Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Sexe (i arquitectura) I

Sexe i arquitectura? És clar que sí, però per poder-ne parlar com cal ens hem d’oblidar de les dues categories freudianes clàssiques, massa òbvies per altra banda, de la torre* (exhibicionista) i de la cova* (misteriosa): la relació entre arquitectura i sexe (per no dir entre el sexe i la ciutat) és alhora més profunda i matisada, i va més enllà de la mera morfologia corporal. Es refereix a la nostra manera d’estar al món i d’entendre’ns a nosaltres mateixos, perquè és per l’arquitectura, sigui quina sigui la seva complexitat, que som persones.

Tant si es tracta d’una piràmide o d’un corral, l’arquitectura està destinada als humans i dissenyada al voltant dels nostres cossos, situats al seu centre —o així hauria de ser. Les seves qualitats són el més important per tenir una bona cura de la nostra vida, també de la nostra vida sexual. Segurament no hi pensem mai, però la veritat és que en la majoria d’ocasions el sexe té lloc en espais definits per l’arquitectura. I quan no és així, es tracta d’un tipus o un altre de transgressió, perquè la vida social està formada per una certa jerarquització de llocs públics i privats mediats per límits* arquitectònics.

Si a un extrem del ventall de l’experiència humana hi ha l’exposició de la plaça*, a l’extrem oposat trobem la intimitat de l’habitació pròpia, per dir-ho com Virginia Woolf. Per descomptat que la idea d’intimitat* en els temps actuals, quan la vida privada cada cop s’exposa més i, en paral·lel, es controla i s’examina més, segurament necessita ser replantejada. Però malgrat la transparència de les nostres vides, o precisament per això, hi ha llocs per a l’íntim en el sentit fort que encara són atresorats i protegits contra ulls forans, com una forma de resistència. L’epítom d’aquests llocs a la casa és el dormitori, l’última frontera de la privadesa, o això creiem.

En realitat, però, la idea del dormitori com a espai privat i que està dedicat gairebé només al sexe i a dormir és força recent. Abans de l’especialització funcional actual dels espais domèstics, iniciada al segle XVIII, tant els palaus com les cases de poble estaven compostes per àmbits versàtils sense una funció gaire específica. Eren, més aviat, espais on s’hi podia fer qualsevol funció, inclòs el sexe, posant-hi els mobles adequats, mòbils i intercanviables.

Només cal pensar, per exemple, en la ‘Sala morada’ o el ‘Saló d’estiu’ de qualsevol residència àulica, on la decoració i la ubicació, i no pas la funció, definia el lloc i, presumiblement, ajudava a diversificar el to de les trobades íntimes. La mateixa ambigüitat conforma la casa tradicional japonesa, encara vigent avui dia en molts indrets, i que consisteix bàsicament en un terra tou on literalment pot passar qualsevol cosa, amb àmbits definits precàriament per fulls de paper mòbils i lleugers. El director de cinema Nagisa Oshima ho va aprofitar cèlebrement a L’imperi dels sentits (Love Corrida en el seu títol original japonès).

Tots aquests casos representen no només una possible alternativa al model de casa vigent, que pot ser qüestionat i actualitzat segons nous paràmetres, sinó que suposen una manera diferent d’entendre les relacions interpersonals i que necessiten, al seu torn, d’una construcció cultural que les faci possibles avui dia com regla de joc social.

La idea de privadesa és una noció desenvolupada en els darrers 150 anys a partir de l’hegemonia de la burgesia industrial occidental, que va imposar els seus gustos i cosmovisions no només a la ciutat, sinó també al dormitori. Fins aleshores, les persones de qualsevol cultura del món dormien juntes, sense importar el parentiu o la generació a què pertanyessin, desdibuixant la línia entre l’íntim i el públic. En una certa manera, avui dia s’estan desdibuixant també aquestes línies no només en el món virtual i de les xarxes socials, sinó també en el mode com s’entenen l’habitatge i la ciutat, que tendeixen cada cop més vers el col·lectiu contra l’individualisme aferrissat.

A partir d’aquests canvis culturals també hauria de ser possible pensar una vida sexual diferent, i que afectés l’arquitectura, la casa i la ciutat. Però ens trobem que, si bé és als espais dels edificis on el sexe té lloc usualment, en canvi els arquitectes rarament declaren dedicar les seves habilitats professionals per aconseguir una millor vida sexual de tothom. És una anomalia i se’ls ha d’exigir que ho facin com una part important de la seva aportació a la societat.

Hauríem de creure que si no ho fan no és per falta d’experiència de primera mà. Potser té a veure amb les demandes de la societat. O potser té a veure amb què l’arquitectura és sovint una forma d’ordre, mentre que el sexe és tot el contrari, un acte alliberador. Però no tenen per què ser incompatibles. Ens cal, per tant, una arquitectura emancipadora que surti del seu encapsulament funcional i que sigui pensada per als sentits, per al gaudi, també per al sexual. No és tan difícil.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca