Exposicions

Suite de foc de Vall Palou i Haikús visuals de Felícia Fuster

A la Fundació Vallpalou de Lleida hi exhibeixen dues artistes compromeses amb l’art i la poesia. Teresa Vall Palou ha dedicat llibres visuals a diversos poetes, entre ells Carles Duarte o Vicenç Altaió, i ara en dedica un fet amb rakú a Felícia Fuster, com a objecte de la sèrie Suite de foc que mostra per primer cop en els espais d’aquesta lleidatana fundació.

Vall Palou. Suite de foc / Comissari: Carles Duarte i Montserrat
Felícia Fuster. Haikús visuals / Comissària: Pilar Parcerisas
Fundació Vallpalou de Lleida
Fins al 20 de gener de 2020

Vall Palou. “Anar” o la capacitat de contenir el temps
C/ Camps i Fabrés, 11. Barcelona
Fins al 29 de novembre

Vall Palou té una sensibilitat arrelada a la terra, a la natura, a tot el que és viu i portador d’energia. Des de la terra, els arbres, els fruits, els animals, tot allò que conforma l’univers còsmic i terrenal de la vida rural. És quelcom que es porta a la sang i que no es pot adquirir llegint llibres o fent horts al terrat. L’artista té una força tel·lúrica que deixa empremta. Amb la pintura, abstracta però arrelada a la vida i a la terra, hi allibera les emocions, els estats d’ànim, les alegries o tristeses en el color, que n’ és el principal aliat, i el gest i els materials en són els complements. Exposa alguns d’aquests llenços abstractes sobre lones que expressen el mar o la foscor del bosc a la natura passant pel seu interior. En l’experiència del rakú, una de les tècniques més dures i aspres de la terra cuita, hi deixa anar les emocions extremes i la consciència social en aquell trist i curt camí que les notícies que ens arriben del món dibuixen entre la vida i la mort.

Exposició Suite de Foc. Fundació Vall Palou

Aquesta Suite de foc és negra, radical. Expressa la tragèdia dels nostres dies, la violència i barbàrie del nostre món, on els arbres es cremen, les persones es juguen la vida travessant fronteres, les migracions generen víctimes innocents, com el nen que trobà la mort abocat al mar en una platja turca. La seva fotografia donà la volta al món i ha inspirat la instal·lació que li dedica i, per extensió, al mar de mort en què s’ha convertit la Mediterrània.

Exposició Suite de Foc. Fundació Vall Palou

Fer camí, caminar per la vida amb unes sabates que deixen empremta al terra és el punt inicial del recorregut de l’exposició, que combina pintura i peces de rakú en un relat que mena a la catàstrofe i a la deshumanització que vivim. Tot i que venim de molt lluny, d’una natura habitada per dinosaures, els caps dels quals, negres i foradats els ulls pel pas del temps, ens donen la benvinguda a aquesta catàstrofe actual amb la sèrie dels penjats, que tant ens poden recordar la pena de mort que encara hi ha en alguns països, com les imatges dels que intenten franquejar tanques frontereres impossibles.

A la tragèdia, segueix l’impressionant cementiri de víctimes innocents, nínxols miniatura amb els seus cossos diminuts, atracció inevitable de corbs, pedres, màscares i esperits. Un seguit d’ulleres negres penjades del sostre conviden a remirar aquest món pel qual ens calen noves ulleres, noves mirades que ens ajudin a fer-nos preguntes sobre la realitat que ens envolta.

Dos llibres d’artista fets amb rakú completen l’univers d’aquesta nova experiència material, amb el Llibre del fang, on la terra, l’aigua, el foc i l’aire s’hi conciten i el Llibre dels sembrats, que fa referència a diversos conreus.

Carles Duarte, poeta que coneix bé l’artista, escriu que “Amb Suite de foc, Vall Palou referma amb força la singularitat del seu univers artístic. Ho fa amb una aposta que constitueix una demostració inequívoca de potència i de talent, enfrontant-se amb èxit amb una tècnica plena de subtileses i de paranys, proposant-nos una reflexió valenta i incòmoda, com ho és l’Art en majúscula, sobre la condició humana, sobre el sentit de la nostra existència, sobre el nostre vincle primordial amb la natura, sobre els nostres anhels de transcendència, sobre la dignitat i la degradació, sobre l’omnipresència de la mort.”

Exposició de Haikús Visuals. Felícia Fuster Fundació Vall Palou

Pintura i poesia en els Haikús visuals de Felícia Fuster
Als mateixos espais de la Fundació Vallpalou Felícia Fuster (Barcelona, 1921-París 2012) hi exposa una sèrie de collages combinats amb haikús poètics. La poesia i la pintura són indestriables en la figura de Felícia Fuster. Si la poesia és “combat” i “cos”, la plàstica és composició, nus, gest en moviment que travessa l’espai com la paraula llisca sobre el blanc del paper.

Es tracta de disset collages fets amb fragments d’estampació de gravats, ordenats intuïtivament en espais plens i buits. L’ordre és el moviment, regit pel gest d’envolar-se cap a espais còsmics i siderals d’ alt rang poètic. Són cal·ligrafies gestuals sobre espais irreals, de somni, però que, en el seu moviment i tallats amb gran austeritat i precisió, tendeixen a enlairar-se, com brincs juganers d’esperança.

Exposició de Haikús Visuals. Felícia Fuster Fundació Vall Palou

Felícia Fuster, apart de la seva obra pictòrica i poètica també traduí del japonès una antologia de Poesia japonesa contemporània (1988). El Japó, país que coneixia prou bé, lligà el seu tarannà poètic, precís i sintètic, al zen i al silenci. Per això, quan la Fundació Felícia Fuster em va proposar de seleccionar obra de la Felícia, vaig optar per donar a conèixer aquests collages que vaig batejar amb el títol de Haikús visuals, perquè em semblava que eren l’equivalent plàstic de la seva poesia d’ haikú. I així, els disset collages s’intercalen la paret amb nou dels seus haikús.

Aquesta exposició Haikús visuals s’exhibí el 2015 als espais de la Fundació Felícia Fuster de Barcelona i el 2016 al Spazio Bianco de Torí. L’exposició a Lleida forma part d’un intercanvi entre la Fundació Vallpalou i la Fundació Felícia Fuster, que ha permès que a Barcelona es vegi actualment l’exposició de Vall Palou. “Anar”o la capacitat de contenir el temps a la seu d’aquesta Fundació.

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca