueig on s’hi han estat aquests darrers tres mesos. Per ells aquest estiu ha estat únic a les seves vides i no l’oblidaran mai, malgrat que per a la majoria de nosaltres hagi estat un estiu de “trens de la bruixa desmuntats”.

Glòria Soler Cera
Glòria Soler Cera: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close