Còmic

Seth: «La meva obra parla de móns que estan desapareixent»

El canadenc Seth, un dels grans noms del còmic internacional, publica ‘Ventiladores Clyde’, un projecte en què ha invertit vint anys

Tot i la seva fama d’ermità, la cortesia i amabilitat amb què Seth (Clinton, Canadà, 1962) atén l’entrevistador és del tot coherent amb el seu conegut i perpetu look de cavaller vintage -barret, guants, bastó-, molt conseqüent amb una obra marcada per recórrer de manera sistemàtica a la memòria i al passat. Format en el còmic independent, el dibuixant i guionista és un dels grans noms de la historieta internacional i ara presenta la versió íntegra de Ventiladores Clyde (Salamandra Graphic), una monumental novel·la gràfica en què ha invertit vint anys de la seva vida (amb interrupcions) i que narra la difícil relació entre dos germans que afronten la decadència de la botiga de ventiladors familiar, en uns temps en què es comença a imposar l’aire condicionat.

Mentre llegia Ventiladores Clyde vaig pensar que jugava deliberadament a canviar d’estil gràfic i narratiu. Va ser en arribar a l’epíleg que vaig saber que en realitat era que havia trigat vint anys a acabar-la. En algun moment es va plantejar redibuixar-la?

Ho vaig estar pensant. En acabar el llibre he trobat inconsistències en alguns fragments, i hi he fet algunes correccions, però refer-lo m’hauria portat almenys un o dos anys de feina, i hi ha un determinat punt en què has de deixar que les coses segueixin el seu camí. Un projecte de vint anys ha d’existir en aquesta forma; és el que és.

Ha anat introduint molts canvis respecte la seva idea inicial?

No. Jo vaig pensar tota la història cap al 1996, i mai ha canviat, només petits detalls. Jo sabia exactament què hi passaria des del començament fins al final, però els dibuixants no treballem igual que els novel·listes, no tenia un guió escrit vint anys enrere que anés seguint fil per randa. El veritable procés d’escriptura d’un còmic té lloc quan t’asseus a dibuixar, aleshores tot cobra vida. Igual que fins que no poses música a una lletra no tens una cançó. En aquests vint anys va canviar la manera com planifico les vinyetes a cada pàgina. La manera com expliques una història és més important que la història en ella mateixa.

D’altres llibres seus estan ambientats en móns que coneix bé, com el del còmic (Wimbledon Green), o en d’altres que resulten familiars a tothom, com el de la televisió (George Sprott 1894-1975). Perquè en aquest cas es va fixar en un negoci de ventiladors que va veure en un carrer de Toronto?

El que connecta els temes de tots aquests llibres és que m’interessa la part més ombrívola. Quan parlo de la televisió ho faig a partir d’una estrella local que ha anat en declivi; quan parlo de còmic, dels petits col·leccionistes. Parlo de móns que han canviat, poc coneguts, amagats rere una cantonada, polsegosos. Ventiladores Clyde s’inscriu en la mateixa categoria; podria transcórrer en una botiga de barrets, en una impremta o en una sabateria, és de ventiladors perquè és la botiga que vaig veure un dia. Però del que parlo és d’un món que està desapareixent.

En els nostres temps, la lentitud amb què descriu moltes escenes quotidianes, en un llibre de cinc-centes pàgines, sembla gairebé una provocació.

Un dels grans avantatges del còmic és que, a diferència de les novel·les, no has d’estar utilitzant paraules tota l’estona. En això es podria assemblar al cinema, però en les pel·lícules hi ha pocs temps morts perquè són molt cares de fer. En un còmic pots estar cent pàgines en silenci, si vols. Una de les coses que m’atreia quan començava a fer còmics als anys vuitanta era el fet que em podia prendre tant d’espai com volgués. Aquest era un luxe que els dibuixants clàssics no es podien permetre, els donaven vuit pàgines per explicar una història i en aquest cas no pots invertir-ne dues en fer que el protagonista passegi. Si fas que els personatges parlin durant vint pàgines i després et passeges per les habitacions de l’edifici, pels carrers, el to canvia completament. Altre cop, és com la música, com un staccato que va seguit de silenci.

Realment, dóna tanta importància als silencis com als diàlegs.

En un còmic has de calcular molt bé com utilitzes els diàlegs. Durant molts anys s’ha comparat el còmic amb el cinema i amb les novel·les, i jo crec que és una mala comparació, és més aviat una combinació de disseny gràfic i poesia. Visualment, l’important no és el dibuix sinó com organitzes la pàgina i fas que els ulls del lector es passegin per ella. Pots llegir un bon còmic amb un dibuix mediocre, el que importa és que estigui ben narrat. I, igual que en la poesia, has de comprimir el llenguatge, triar molt bé les paraules. En les primeres pàgines de Ventiladores Clyde el personatge parla molt; ara no ho faria així. Ara dedico moltes pàgines a accions que abans hauria explicat en una.

En els seus llibres, el disseny de l’edició és tan important com el contingut.

Això és molt important. Abans, els dibuixants ni tan sols podien fer la seva pròpia portada, se la feia algú altre. Les edicions dels còmics antics eren bastant lletges, però en els darrers trenta anys la indústria s’ha adonat de la importància que té l’aspecte d’un llibre a l’hora de llegir-lo, marca la identitat i l’estat d’ànim. En el meu cas això s’ha fet cada cop més important; a Ventiladores Clyde hi ha catorze pàgines de dibuixos abans que aparegui el títol, recorro només a imatges per anar introduint al lector.

El protagonisme que dóna als objectes i als espais té a veure amb aquest clima que busca?

Amb el temps, veig que l’atmosfera és fins i tot més important que els personatges. Evidentment quan escrius una història tens uns personatges i una trama, però no són el que més m’interessa. La trama és incidental i a mesura que em faig gran és més petita. Ventiladores Clyde comença explicant la vida dels protagonistes, i després em vaig adonar que l’espai on viuen era igual d’important, és un personatge en si mateix.
El que m’interessa dels còmics és la descripció, i això es pot fer de dues maneres: pots mostrar una cosa o pots parlar d’ella. Per sort, podem fer les dues alhora.

A vegades se’l titlla d’autor nostàlgic, però no em dóna la impressió que pensi que el passat és necessàriament millor.

No, per descomptat. M’interessen els anys cinquanta del segle XX però no crec que fossin uns temps millors. Tant el passat com el present són èpoques complicades, però crec que hi ha elements del passat que són valuosos i que s’han menyspreat; inevitablement els canvis socials fan que juntament amb coses negatives també se’n rebutgin d’altres de positives. Als anys seixanta es van trencar convencions socials i també una certa formalitat i cortesia que em resulten atractives. Jo miro als anys anteriors i hi veig una estètica que m’agrada, gent ben vestida; no imagino portar ara l’estil de vida dels anys cinquanta, però crec que alguns dels seus valors es poden adaptar. No tinc una visió romàntica dels hippies dels anys seixanta, però evidentment m’he beneficiat del seu inconformisme. El mateix fet que dibuix i còmics és gràcies al fet que es van trencar els murs entre alta i baixa cultura.

A La vida es buena si no te rindes va parlar de la seva fascinació pels il·lustradors de The New Yorker, per a la qual ha acabat fent alguna portada. Quins considera els seus referents en el món del còmic i la il·lustració?

Quan era petit, el primer dibuixant que em va influir va ser Charles M. Schulz (Peanuts); jo tenia cinc o sis anys, i per primer cop vaig ser conscient que hi havia una persona que dibuixava. Després vaig llegir els còmics de superherois de Marvel, que són apassionants quan ets adolescent. Em van deixar d’interessar, excepte Jack Kirby, un geni que en un món millor seria considerat un gran artista, que visualment és tan colpidor com Picasso. I aleshores vaig descobrir l’obra de Robert Crumb, que em va provocar un gran impacte perquè feia una cosa totalment diferent a tot el que havia vist, tot i que ja havia llegit algun autor underground com Richard Corben. Crumb dibuixava històries barroeres, pornogràfiques, però molt honestes. També em van impressionar els germans Hernandez, d’una edat semblant a la meva i que em van fer veure que jo també podia publicar. I va ser una revelació descobrir l’obra d’Hergé, que a Amèrica no era gaire coneguda, i d’Yves Chaland; tots dos van influir en la meva elecció de dibuixar amb una línia clara. I una mica més tard, és clar, els dibuixants de The New Yorker, tan elegants. Després m’han agradat molts autors però no estic segur que hagin tingut una gran influència en mi, potser Chris Ware.

És amic dels també dibuixants Chester Brown i Joe Matt, i tots vostès han signat obres autobiogràfiques i han sortit com a personatges en els còmics dels altres. Té previst tornar a aquest univers autoreferencial?

Probablement no. Estic treballant en unes memòries però no estic segur que ells hi surtin; vull parlar de la meva vida com a persona i no com a artista. Ara no tenim una relació molt intensa, vivim em ciutats diferents i quan no vius a prop dels teus amics no comparteixes experiències, només quedes per dinar, i això no dóna per a una història.

Seguiu-lo a:

Xavier Roca

Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha treballat al diari 'Avui' i a 'El Punt Avui' escrivint sobre cinema, còmic, televisió i cultura en general, en crítiques, entrevistes, reportatges, informacions... És col·laborador dels digitals 'Catorze' i 'La Llança' i també ha publicat guions de còmic i humor gràfic en revistes com 'El Jueves' i diaris com 'Avui, 'El Periódico' i 'La Vanguardia'.
Xavier Roca
Seguiu-lo a:

Xavier Roca: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca