Arts escèniques

‘Smiley’ i la comèdia popular

Fa vuit anys, Guillem Clua va estrenar a la Flyhard una comèdia sobre la relació sentimental de dos homes que, aparentment, no tenien res a veure. Era ‘Smiley’. Ara n’ha fet la seqüela per a l’Aquitània Teatre i és tan bona com aquella.

Guillem Clua, abans de ‘Smiley’, era un dramaturg seriós que feia obres serioses, com ‘Marburg’, ‘La pell en flames’ o ‘Gust de cendra’. Però un bon dia va decidir treure’s els complexos de sobre i escriure una mica d’ell, del seu món proper, i fins i tot va pensar que dirigiria ell mateix la peça, cosa que no havia fet abans. Un dia de la tardor de 2012, a la Sala Flyhard, va posar de llarg ‘Smiley’, amb dos actors extraordinaris, Albert Triola i Ramon Pujol. I el món va somriure una mica.

Aquell ‘Smiley’ va tenir llarga vida, a casa i a fora, amb versions en diferents idiomes (grec, italià, castellà…), però sobretot va demostrar que, aquí, podíem fer una mena de teatre una mica menys convencional, comèdies que fossin una mica menys de riure facilot, apel·lant sempre als mateixos referents.

Pere Arquillué fent de Roy Cohn a la versió d''Àngels a Amèrica' de David Selvas al Lliure. Foto: Felipe Mena
Pere Arquillué fent de Roy Cohn a la versió d”Àngels a Amèrica’ de David Selvas al Lliure. Foto: Felipe Mena

‘Smiley’, a més, treia de l’armari una Barcelona que no sovinteja els escenaris. Poder veure en un teatre com dos nois s’enamoren, com es besen, sense que la història vagi adreçada explícitament al seu nínxol de mercat, va ser una gran notícia. Perquè el Bruno i l’Àlex són gais, sí. Però això, aquí, és una anècdota. La peça de Clua era reivindicativa en ella mateixa, com quan Tony Kuchner ens explica el drama de la sida a la Nova York dels anys 80 a ‘Àngels a Amèrica’ sense haver-nos de fer discursos. Mostra el que hi havia i el públic ja en traurà les seves conclusions.

Que ‘Smiley’ torni a la cartellera amb una seqüela d’aquella peça de fa vuit anys és meravellós. Sobretot perquè hi són Triola i Pujol. I perquè teníem ganes de saber què els havia passat a l’Àlex i al Bruno després d’aquell intens festeig. Clua ha aconseguit trencar aquell tòpic de què les segones parts mai no són bones. ‘Smiley, després de l’amor’ és tan bonica com la primera i m’atreviria a dir que no cal haver estat a la Flyhard per gaudir del tot de l’obra de l’Aquitània. Té més profunditat, ens interpel·la d’una manera més directa. El que abans era un tempteig ara és confirmació.

'Kràmpack', de Jordi Sánchez, tornarà a l'Aquitània al desempre
‘Kràmpack’, de Jordi Sánchez, tornarà a l’Aquitània al desempre

El que no entendré mai és per què aquell ‘Smiley’ de 2012 no va acabar al Borràs o al Poliorama. Va passar pel Capitol, d’acord. Però mereixia més. Potser les raons d’aquell vol no tan alt com crèiem es deu a què parlava d’un amor gai? Voldria pensar que no. Però ‘Fun home’, un súper èxit internacional, va passar amb més pena que glòria fa dos anys pel Condal, cosa que ens porta a pensar que la Barcelona tan moderna i oberta que pensem tenir o no va al teatre o, realment, no existeix.

L’Aquitània és un teatre de mitjà format, per a més de 300 persones, que ha fet una aposta fefaent per la comèdia popular ben feta. Aquesta temporada, si el covid vol, hi tornarem a veure, entre d’altres, ‘Kràmpack’, ‘Ovelles’, ‘Els dies mentits’ i ‘La mascarada’. Comèdies populars, comèdies de costums, en molts casos, que, com ‘Smiley, després de l’amor’, tenen molt a veure amb clàssics com ‘Pigmalió’, ‘La importància de ser Frank’ o ‘Un matrimoni de Boston’.

Albert Triola i Ramon Pujol al Bar Bero de 'Smiley'. Foto: Kiku Piñol
Albert Triola i Ramon Pujol al Bar Bero de ‘Smiley’. Foto: Kiku Piñol

L’última obra de Clua té la característica que és una peça molt catalana, com aquelles eren molt angleses o molt nord-americanes. En Bruno és un arquitecte verborreic, benestant, que parla un català que no té res a veure amb el de l’Àlex, l’amo d’un bar del Gaixample, de classe mitjana i poc o gens intel·lectualitzat. Juguen amb la llengua tota l’estona, cosa que esdevé un element clau de la comèdia i que, per desgràcia, no veiem mai als nostres teatres, on gairebé sempre els personatges empren el mateix registre.

Clua demostra que, per fer riure, no cal dir paraules grolleres ni fer-nos empassar situacions estrambòtiques. Fa vuit anys, el dramaturg em deia que tot el que sortia a ‘Smiley’ era real i que l’havia escrita des de l’honestedat: “’Smiley’ és la meva vida feta obra. És l’obra més honesta que he escrit mai”. Per a ‘Després de l’amor’ no sé si la trama està tan a prop seu. Però sé més que mai que l’amor no té fronteres i que hauria de ser més habitual comprovar-ho als nostres teatres. Si, a més, ens ho passem tan bé, encara millor.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close