Exposicions

Takis. L’energia creativa en la seva màxima expressió

La primera vegada que vaig tenir coneixement de l’obra de l’artista grec Takis va ser a l’any 1993, amb motiu d’una retrospectiva que li va dedicar la Galerie Nationale du Jeu de Paume de París, de la que Victòria Combalía a “El País”, senyalava que les seves obres “corresponen a una voluntat, pròpia de l’anomenat art participatiu, d’integrar l’espectador a l’obra d’art, de convertir-lo en un subjecte actiu i creador”. Un any més tard exposa per primera vegada a Espanya, concretament a la Sala d’Exposicions de la Fundació La Caixa de Madrid. Va ser una retrospectiva on hi havien des d’escultures de la seva etapa inicial, relacionades amb les tradicions arcaica i clàssica, fins a peces on hi apareixien objectes elèctrics i magnètics. A l’any 2000 va participar en una col·lectiva al MACBA titulada Camps de força. Un assaig sobre el Cinètic.

Takis
Comissaris: Guy Brett, Michael Wellen i Teresa Grandes
MACBA. Barcelona
Fins al 19 d’abril de 2020

Per tant, podem afirmar que la mostra que es pot veure ara al MACBA és la primera individual que el públic barceloní pot contemplar de Takis que, en realitat es deia Panagiotis Vassilakis (Atenas. 1925-2019). L’exposició està organitzada per la Tate Modern de Londres en col·laboració amb el MACBA i el Museum of Cycladic Art d’Atenes. Està comissariada per Guy Brett, crític i comissari independent –que també va ser el comissari de Camps de forces, Michael Wellen, conservador d’art internacional de la Tate Modern i Teresa Grandas, conservadora del MACBA. L’exposició es pot considerar com un homenatge pòstum a la seva trajectòria creativa, ja que l’artista va morir l’agost passat.

Exposició de Takis al MACBA. Image: Jordi Play.

Investigació per maridar art i ciència

De formació autodidacta, en els seus inicis artístics li va interessar l’obra de Giacometti i  les seves figures allargades. Més endavant, quan arriba a Paris a final dels anys 50, coneix el treball de Calder i els seus mòbils. Posteriorment, a principis dels 60 entra en contacte amb el Nouveau Réalisme  a través d’Yves Klein i Jean Tinguely. També va viure a Nova York i Londres, i a partir dels 80 a Atenes, on creà el Centre per a la Investigació de les Arts i les Ciències. Les seves primeres escultures estan datades el 1946, dins d’un estil arcaic i hel·lenístic. La primera exposició individual la va fer a la Galeria Furstenberg de París, el 1955. Ha obtingut diversos premis, entre els que sobresurten el Primer Premi de la Biennal de Paris el 1985 i el Gran Premi Nacional d’Escultura a París el 1988.

Hi ha dos fets importants que marcaran la seva trajectòria artística, com és la sèrie d’escultures Signals, on apareixen senyals ferroviàries que porten incorporades llums intermitents, i les escultures anomenades telemagnètiques de finals dels cinquanta, que ja es van exhibir a la Galeria Iris Clert de Paris i que mostraven uns determinats objectes metàl·lics suspesos en l’espai degut a un sistema d’imants. El nom de Signals va servir perquè el 1964 una galeria de Londres l’adoptés.  També a la galeria Iris Clert l’any 1960 va realitzar la performance “The Impossible: A Man in Space”, on a través d’uns imants va aixecar del terra el poeta Sinclair Beiles mentre recitava el poema “Manifest magnètic” flotant per l’espai. El poema deia: “Sóc una escultura (…). M’agradaria veure totes les bombes nuclears de la Terra convertides en escultures”, imatges que es poden veure en l’apartat de Documentació. Per tant, és partir de finals dels cinquanta que comença a investigar els camps electromagnètics, on sorgeixen objectes que es mouen en camps magnètics controlats, en els quals incorpora efectes lumínics i sons musicals. Les peces es creen a partir de materials reciclats, dispositius tecnològics, productes de rebuig, radars, pènduls, imants, etc. La majoria d’aquests elements provenen de mercats i botigues militars.

Exposició de Takis al MACBA. Image: Jordi Play.

Doncs bé, tot aquest interès en la creació d’escultures i instal·lacions, on es perceben les forces i energies gràcies al magnetisme, l’electromagnetisme i l’art cinètic, en el que “la relació entre els objectes ordinaris i les energies que els mouen i controlen”, originen una sèrie d’obres on el públic observa la combinació existent entre l’art i la ciència, les podem contemplar ara al MACBA. Com senyala Teresa Grandas, “l’obra de Takis explora la relació amb l’entorn que ens envolta”. Es tracta d’una exposició diferent per la seva singularitat, però per aquest motiu la fa més atractiva per a tot tipus de públic. En total hi ha 120 peces, entre objectes, documents, impressions digitals i vídeos. La majoria d’elles procedeixen de la Fundació Takis, a més de museus i col·leccions privades. La peça més antiga és un conjunt de dues escultures petites de ferro amb suport de fusta, titulada Èdip i Antígona (1953), on s’aprecia el seu interès pel món clàssic, però des d’una òptica on la influència de Giacometti és ben evident. L’obra més actual és Senyal (2000), que és una llum de bicicleta que es troba damunt d’una barra d’acer pintada.

Exposició de Takis al MACBA. Image: Jordi Play.

Del classicisme als camps magnètics

L’exposició es divideix en diverses seccions. En la primera hi ha una vitrina amb una sèrie d’escultures dels anys 1954-1962, en que algunes d’elles corresponen als seus inicis quan encara no havia trobat el seu  camí creatiu, i per això les referències al classicisme grec són obvies. De totes maneres, en algunes d’aquestes peces hi veig una certa relació amb el món etrusc, potser degut al propi Giacometti. Davant mateix d’aquestes obres hi ha una instal·lació que ocupa pràcticament tota la sala, com és Camps magnètics (1969), on es veuen un gran nombre de petites escultures de ferro que, mitjançant un sistema d’imants es mouen contínuament degut a la utilització de l’energia magnètica, aspecte que “aporta una sensació de lleugeresa i moviment que trenca amb les forces de la gravetat”. A aquest model d’obres se les denomina “telemagnètiques”, terme encunyat pel poeta surrealista, escriptor i artista francès Alain Jouffroy.

Després veiem un grup d’escultures molt estilitzades i flexibles anomenades Signals, que l’artista veia com a “antenes electròniques, parallamps… Constituïen un llenguatge jeroglífic modern”. El material del suport és metall forjat i la resta són antenes de radio flexibles, que podien ser les que portaven els jeeps nord-americans  a la Segona Guerra Mundial, o bé, de dials provinents d’avions i objectes magnètics relacionats amb els radars. A aquestes peces també se les denomina “insectes” o animals de l’espai. És un tema que ha treballat durant molt de temps, ja que abasta un període llarg, concretament des de meitat dels anys 50 fins l’any 2000.

Un altre apartat atraient és el relacionat amb el so, com és el cas de la instal·lació Musicals (1985-2001), on hi participen un gran nombre de materials: electroimant, ferro, fil metàl·lic, fil de niló, pintura, agulla d’acer i fusta. Està distribuïda en nou compartiments separats on a cadascun d’ells es troben els objectes que estan col·locats a la paret i que mentre es mouen produeixen un so compassat. En aquest cas el so s’origina de manera deliberada per electromagnetisme, però en altres ocasions succeeix de manera aleatòria degut al moviment de l’aire, i per tant el so no es pot controlar adequadament.

Exposició de Takis al MACBA. Image: Jordi Play.

Quant a les Telescultures o “telepintures”, són peces petites que es mostren com si fossin quadres enganxats a la paret, o bé disposades damunt una peanya al costat de la paret, la majoria creades el 1960. Algunes d’elles tenen un disc magnètic, un radar  o simplement  un grup d’objectes, alguns d’ells estan pintats i amb els corresponents  imants. Hi ha una peça titulada Ballet magnètic (1961), en que al centre hi ha un electroimant, on la bola i el suro que estan suspesos tenen una base metàl·lica que les “fa saltar i ballar com a reacció a la càrrega electromagnètica”. Per a Takis no és la imaginació , sinó que es tracta del moviment real , “el que convida a participar a l’espectador. Ja que no es tracta d’un truc, sinó d’un fet físic en que et veus implicat”. A la mateixa zona hi ha l’apartat de Pintures/Parets magnètiques. Són obres iniciades el 1961 i algunes només estan pintades  amb un sol color  però al darrera de la tela hi ha els imants que atreuen els objectes que estan disposats a l’aire damunt mateix de la tela. La idea de l’artista és que l’espectador vegi que aquests elements no estan pintats directament sinó que estan davant de la tela sense tocar-los.

La sèrie Télélumières sembla un retorn al passat on els objectes que apareixen s’aproximen més als invents apareguts a finals del segle XIX o principis del XX, que no pas als actuals,  i que Takis converteix en peces escultòriques, on la llum és la protagonista. En aquestes obres inclou rectificadors d’arc de mercuri que produeixen un efecte lumínic de color blau. O sigui, “aquestes vàlvules converteixen el corrent elèctric altern (AC) en corrent continu (DC) mitjançant el magnetisme”. Per tant, no és gens fàcil incloure aquestes escultures com a objectes artístics, tenint en compte les seves procedències, ja que cal tenir coneixements de física per entendre el seu significat real, però aquí radica l’habilitat del seu creador, com és la de saber fusionar l’art i la ciència en una mateixa peça. En certa manera recorda els objectes impossibles de Jean Tinguely. Hi ha una altra obra que és Gong (1978), construïda a partir d’una paret oxidada d’un tanc de petroli, on l’energia que desprèn aquest dipòsit de combustibles fòssils s’ha traslladat a un instrument  originador de sons i ressonàncies, que es pot relacionar amb el budisme zen, ja que serveix a l’individu per meditar.

Tanmateix, l’exposició es complementa amb una sèrie de documents, entrevistes, reportatges d’exposicions i vídeos. És molt interessant veure algunes fotografies  de l’estudi que l’artista  tenia a Kings’ Road, situat al barri londinenc de Chelsea, ja que s’aproxima més a un taller mecànic, que no pas a un d’artístic, sobretot pel gran nombre d’objectes diversos que s’hi troben. També hi ha imatges d’algunes exposicions, com per exemple la que va fer a la Hayden Gallery del  Massachusetts Institute of Technology (MIT) el 1968, lloc on també li van atorgar una beca d’investigació per treballar amb la creació d’una màquina que convertís l’energia de les ones en electricitat, juntament amb el científic Ain Sonin. També hi ha documents del seu compromís sòcio-polític, quan per exemple a principis del 69 va retirar una obra seva de l’exposició “The Machine as Seen at The End of the Mechanical Age”, al MOMA, per discrepàncies amb el seu comissari, ja que s’exposava sense el seu permís, tot i que formava part de la col·lecció del museu. Degut a aquest fet, es va fundar l’AWC (Art Workers’ Coalition), on hi havia crítics, artistes, escriptors, teòrics, cineastes i membres del personal del museu.

Com afirma Teresa Grandas, l’obra de Takis “representa una ruptura literal i metafòrica amb els llenguatges artístics”.

  

Ramon Casalé Soler

Articles relacionats amb Museu d'Art Contemporani de Barcelona

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca