Exposicions

S’imposa un retorn al desordre. Dels anys noranta a la poesia “pompier”

Fins al febrer es pot veure al MACBA l’exposició “Acció. Una història provisional dels noranta“, que explora l’escena de la performance que es va desenvolupar a Barcelona (i altres ciutats) de l’estat al marge dels circuits oficials en uns anys de canvi profund pel que fa a l’articulació institucional de la cultura.

La mostra pren el risc d’endinsar-se en una escena relativament recent i que no va deixar “grans obres” però sí uns plantejaments que marcarien decisivament els anys següents. Com posa en relleu l’exposició, es tractava d’un conjunt heterogeni de creadors (artistes, músics, poetes i performers) que, després d’una dècada —els vuitanta— dedicada al mercat i al retorn a la matèria pictòrica, va apostar per les xarxes autònomes i l’intercanvi no mercantil, el retorn a la desmaterialització i els plantejaments conceptuals dels setanta, la hibridació entre disciplines i la crítica política i institucional. De fet, bona part dels membres d’aquesta escena provenien de classes populars —ben lluny de l’opulència d’alguns pinzellaires d’èxit de la dècada anterior, dels progres de l’upper Diagonal i dels hereus de famílies insignes— i compartien un pensament llibertari o, almenys, un gran compromís comunitari. Potser això explica que la política fos un element vertebrador, no pas com a tema o estètica sinó com a manera d’articular una escena: treballar des dels marges (institucionals, del mercat de l’art) en una xarxa creativa i afectiva no competitiva, recuperar la senzillesa dels gestos i renunciar a la idea d’exclusivitat.

Des d’una perspectiva actual, un dels elements de l’exposició que sorprèn és la confluència d’artistes, músics, poetes i creadors de tota mena en una mateixa escena. Eren molts els poetes que se servien de l’acció i interactuaven amb els artistes de la performance; els dos primers noms són obvis: Carles Hac Mor i Ester Xargay. Podem afirmar que són dels principals impulsors d’aquesta escena i que asseguren la connexió entre els artistes conceptuals dels setanta i els joves dels noranta, entre poetes i artistes. Convoquen els primers esdeveniments tumultuaris, com ara la Revista Parlada —i les dues edicions de la Revista Caminada: la primera, al març 1995, als carrers del Gòtic i la segona, al juny de 1996, a Celrà—, en què s’aplega tota mena de gent de procedències i edats diverses. En aquelles trobades sovint era impossible destriar en quina disciplina s’inscrivia cadascú; Xargay i Hac Mor apostaven per una idea nòmada i oberta de la poesia, compromesa amb la idea de llibertat i d’experimentació, ben lluny de la complaença i les jerarquies.

Seguint el fil de l’escena poètica, dos noms més són essencials en aquesta època: Xavier Sabater, potser l’únic poeta que tenia un cert coneixement de l’avantguarda internacional i que va ser el primer a treballar amb el processament electrònic de la veu, i Accidents Polipoètics, el duo format per Xavier Theros i Rafael Metlikovec, que en un principi havien treballat precisament amb Xavier Sabater. A partir d’aquí, podem citar uns quants noms més: Noel Tatú, Josep Ramon Roig, Enric Casasses, Jordi Pope, Benet Rossell, Bartolomé Ferrando, J.M. Calleja, Xavier Canals, Pere Sousa, Dolors Miquel, Jordi Teixidó… I tants d’altres que podríem esmentar. Al costat d’aquests noms, trobem artistes i músics que d’una manera o una altra també intervenien en els circuits poètics: Anton Ignorant, Macromassa (Víctor Nubla i Juan Crek), Óscar Abril Ascaso + Sedcontra, Joan Casellas, Pere Noguera, Imma Pla, Toni Serra, Tres, Genís Cano, Steven Forster, Rosa Suñé…

En consonància amb la idea d’autogestió, van ser molts els cicles i programes dedicats a la poesia en un sentit ampli, com també es pot veure a l’exposició del MACBA. Des de les jornades Robespierre contra el capitán Trueno i Poesía paleopoética, organitzats per Accidents Polipoètics (i Noel Tatú en el cas del primer), i el Festival de Polipoesia de Barcelona, dirigit per Xavier Sabater —un dels pocs espais amb convidats internacionals: Enzo Minarelli, Henri Chopin, Bernard Heidsieck…—, a la presentació a Reus del número de la revista Fenici dedicat a les audiopoètiques, tot passant per recitals en bars i ateneus llibertaris i locals independents de Barcelona com La Papa (Gràcia), Heliogàbal (Gràcia), la Sala Metrònom (Born) i Conservas (Raval). Una cosa era evident: hi havia un abisme entre la poesia oficial —que venia d’una dècada poèticament molt plana i difícil de digerir, amb certa aversió pel recital— i els grupuscles dels marges, que ni tan sols aspiraven a tenir un espai testimonial en l’àmbit institucional i que es basaven en la força de l’oralitat i l’heterodòxia.

Això va començar a canviar cap al 1997, un any clau que transforma el paradigma i que difumina la separació entre els dos àmbits esmentats. D’una banda, gràcies a l’empenta de David Castillo l’Ajuntament de Barcelona va començar a organitzar Barcelona Poesia, que s’allunyava de la idea elitista i pomposa del recital; de l’altra, s’organitzen cicles i esdeveniments que sobrepassen l’àmbit informal, com ara la gira de presentació del llibre Uh! d’Enric Casasses el 1997 —dos anys abans havia guanyat el premi Carles Riba— i el cicle itinerant Viatge a la Polinèsia (1997-2000), que apostava per superar les limitacions infraestructurals i de públic de l’underground i que es va acabar celebrant al CCCB. En general, al final de la dècada semblava que l’escena underground i creativament transversal prenia força i s’arribava a un dèbil equilibri entre la part institucional i l’autogestionada. Ho feien pensar coses com la política d’acollir grups independents al CCCB —una fórmula pionera i que, davant de l’èxit, malauradament van substituir per una política d’activitat pròpia— i el desplegament dels ajuts de l’ICUB, que es van obrir a aquelles famílies que no formàvem part del que fins llavors les institucions consideraven cultura.

Postal del cicle Robespierre contra el capitán Trueno (1993)

A partir de l’any 2000 i fins ara, hem viscut una explosió i s’ha produït un canvi profund en l’escena poètica, en la qual a grans trets el recital ocupa un espai central i s’han esborrat algunes de les separacions entre l’escena institucional i l’autogestionada; en contrapartida, però, ha perdut els accents personals i la contundència en els seus plantejaments. D’una escena paupèrrima en recursos i en què tothom destacava per una veu pròpia i inconfusible, hem passat a una escena molt més homogènia. Hem guanyat en qualitat literària i en quantitat de poetes que desborden la idea vuitcentista de la poesia reclosa als llibres, però hem perdut radicalitat en l’expressió i tot plegat s’ha convertit en una bassa d’oli en què els testos i les olles comencen a assemblar-se. Una part important de l’escena poètica actual tendeix a la repetició d’uns pocs models basats en sentències tan bensonants com innòcues o retòriques evasives que proven de disfressar vides planes. Detecto, a més, un consens en la fe en el llenguatge, l’acadèmia, l’èxit i la jerarquia: no cal posar res en dubte, tot ha de ser un camí fressat i amable. Ben bé com si el sistema funcionés perfectament i els poetes ens haguéssim de limitar a decorar-lo. I és així com la poesia ha acabat tenint, certament, un paper galdós en les programacions culturals: la poesia és avui no gaire més que un element “terapèutic” injectat per actors, un grapat d’eslògans de lluites de saló i algunes mencions d’honor per als pobres aficionats.

Si entrem més en detall, crec que aquests canvis produïts en les dues primeres dècades del segle XXI els podem dividir en quatre aspectes principals, imbricats entre ells: desprofessionalització, bunquerització, despolitització i retorn a l’ordre. Tot i que l’escena oral i performàtica dels noranta no aspirava a la professionalització, hi havia una forta consciència dels sistemes de producció i de distribució. En general no hi havia diners i tot era autogestionat, però si hi havia diners —els de la barrar del bar, els de la institució temerària— es dividien. Com que ningú tenia una família que el recolzés, la idea de fer actes en institucions sense cobrar no es contemplava. Tampoc la idea romàntica que els poetes hem de viure de l’aire per ser més autèntics. Cal pensar en la tasca ingent de David Castillo per aconseguir que els poetes cobressin; aquesta utopia, però, va desaparèixer aviat i actualment regnen les molles. Tot això, com ja he comentat, ha anat en paral·lel amb una explosió de l’activitat poètica: poetes i recitals pertot arreu i projectes editorials independents que han dinamitzat enormement la poesia. Però no hi ha guany sense pèrdua: crec que hi ha hagut un augment de la qualitat poètica i del nombre i de la visibilitat dels poetes, així com una atomització del sector editorial que ha redundat en menors diferències entre grans grups editorials i editorials independents i en un increment de propostes editorials agosarades i necessàries, però ens trobem a hores d’ara amb un sector en què la bona voluntat pot més que unes condicions professionals dignes que permetin la igualtat d’accés a l’activitat poètica.

Accidents Polipoètics durant un reictal. © foto: Consuelo Bautista

En els últims anys dels noranta vam assistir al desplegament definitiu de la xarxa cultural institucional. Llevat del CCCB, amb una mirada més transversal, la majoria tenien una orientació sectorial: MACBA (art), L’Auditori (música), el TNC (teatre)… Inevitablement, l’escena interdisciplinària i underground va deixar pas a una divisió artística més marcada i es van perdre els espais compartits, també els perfils més promiscus, aquells que es movien per diverses escenes sense haver de definir-se restrictivament. Recordo que Carles Hac Mor em comentava que, a partir dels anys dos mil, trobava a faltar poetes familiaritzats amb l’art, especialment el més agosarat; certament, sense la relació estreta entre poetes i artistes no s’entendrien les avantguardes del segle XX: de la mateixa manera que no s’entendrien les avantguardes sense el lideratge dels poetes, els poetes, sense la llibertat de l’art, es converteixen en experts autoreferencials. Actualment trobo perfils molt més tancats en un rol molt específic i potser és el que fa que, quan els poetes miren cap a l’art, es fixin en els aquarel·listes més tronats i, de retruc, els artistes, quan es fixen en la poesia, sovint es decanten per un tipus de poesia anacrònica per molt experimentals o contemporanis que es puguin considerar en termes artístics. Sempre he defensat que no es pot fer la revolució sonant a Cadena Dial —en això soc antic, sí. I afegiria que abunda una certa devoció per l’acadèmia i la institució, també per la complaença i l’encaix. Només cal veure la reverència de molts poetes joves cap als premis i cap a la brillantor estantissa de les institucions.

Tot això ens ha portat a una certa bunquerització del sector poètic a diversos nivells: pocs transvasaments creatius, un cert tancament lingüístic i nacional —el festival de Sant Cugat ha passat a ser festival nacional (únic al món en el seu gènere), menor presència de programació internacional i un sentiment molt celebratiu amb l’escena pròpia— i una certa uniformització. Si una cosa es pot resseguir en l’escena dels noranta era la veu pròpia: poetes com Jordi Pope, Enric Casasses, Josep Ramon Roig, Ester Xargay i Noel Tatú tenien una veu inconfusible i una presència a l’escenari molt diferenciada. Com en la cultura techno, la comunitat s’articulava des de l’ètica, no des de l’estètica. Era un dels encants d’una escena —també cal dir-ho— inestable i mancada sovint de bons mitjans. També penso en les revistes parlades i caminades d’Hac Mor i Xargay, un niu de personalitats creatives i extravagants sense filtre ni comissariats: un espai de trobada i d’encreuaments en què el més important era tenir un caràcter propi i on ningú esperava ni l’aplaudiment ni l’assentiment.

Noel Tatú. © foto: Consuelo Bautista

També m’interessa remarcar, finalment, que en paral·lel amb aquests moviments, la política s’ha anat desplaçant des d’una posició essencial —en què marcava una determinada manera de gestionar la producció i la distribució— a un àmbit més cosmètic i aspiracional. Al meu entendre això és una despolitització, perquè anul·la el caràcter propositiu i transformador: ara la política són frases que ens reconforten mentre se’ns fa evident que no tenim força ni ganes per transformar res, ni tan sols el nostre replà. L’especulació acadèmica pop també rema en aquest sentit: ens mostra com ser incendiari en hores mortes i fer del pensament crític una marca blanca que queda bé allà on la posis, que confirma els principis que guardem a la tauleta de nit. I així mateix molts poetes: la poesia és un incendi que es pot emmarcar i observar de lluny, no pas una lluita amb el llenguatge i la realitat. No es posen en dubte polítiques ni es posen en pràctica propostes que operin al marge o reverteixin mancances estructurals, i fins i tot les dissidències s’aborden amb un postgrau. Així mateix les poètiques: la majoria em semblen fàcilment classificables, agrupables en unes poques tendències més pròpies del segle XIX que de la poesia contemporània o de la poesia clàssica. Malgrat les constatacions positives, doncs, no puc deixar de veure els primers vint anys del segle XXI de la poesia catalana com un retorn a l’ordre. Una escena poètica de primera, ben cert, però també plena de sofàs llit, butaques i plegatins. I davant d’això penso en l’escena oral i performàtica dels noranta i ho tinc clar: s’imposa un retorn al desordre.

Eduard Escoffet

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close