Teatre

Siau qui sou

El Tub és, com se sol dir, un d’aquests espais guanyats a la ciutat. La sala d’actes d’un dels instituts més antics de Palma, el Joan Alcover, fins fa quatre dies tancada i barrada per al públic del carrer, ara obri les portes per donar cabuda a espectacles com aquest de Produccions de Ferro o altres muntatges no professionals, tornejos de dramatúrgia i joves que debuten en el gènere teatral.

Títol: Acorar
Text i interpretació: Toni Gomila
Direcció: Rafel Duran
Properes representacions: 13, 14 i 15 de desembre a Tarragona

Observ la gent que m’envolta a la platea i no identific, estranyament, gaires cares conegudes. L’altre dia de pagès pensava en Xesc Forteza. En Xesc, probablement, té menys a veure amb Toni Gomila que amb Acorar. I és que d’ençà que no hi és, i ja fa molts d’anys que partí, molta gent que ritualment acudia al teatre cada any per devers Nadal hi ha deixat d’assistir. No sé si són els mateixos que hi anaven o els fills d’aquells —molt probablement no!— però Forteza i Gomila tenen en comú el fet d’haver aconseguit que molta gent travessàs les llindes d’un teatre. Saber connectar amb el públic no deu ser gens fàcil per a un actor i ells dos ho han assolit. Segurament, aquí es deuen acabar les concomitàncies entre ells.

Escena de l’obra Acorar, amb Toni Gomila. Imatge: Francesc Meseguer.

Diuen que, per als nord-americans, el Dia d’Acció de Gràcies és més important que el Nadal i, si fem cas al monòleg de Toni Gomila (Manacor, 1973) pareix que el dia de les matances, per a nosaltres, també tingui més rellevància que les festes del naixement de Jesús.

«Matances» és una paraula destacada en el diccionari dels illencs; probablement «acorar» —que almenys les persones de quaranta en avall, per dir-ho suaument, a Ciutat ja no enteníem què significava—, «romana», «sobrassada» o «mestrança», també. La paraula «diccionari» també hi surt i ben segur que és, semblantment, important. Sabem que les paraules s’ordenen alfabèticament en els diccionaris, i a Acorar en surten força, moltíssimes, dels llavis del monologuista. Gomila és com si fos un diccionari ambulant. Com si hagués trobat fortuïtament la clau de la calaixera del seu paisà, Antoni Maria Alcover, i ara n’escampàs les cèdules per tot el teatre. I esmenta el DCVB, el Fabra, el Coromines o el de l’Institut d’Estudis Catalans. Atesa la gran quantitat de gent que dèiem que ha vist aquest muntatge, això pren molt de valor.

Escena de l’obra Acorar, amb Toni Gomila. Imatge: Francesc Meseguer.

L’escenari és prou sobri. Només un ciclorama de fons que s’emprarà més aviat poc; sols per projectar-hi puntualment quelcom. No hi ha res pus. Tampoc ho necessita. Gomila, amb el seu to de veu, i les que estrafà —i broda— de tota la família que va a les matances des dels al·lots passant pel xicot de na Vane fins a la padrina oblidada a un racó en té ben a bastament per pul·lular per tota l’escena. Va vestit amb botes negres, granota grisa i una espècie de fulard blau pel coll.

Acorar comença, igualment, amb un missatge que pot parèixer molt ximple. Sembla una comèdia satírica, el Polònia mallorquí, un riure’s de nosaltres mateixos. Això també ho sabia fer en Xesc Forteza. Gomila analitza sintàcticament el «Nosaltres som nosaltres» amb què ens va definir una vegada el president Antoni Maura, també mallorquí. Un altre president, J. R. Bauzá, parlava de «lo nostro» i un dia va comparèixer a un míting amb una escala de figues plena de sobrassades. Va presidir la Comunitat entre el 2011 i el 2015, i hi va arribar el mateix any que Gomila debutava amb Acorar a l’Auditori de Sa Màniga de Cala Millor. Ara bé, podria aquell turmassot haver inspirat res de bo —ni que fos el punt de partida— del text del nostre artista? Ho dubt, però la referència irònica a «lo nostro» hi és.

Escena de l’obra Acorar, amb Toni Gomila. Imatge: Francesc Meseguer.

Hi ha un moment en què aquesta banalitat inicial, tanmateix, es perd. Quan Gomila té el públic ficat a la butxaca, i se’l fica que fa por (com s’hi ficà el premi Serra d’Or i els nombrosos que ha obtingut la peça de l’estrena ençà), te’n comences a adonar que allò no és tan intranscendent com fa creure. De fet, no hi ha res que ho sigui. Al contrari. Gomila acora Mallorca com un porc, ho pesa tot al mil·límetre amb la romana i ens ofereix un espectacle espaterrant fins que l’agulla marca cinquanta minuts que passen realment volant. Divertit, entretingut, a voltes hilarant, espectacular, que no es pot explicar i que l’heu d’anar veure perquè em qued sense paraules. Se les queda totes ell! I a mi em falta la clau de la calaixera!

Noltros se sent en un moment. Nosaltres, aclareix. Hi havia un poema de Costa i Llobera, «Als Joves», que un grupuscle gonella (els blaveros mallorquins) volgué tergiversar com a essència mallorquina contra els catalans. Res més lluny dels interessos del capellà pollencí, però eren curts de gambals els qui ho difongueren i encara més toixos els qui els escoltaven. Matisar que noltros vol dir nosaltres —no fos que quatre bàmbols tornassin a orgasmar de sentir tant d’article salat junt i tant de mot nostrat que feia tanta estona que no sentien que donaven definitivament per perduts— remarca la filiació catalana dels mallorquins. O la línia que enllaça Costa i Llobera i Mossèn Alcover amb Toni Gomila i Antònia Font bo i passant per Guillem d’Efak o Gabriel Galmés. Siau qui sou ens ve a dir al cap dels anys novament, com feia Costa en «Als Joves», Toni Gomila.

Carles Cabrera Vilallonga

Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de Sol cap a la fosca (PAM, 2018). Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista Lluc i va exercir la crítica literària a Diario de Mallorca. Actualment col·labora a revistes com Serra d’Or o L’Espill. També és autor del llibre Alexandre Ballester: de professió, dramaturg (Lleonard Muntaner, Editor).
Carles Cabrera Vilallonga

Carles Cabrera Vilallonga: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca