Exposicions

Sota els nostres peus, la terra

Tot i l’estat actual d’incertesa infligit per la pandèmia, ara com ara hem d’agrair que, a més de les programacions culturals previstes, puguem gaudir dels esdeveniments artístics que a causa del confinament foren emplaçats a la tardor, com és el cas d’ART & GAVARRES, Festival internacional d’art i paisatge a les Gavarres que acaba d’encetar la seva tercera edició.

ART & GAVARRES. Festival internacional d’art i paisatge a les Gavarres 2020
http://www.artigavarres.cat/
Artistes: Lucía Loren, Alberto Martínez, Esteve Dalmau, Daniel Vilana, Dolors Picazo i Sara Ortiz, Eduard Baulida, Cultural Rizoma, Josep Matés, Ona Trepat, Marc Sellarés, Laia Escribà i Ignasi Esteve, Albert Gusi, Pont de Querós, Jofre Sebastia, Ció Abellí i Alfons Plujà, Josep Vilallonga i Lola Barranco.
Fins al 31 de desembre

Fins i tot al bell mig de la natura cal entomar les normes que s’imposen amb les mesures de seguretat, sense les quals, ben segur que res de tot plegat seria possible. Aquests inconvenients van afectar la inauguració oficial del festival que, en aquesta ocasió, no va poder convidar al públic a fer el recorregut amb autobusos, juntament amb els artistes i els comissaris, per tal de visitar els indrets on veure i comentar les obres. Ara bé, hom trobarà l’enllaç a la ubicació exacte de cada peça a http://www.artigavarres.cat/, així com tota la informació que cal saber sobre els artistes i les instal·lacions realitzades, entrevistes, fotografies i vídeos, imprescindible per tal d’organitzar, segons el criteri i interès de cadascú, l’itinerari a seguir per trobar-les, tot fent esplèndides excursions. Tractant-se d’una mostra de Land Art, en què les obres no se situen en el paisatge sinó que el paisatge és el mitjà de la seva creació, és important d’escoltar els artistes per conèixer la gènesi de cada peça en relació amb el territori, els materials i els procediments emprats. Sobre el terreny hom trobarà a la vora de cada peça un codi QR que permet l’accés a totes aquestes dades amb el mòbil. 

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

ART & GAVARRES. Festival internacional d’art i paisatge a les Gavarres 2020

Dins els actes inaugurals programats sí que hom podia assistir, amb cita, a Prop de la terra, dues videoinstal·lacions de l’artista bisbalenc Pere Noguera, s’hi projectaven les imatges de l’acció que Noguera va realitzar el 1980 a la Terrera Vacamorta, les quals foren filmades pel col·leccionista Rafael Tous. Aquesta és una obra cabdal de l’art conceptual català, un treball que forma part de la sèrie d’enfangades que caracteritzen l’obra de finals dels setanta i inicis dels vuitanta d’aquest artista. La primera es va presentar al Bòlit_La Rambla, Centre d’Art Contemporani de Girona i la segona va concloure la inauguració, de nit sota la volta celeste, amb una colpidora projecció mapping del vídeo sobre la carena de la terrera d’en Trayter de Cruïlles, a prop del lloc on Pere Noguera quaranta anys abans va dur a terme aquesta obra.  Amb l’acció Prop de la terra —en què, l’artista banya de fang una estesa d’objectes trobats, d’ús quotidià i domèstic, sovint en desús— Noguera ens fa prendre consciència de l’essència de les coses i de la dimensió universal de l’ús que l’home en fa, experimenta amb les possibilitats expressives del fang i de la terra i el lloc d’on s’extreu, bo i conferint a aquests elements una dimensió estètica excepcional que suggereix una reflexió pregona sobre l’ésser i el seu entorn, sobre la transformació dels elements, dels processos i del temps que els erosiona.

PROP DE LA TERRA. Pere Noguera. 1980. © Pere Noguera

Amb aquesta nova edició, ART & GAVARRES vol retre tribut a Pere Noguera com a figura rellevant d’aquesta geografia artística i precursor del Land-Art a Catalunya. Amb l’acció Prop de la terra, com a referent, s’ha motivat als artistes d’enguany a situar i treballar les peces en antigues extraccions de terra o pedra. És amb aquesta premissa que s’han realitzat les setze intervencions distribuïdes entre les comarques del Gironès i del Baix Empordà, que ens endinsen per paisatges insòlits d’origen antròpic, indrets poc coneguts d’aquest espai natural protegit, situades a la vora de Celrà, Girona, Cassà de la Selva, Llagostera, Mont-ras, la Bisbal d’Empordà i Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. 

Vint-i-tres artistes han concebut llurs peces sobre el terreny i al llarg d’una setmana les han confeccionades exclusivament amb elements naturals de la zona i materials presents als llocs, bo i creant un diàleg estètic amb l’entorn. Són obres que evoquen la temàtica de l’explotació del territori, s’hi revela el substrat i la història del paisatge que les conformen, l’empremta que l’ésser humà ha deixat en forma de depressions, forats i altres accidents paisatgístics. Totes contenen una força intrínseca que desplega un ventall d’efectes i sensacions en l’observador, pel fet que alteren, amb un sentit artístic, el paisatge, alhora que també invoquen a reflexionar sobre l’explotació de la natura, el deteriorament ambiental, la relació entre l’ésser humà i la Terra, el medi ambient i el món. Són obres efímeres que amb el pas del temps s’aniran desintegrant en el si del paisatge.

A la part alta de Girona hi ha quatre obres, una de les quals descobrim caminant, tot mirant a terra, Esteve Dalmau ha disposat un seguit de pedres de mides i formes diverses, que s’obren en cercles, bo i conformant espirals que s’estenen sobre l’herba, evoquen les ones creades per les primeres gotes de pluja sobre l’aigua en calma.

NO HI HA TEMPS? Alberto Martínez, 2020© Ester Xargay
NO HI HA TEMPS? Alberto Martínez, 2020© Ester Xargay

Unes passes més amunt, Alberto Martínez convida a la contemplació, ofereix un lloc un seure —una gran pedra calcària Nummulítica de les que s’utilitzen per fer els bancs que trobem a l’itinerari de la pedra de Girona— des d’on perdre la mirada i on pensar i viure el temps, l’artista hi ha gravat unes paraules «No hi ha temps?» i «Err» un missatge d’error específic dels rellotges digitals.

Camí enllà despunta, amb aplom i lleugeresa, l’obra de Lucía Loren, tres grans sitges trenades amb vímet, potencialment fertilitzants per llur funció contenidora i distribuïdora de boletes elaborades amb argila i una tria de llavors, com ara lotus, trèvol, violeta, veça i favó, les quals tenen la capacitat d’absorbir nitrogen atmosfèric i enriquir sòls pobres en nutrients.

I, més amunt encara, s’arriba a IN MEMORIAM PETRAE un mirador molt específic que Daniel Vilana ha concebut amb llànties de bicicletes que s’alcen sobre una pica de fusta d’on penja una pedra pintada de blauet. Els cercles emmarquen construccions emblemàtiques de la ciutat, la pedra que acompanya cada cercle pertany a la pedrera d’on es va extreure per edificar els monuments assenyalats.

FORN D’HEURA. Cultural Rizoma, 2020. © Cultural Rizoma
FORN D’HEURA. Cultural Rizoma, 2020. © Cultural Rizoma

A Celrà, al bosc de Can Taverner, en direcció al Castell de Palagret, s’hi troben tres intervencions, dues de les quals s’han fet dins antics forns de calç, com ara FORN D’HEURA, realitzada per Cultural Rizoma (Mar Serinyà, Rita Andreu i Olga Taravilla). Per tal de reforçar la imatge romàntica de la ruïna, l’equip ha aplegat una esponerosa ramificació d’heura que davalla per les despulles de la xemeneia fins a terra, on han fet un monticle de pedres, el qual sobresurt d’un sot que han omplert de pigment natural groc, imatge que rememora el temps en què el foc omplia la boca d’entrada i els carreus eren transformats en calç viva. S’hi senten les veus de testimonis que relaten històries de quan aquest forn era actiu i el bosc era una part important de la subsistència.

A l’altra banda del camí la peça ERICA ocupa un altre forn de calç abandonat, Dolors Picazo i Sara Ortiz han elaborat una sumptuosa trena gegantina, amb bruc Erica —família de les ericàcies, comú de les Garrigues—, que s’enfila xemeneia amunt i porta la mirada cap al cel. A terra, unes pedres envoltades de branques banyades amb calç conviden a seure al lloc on era el foc per observar el conjunt i apreciar-ho tot amb calma.

Més amunt, seguint un senderol que s’enlaira sobre un barranc, entre arítjols, esbarzers, arbocers i alzines, afloren les roques escarpades de la paret que queda d’una pedrera, Eduard Baulida hi exposa unes pintures que testimonien la seva acció, s’hi retrata nu, banyat de fang, arraulit entre aquestes roques agredides, així dona fe d’allò que pensa: «una intervenció artística en el paisatge, ha de ser un retorn creatiu i intencionat a l’entorn que ens estructura personalment i socialment. És la necessitat de disposar d’un jaç visual, bo i deixant una petja efímera, amb la tècnica més modesta possible.»

Titol: S/T Josep Matés, 2020. © Imma Pla
S/T Josep Matés, 2020. © Imma Pla

Entre Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, quatre peces situades en antigues terreres ens endinsen per paisatges singulars, vestigis de l’explotació de les argiles vermelles, matèria primera de la indústria ceràmica bisbalenca. Així ens ho recorda Josep Matés, terrisser de professió que experimenta amb tot el que la ceràmica i la terrissa li ofereixen, com homenatge a l’extracció tradicional que s’havia fet en aquest lloc abans que hi haguera màquines excavadores, ha aixecat un pou, com els que es feien, amb palla i blocs d’argila. L’ha volgut fer aeri, doncs, això fa visible la construcció, ans l’ha invertit amb la intenció que el visitant hi entri i pugui sentir la sensació que tenien aquells qui treballaven en l’extracció de la terra, mirant en l’aire, cap a boca del pou des de quatre metres de fondària, talment com seria la sortida si el pou fos sota terra. 

MEMÒRIA. Marc Sellarés, © Imma Pla
MEMÒRIA. Marc Sellarés, © Imma Pla

Just al darrere, al bell mig d’una gran bassa sorgida per l’extracció d’argila on ara viuen nombroses espècies animals i vegetals d’ambients lacustres, colpeix la intervenció que Marc Sellarès ha realitzat amb unes immenses lletres flotants, l’artista hi escriu la paraula MEMÒRIA. Una obra punyent que reivindica el respecte al territori i insta a recordar que duran una època van convertir la terrera de Vacamorta en un problemàtic abocador.

Aquest mateix record, amb el corresponent missatge reivindicatiu, també batega en l’obra BASSA ESTADA de Laia Escribà i Ignasi Esteve, els quals han treballat sobre un gran camp proper a la terrera de Vacamorta —la recorden reblerta d’escombraries— ara recoberta de terra, reconvertida en camp de conreu. Han fet un corriol d’argila blanca que serpenteja i condueix la mirada vers un desmunt argilós i pelat, on era la terrera, aquest és travessat per una línia sinuosa feta de blauet, la qual ressegueix la traça d’una bassa que havien vist en aquest indret i voreja un gran plat d’argila crua de la Bisbal, fet a gran escala, que centra aquesta extensa composició. Hom pot albirar tot el conjunt amb una mica més de perspectiva, bo i pujant dalt d’unes bales de palla que els artistes han habilitat a manera de petites talaies.

TRES MUNTANYES. Ona Trepat © Ester Xargay
TRES MUNTANYES. Ona Trepat © Ester Xargay

No gaire lluny, en un altre terreny, Ona Trepat ha aixecat TRES MUNTANYES, petites i  captivadores, que s’alcen tímidament dins la grandària del camp, són tres peces teixides de vímet negre amb un recobriment d’arrebossat tradicional d’argila i calç de color groc, un petit homenatge a la natura empeltada de cultura, des de l’estètica que no entén de funcionalitat, sinó de goig, en casar els elements per tal que s’alcin, i del gaudi de fer i de mirar i admirar les formes, les textures i el tot, en contrast amb el cel i amb el camp. 

Ara mateix, per problemes tècnics, no es pot visitar l’obra d’Albert Gusi EL TEST TÉ UN TAP I EL FUM ÉS PES al Terracota Museu de La Bisbal d’Empordà, hi hauríem de veure una alzina jove al capdamunt de la corona d’una de les xemeneies de l’edifici. L’artista vol evidenciar que abans les alzines alimentaven els forns d’aquesta antiga fàbrica de ceràmica reconvertida en museu.

S/T. Pont de Querós, 2020. © Pont de Querós (Joan Farré i Joan Oms)
S/T. Pont de Querós, 2020. © Pont de Querós (Joan Farré i Joan Oms)

A la Pedrera de La Morera de Mont-ras, que s’inundà i que amb el temps ha esdevingut un estanyol naturalitzat que ara banya romànticament un espai habilitat com a zona recreativa, hi llueixen dues obres esplèndides que s’emmirallen amb els reflexos de l’aigua. D’una banda, Pont de Querós (Joan Farré i Joan Oms), un equip que treballa per recuperar tasques artesanals i la inclusió de fibres vegetals en el nostre sistema de vida, amb els elements naturals del lloc, canyes, salzes i castanyers, han bastit uns grans mòduls que sorgeixen de l’aigua, formes que recorden blocs de pedra, per tal d’evidenciar la capacitat de regeneració que te la terra envers la petjada de l’home. En una altra banda d’aquest estanyol, Jofre Sebastian i Janó Baca, amb peles de suro i fustes, han elaborat l’obra SUROAR. LA MIRADA DE L’ALTRE, títol que s’inspira en la frase de Nietzsche «Si mires fixament l’abisme, aquest et retorna la mirada.», una mena de passarel·la flotant amb dues cadires encarades, fixades cadascuna en una extremitat. Una imatge que proporciona pau i goig  alhora que convida a la reflexió sobre les paradoxes incòmodes que susciten les explotacions de minerals i ens recorda com la utilització posterior d’aquests llocs, com a dipòsits de residus, van degradar el medi ambient. Amb la mateixa qüestió de fons aquesta intervenció sembla remetre a la sèrie ESQUELETS FLOTANTS que Pere Noguera va fer el 1985, concretament a la instal·lació i acció ESQUELET PER A UN REPÀS SOBRE L’AIGUAMOLL, realitzada a la bassa de la terrera de Vacamorta, en què Noguera va convidar vint-i-quatre comensals a fer un àpat sobre una gran taula flotant amb les cadires enfrontades.

SUROAR. LA MIRADA DE L’ALTRE. Jofre Sebastian i Janó Baca, 2020 © Imma Pla
SUROAR. LA MIRADA DE L’ALTRE. Jofre Sebastian i Janó Baca, 2020 © Imma Pla

Al Mas Llambí de Llagostera, Ció Abellí i Alfons Plujà amb l’obra LUTUM SUBER  simulen el curs d’un riu, fet de peles de suro i branques de bruc i arboç, que s’enfonsa sota un camp de conreu i emergeix de la terra, dividit en quatre nous rierols, tot fent una immensa espiral que s’estén majestuosament pertot el terreny. Han cavat uns forats que engoleixen el riu i la imaginació de l’observador, tot evocant un recorregut pel subsol de les Gavarres.

LUTUM SUBER . Ció Abellí i Alfons Plujà, 2020. © Ció Abellí i Alfons Plujà
LUTUM SUBER . Ció Abellí i Alfons Plujà, 2020. © Ció Abellí i Alfons Plujà
LA FORÇA DE LA NATURA. Josep Vilallonga i Lola Barranco, 2020. © Josep Vilallonga
LA FORÇA DE LA NATURA. Josep Vilallonga i Lola Barranco, 2020. © Josep Vilallonga

Del camp al bosc, a prop de Cassà de la Selva, pel camí de Can Vilallonga trobem LA FORÇA DE LA NATURA, una intervenció de Josep Vilallonga i Lola Barranco que abasta els vestigis d’una antiga terrera que encara s’endevina, com una queixalada gegantina al boscatge, ben marcada en el galter pedregós d’un monticle, han dibuixat sobre la roca la silueta d’uns senglars i d’uns cérvols que recorden les pintures rupestres. Inspirats en un conte de caçadors, els artistes agafen el senglar com a símbol de la força de la natura: «(…) hem convertit la terrera en una mena de santuari, uns senglars fets de bruc de les Gavarres es rebolquen en una bassa de fang, els hi duu un camí doblement enrajolat, ocre i vermell, que baixa del bosc pels xaragalls de la terrera.»

Ester Xargay
Ester Xargay: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close