Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Sexe (i arquitectura) II

Tot i que la majoria d’arquitectes no dissenyen específicament en relació amb el sexe*, el fet és que hi ha i hi ha hagut excepcions. Un dels casos més destacables és el de l’arquitecte suís Hannes Meyer, que va enumerar a finals dels 1920s, en la seva manera clàssicament funcionalista, quins són els únics requisits a tenir en compte a l’hora de construir una casa: el primer és la vida sexual; els hàbits de dormir, les mascotes, la jardineria, la higiene personal i algunes altres funcions van després en la llista, exactament en aquest ordre.

Segurament Meyer, molt compromès políticament i segon director de la Bauhaus*, estava pensant en la casa més com un lloc per a la reproducció que com un lloc per al desig, i com una màquina social més que com una màquina per a les emocions, que són individuals per naturalesa. Però tot i així, ¿quantes vegades pensem sobre la casa en els termes específics de les nostres funcions privades, tal com va fer ell, en lloc de fer-ho en termes genèrics i simplistes, com ara menjador, cuina* o dormitori? Pràcticament mai, cal reconèixer-ho.

Pot ser que aquesta constatació tingui a veure amb com considerem la casa, que en els casos de compra se sol veure més com una inversió que com un lloc per fer-hi la vida personal; o com un lloc transitori en el que no val la pena fer despeses importants de diners en els casos de lloguer. En qualsevol cas es tracta d’una mercantilització del nostre espai més íntim que afavoreix aspectes genèrics, com ara la revenda, per sobre d’altres valors, com ara l’emoció o la individualitat.

Comprem estàndard perquè creiem que els possibles compradors en el futur també compraran estàndard. O projectem estàndard perquè pensem en una família genèrica estàndard. I acabem replicant estàndards que al final ningú sap exactament com van sorgir de bell antuvi. Malgrat els temps individualistes que encara vivim, i de totes les revolucions sexuals i personals que aparentment han tingut lloc per emancipar-nos, la nostra conducta social és gregària, sobretot quan es tracta de la domesticitat*.

Això no és nou, certament, i en el passat la norma social era imposada sobre l’individu. Però semblaria que les societats obertes haguessin de tenir un enfocament diferent de la vida privada, interferint menys en el que fan els individus amb la seva existència. Però, per alguna raó, no és així. La noció de domesticitat és una construcció cultural promoguda pels poders en un plantejament de dalt a baix a través de totes les societats i de tots els períodes. La propaganda dels governs, directa o indirectament, ha configurat els gustos i les aspiracions socials. La casa fins i tot ha estat utilitzada com a arma* a la guerra freda. I quan parlem de casa, estem parlant del model burgès europeu, que a partir del segle XIX s’ha imposat des del Japó* fins a la més remota de les colònies.

Kazuo Shinohara, Casa de la Terra (Tòquio, 1964-66). La peça central de mobiliari és una superfície tova i aixecada de terra on tot és possible.

En resum, la casa i la seva estructuració segons uns patrons establerts, ha estat des del triomf del model burgès un dels mecanismes de control social més rellevants i eficaços. Conjuntament, i amb conseqüències similars, a la creació de la moral burgesa recolzada en la influència de les doctrines religioses. Per això el llistat de Meyer és, d’entrada, un qüestionament radical de les bases mateixes de la societat capitalista, malgrat que només parli de funcions privades que la casa hauria d’acollir.

Altres arquitectes destacats, com Kazuo Shinohara* al Japó, Charles Moore* als EEUU, Oscar Niemeyer al Brasil o Carlo Mollino a Itàlia, van dissenyar espais per al plaer i tenien clarament el sexe en compte a l’hora de dissenyar les seves obres. Mollino, un refinat solter torinès de família rica, ho va fer literalment a les seves garçonnières de la dècada de 1950 a Torí. Són l’imperi de la flonjor i han estat clarament influents en allò que podríem anomenar sense reserves l’estil boudoir*.

Per la seva banda Niemeyer, que va morir als 105 anys, va estar fins al final sublimant la seva libido en les formes de la seva arquitectura, basada, segons les seves paraules, en la bellesa del cos femení. La seva arquitectura curvilínia s’emmarca bé amb el paisatge sensual, alhora geològic i humà, de Rio de Janeiro, la seva ciutat natal. Falten encara els equivalents d’arquitectes dones que també desenvolupin explícitament el potencial del sexe i el desig en l’arquitectura.

Independentment de les excepcions que pugui haver-hi, la major part d’arquitectura està dissenyada per fer-nos eficients i civils, subjectes socials adequats i adaptats. Fins i tot es pot argumentar que, essent l’arquitectura una personificació de les convencions socials, i donada la inclinació púdica de la nostra societat, en realitat està pensada  sobretot per mantenir la sexualitat a ratlla.

Malauradament, no hi ha molta arquitectura que sigui projectada amb l’objectiu declarat de donar plaer o emoció, dos conceptes que idealment haurien de convergir. No és una bona alternativa sufocar la capacitat humana per a la passió o el gaudi. Perquè en fer-ho estem perdent una de les dimensions més importants de la nostra existència.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca