Patrimoni

Sixena i l’art de la Franja, dues cares de la mateixa moneda

El passat divendres 12 de març, dos dies després que un camió carregat d’obres d’art originàries de parròquies de la Franja sortís des del Museu de Lleida en direcció a Barbastre, el comitè espanyol del Consell Internacional de Museus (ICOM) feia públic un comunicat en què reiterava “la conveniència de diferir el trasllat dels béns en litigi fins haver-se esgotat les instàncies de recurs, per evitar operacions no definitives que puguin comprometre la integritat dels béns”.

Sortida del Museu de Lleida del darrer dels camions amb les obres d’art de les parròquies de la Franja. Aquest últim convoi transportava el conjunt més importants d’obres implicades en el litigi de l’art de la Franja. Foto: A. Velasco.

Aquest organisme ja va fer el mateix l’any 2017 en relació amb el cas de les obres d’art procedents del monestir de Sixena, després que la Guàrdia Civil entrés de matinada al museu lleidatà en el marc d’un desplegament militaritzat que semblava més apropiat per a l’assalt a la casa d’un narcotraficant.

Els agents de la Guàrdia Civil entrant al Museu de Lleida la matinada de l’11 de desembre de 2017 per endur-se 44 obres originàries del monestir de Sixena. El dispositiu policial va ser exagerat, amb 14 unitats de 4×4, diversos vehicles més, a més d’un helicòpter. Foto: Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Jordi V. Pou).

Ambdós pronunciaments no són cap cosa gratuïta, ja que l’ICOM representa al conjunt dels museus i de la comunitat museològica. Això vol dir que el col·lectiu de museòlegs desaprova el que s’ha fet a Lleida a l’empara de dues sentències judicials que no eren fermes, és a dir, que es mostren en desacord amb el fet que les obres s’hagin traslladat abans que el Tribunal Suprem es pronunciés sobre la qüestió. En el cas de Sixena, l’alt tribunal va acabar donant la raó a la part aragonesa, però malgrat que els arguments de la part catalana no fossin avalats, va passar quelcom molt important: la sentència del Suprem va tombar tota la bateria argumental desplegada des d’Aragó i comprada a ulls clucs pels jutges d’Osca que havien dirimit prèviament el cas. Tot i la rebregada a advocats i jutges aragonesos, el Suprem, emperò, va aferrar-se a un defecte de forma per avalar que les obres de Sixena sortides del MNAC i el Museu de Lleida el 2016 i 2017 restessin al monestir.

Caixa sepulcral d’Isabel d’Aragó. Aquesta és una de les caixes sepulcrals del segle XV que van marxar el desembre de 2017 cap al monestir de Sixena. Esdevenien tres de les obres clau del discurs del Museu de Lleida pel que fa a l’època gòtica. Foto: Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Josep Ignasi Rodríguez).

Tot això que explico pot semblar irrellevant al costat de l’efecte final (les obres no han tornat a Catalunya), però ha permès intuir que el Suprem no perjudicarà amb les seves sentències al global de museus espanyols. Perquè si hagués comprat el que es deia des de l’Aragó sobre les obres de Sixena, jutges inclosos, s’haurien posat en risc centenars d’obres d’art conservades en museus i col·leccions particulars de tot l’estat espanyol emigrades dels seus llocs d’origen en els mateixos termes que ho van fer les que van sortir del monestir aragonès. Sí, centenars. Quan arribi l’hora d’emetre sentència des del Suprem sobre les obres d’art de la Franja, és molt probable que l’alt tribunal faci el mateix.

Frontal d’altar procedent de l’església de Tresserra. Obra d’un taller actiu al Pirineu i la Ribagorça en època romànica, que va realitzar frontals similars per les esglésies de Gia i Rigatell, avui conservats al MNAC. Foto: Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Jordi V. Pou).

Malgrat els precedents poc favorables sobre tot allò que té a veure amb Catalunya, ignoro en quins termes es manifestarà i si s’aferrarà novament a un defecte de forma com va fer amb Sixena, però el que tinc molt clar és que el Suprem no emetrà una sentència contrària als interessos de moltíssims museus espanyols i de moltíssimes col·leccions particulars. Perquè —torno amb el mateix— en museus i col·leccions particulars de tot l’estat espanyol es custodien milers —sí, milers— d’obres d’art religiós que van ser venudes entre finals del segle XIX i inicis del segle XX en les mateixes condicions que les famoses obres d’art de la Franja.

Frontal d’altar procedent de l’església de Buira. Dels tres frontals romànics conservats al Museu de Lleida, dos han marxat cap al museu de la diòcesi de Barbastre-Montsó. Foto: Museu de Lleida: diocesà i comarcal.

També caldrà veure què dirà el Suprem sobre les dues obres que aquests dies han marxat del Museu de Lleida cap a Barbastre sense que es demostri la seva procedència aragonesa. Aquesta és una de les qüestions que més fan qüestionar la imparcialitat del jutge de Barbastre que ha jutjat el cas, ja que hi ha proves molt més concloents que certificarien que són originàries de les esglésies lleidatanes de Montagut i Vall-llebrerola, tal com va demostrar Carmen Berlabé a la seva tesi doctoral (2009).

Sagrari procedent de l’església de Vall-llebrerola (La Noguera, Lleida). Inexplicablement, dues obres de les quals no ha estat demostrada la seva procedència aragonesa han estat lliurades, per decisió judicial, al museu de la diòcesi de Barbastre-Montsó. Aquesta és una d’elles. Foto: Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Carles Aymerich).

Tot plegat s’arrossega des del 2005, quan en el marc del litigi canònic pels béns de la Franja, Silverio Nieto, el jutge executor que havia de decidir sobre la disputa entre els bisbats de Lleida i Barbastre-Montsó, va fer-se el sord davant les proves presentades per la part lleidatana i, en canvi, va comprar els molt febles —inexistents, gairebé—, arguments de la part aragonesa sobre l’origen d’aquestes dues obres. L’absoluta indefensió que el Bisbat de Lleida va patir en aquell procés canònic està reproduint-se en el litigi civil per aquests béns, ja que és inexplicable que el jutge de primera instància de Barbastre, sense que s’hagi demostrat la procedència aragonesa d’aquestes dues obres, no hagi decidit deixar-les allà on són.

Des del punt de vista patrimonial a Lleida s’està assistint a un joc dels disbarats molt preocupant que, malauradament, no ha trobat el suport de la comunitat tècnica espanyola, més enllà dels tebis pronunciaments de l’ICOM ja esmentats. A Espanya tothom callarà, fins que, si el Suprem ho permet, els comencin a llaurar els respectius hortets. Llavors, tot seran escarafalls, yo ya lo decía, i qué mal todo. Fins i tot, hem vist aquests dies com des del perfil de twitter d’ACRE, l’Asociacion Profesional de Conservadores-Restauradores de España, es penjava una notícia del Diario del Alto Aragón, gens objectiva i, no ho oblidem, fonamentada en les declaracions de responsables i tècnics del Museo Diocesano de Barbastro-Monzón, en què es criminalitzava la tasca duta a terme aquests anys pel Museu de Lleida i els seus tècnics en la conservació de les obres d’art de la Franja. Davant l’allau de crítiques rebudes a Twitter, ACRE va veure’s obligada a retirar el tuit. S’hi va abonar Marisancho Menjón, Directora General de Patrimoni de la Comunitat d’Aragó, que va declarar que una de les obres lliurada pel Museu de Lleida estava afectada per tèrmits, quan això no era pas cert. Unes declaracions que són conseqüència de posar al capdavant d’un lloc de tanta responsabilitat a una persona que no té coneixements específics sobre la matèria, com ja demostrat en altres ocasions.

Frontal d’altar procedent de l’església de Berbegal. Una de les obres més excepcionals del fons d’art romànic del Museu de Lleida. No forma part del litigi de l’art de la Franja perquè l’església va ser traspassada al bisbat d’Osca. Aviat serà reclamat formalment. Foto: Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Jordi V. Pou).

Malauradament, aquesta batalla per obres d’art conservades al Museu de Lleida no s’ha acabat amb els dos casos que hem comentat. Ja fa temps que dos ajuntaments aragonesos, els de Berbegal i Peralta de Alcofea, avisen que iniciaran procediments judicials similars per reclamar dues obres que es conserven al museu i, també, la portalada romànica de l’església vella del Tormillo que, des de finals del segle XIX, es troba instal·lada a l’església de Sant Martí de Lleida, quan va ser comprada pel bisbe Meseguer amb el vistiplau del rector i, atenció, l’ajuntament de la localitat aragonesa. És realment kafkià. I no oblidem, tampoc, que al Museu de Lleida es conserven diverses obres originàries del monestir de Sixena fins ara no reclamades perquè no van formar part de les tres operacions de compravenda del 1983, 1992 i 1994 entre les monges i les institucions catalanes. Es tracta d’obres ingressades a l’antic museu diocesà el 1936, en plena Guerra Civil, i el litigi per elles no trigarà a plantejar-se. Altrament, és peça de caça major el fons documental procedent de Roda d’Isàvena conservat a l’Arxiu Capitular de Lleida, que també es troba en el punt de mira.

Portalada procedent de l’església del Tormillo, avui instal·lada a l’església de Sant Martí de Lleida. Va ser venuda a finals del segle XIX amb autorització del rector i l’Ajuntament de la localitat. Avui, la reclama el consistori de Peralta d’Alcofea. Foto: Museu de Lleida: diocesà i comarcal.

Costa d’entendre tant desagraïment per part dels veïns aragonesos. El bisbe Meseguer, a qui molts han vilipendiat, va salvar moltes obres que haurien estat venudes a privats o que haurien marxat a l’estranger. Altres, les que haguessin quedat, s’haurien destruït durant la Guerra Civil Espanyola. És el que va passar amb les pintures murals romàniques de Sixena conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya, també pendents d’una sentència del Suprem. Van ser salvades —el que en quedava d’elles després de l’incendi— per Josep Gudiol amb diners aportats per la Generalitat de Catalunya, la mateixa institució a la qual ara alguns acusen de ser la culpable de l’incendi del monestir, quan està documentat que va ser cremat pels mateixos veïns del poble.

I costa d’entendre, encara més, que el Govern d’Aragó no reclami els centenars d’obres d’art aragoneses conservades en museus de tot l’estat espanyol, i que van sortir de les respectives parròquies gràcies a operacions de compravenda idèntiques a les de les obres del Museu de Lleida.

Retaule de Sant Antoni Abat i Sant Pau eremita procedent de l’església de Vilanova de Sixena. Gràcies al fet que fou adquirit pel bisbe Meseguer, va salvar-se de la crema de l’església el 1936. Foto: Museu de Lleida: diocesà i comarcal (Jordi V. Pou).

En resum: fins ara només s’han reclamat béns conservats en terres catalanes. Allò que potser no costarà tant d’entendre, finalment, és que alguns no volguessin que aquestes obres continuessin al museu lleidatà i que contribuïssin a l’acompliment d’una de les missions museològiques més importants d’aquesta institució, la d’explicar què és la Franja i què ha significat històricament aquest territori frontissa entre Aragó i Catalunya. El Museu de Lleida és l’únic museu del món que ho fa —cap museu aragonès se n’ocupa—, i això, probablement, és el que molesta. Tant com molestava, és clar, que fins al 1995 en territori aragonès hi haguessin parròquies d’administració catalana, en algunes de les quals s’hi feia missa en català, la llengua dels seus feligresos. Avui, tot allò ja és història.

Professor de Legislació i Tutela del Patrimoni Artístic a la Universitat de Lleida, i d’Art Medieval a la Universitat Oberta de Catalunya. Ha estat conservador del Museu de Lleida (2007-2019) i actualment és membre del Consell Assessor del Museu de Montserrat i membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close