Llibres

Tàpies en l’art de l’Europa de postguerra

El pintor Luis Gordillo ha afirmat recentment en una entrevista a La Vanguardia magazine: “Tàpies és un ídol per a mi: si treus el 70%  de la seva obra, que no serveix per a res, et queda el millor que s’ha fet a Espanya després de la generació dels Picasso i companyia”. Que això ho digui un pintor de vuitanta-quatre anys i pare de la nova figuració espanyola dels anys seixanta expressa molt bé el sentiment d’amor i odi envers la figura i la contribució d’Antoni Tàpies a la història de l’art i a la nostra cultura artística.

Però què hauria estat la història de l’art sense Tàpies? De ben segur, una història molt més pobra, sense la qual no hauria sorgit la generació de l’art conceptual, que s’hi refermà en contra perquè era precisament un referent important, ni s’hauria generat la nova fornada d’artistes i figures destacades com Miquel Barceló o Jaume Plensa.

No és fàcil entendre l’obra de Tàpies, i menys en els temps que corren, que fluctuen entre la banalitat, la immediatesa i la saturació d’informació, quan no hi ha temps per al silenci i l’objecte quotidià ha perdut senzillesa per esdevenir una frivolitat inútil.

Perduda la cultura de l’esforç, no són temps, doncs, per entendre Tàpies a la primera. Per això és benvingut un llibre com el que ha escrit el catedràtic d’estètica de La Sapienza de Roma Giuseppe di Giacomo i que ha publicat un editor sensible a l’art i a la cultura com Vicent Olmos, director de l’estimada editorial Afers.  Un llibre que amb el títol de Una pintura filosòfica. Antoni Tàpies i l’informal aquest filòsof i assagista italià de renom internacional aborda l’obra de Tàpies matisant la categoria d’art informal en la qual sempre se l’ha inclòs i establint unes clares diferències amb els altres artistes que formen part de la mateixa etiqueta d’un “art autre”, d’un art altre, nom amb què Michel Tapié batejà la pintura gestual, matèrica i existencialista que sorgí just després  de la Segona Guerra Mundial. Així, Tàpies és analitzat al costat de Dubuffet, Burri, Fautrier o Wols, artistes que neixen de la més grisa i crua postguerra a l’Europa devastada pel nazisme.

Temps difícils en què l’ésser humà es capbussa als racons més insondables de la consciència i es pregunta per la seva existència. Tot Europa put a cadàver i l’Espanya de la postguerra civil a ruïna humana. L’existència es reafirma en la carn. Matèria i esperit es fusionen i coincideixen. Hi ha una crisi de la paraula. Després d’ Auschwitz no hi pot haver poesia, com diu Adorno. Una crisi que qüestiona el subjecte, que desconfia de la paraula i demana a l’art un moviment, un gest  i una alternativa a l’ expressió del subjecte per la via de la paraula. Assistim a una progressiva responsabilització de l’artista del procés creatiu. El pintor es llança a l’escenari de la tela en blanc, implicant-hi la seva energia grafítica i gestual. Artaud i Beckett proporcionen noves formes d’expressió en què la subjectivitat i el pensament es manifesten a través del cos com experiència física, reflex de les pulsions de l’ésser.

Antoni Tàpies, treballant. Foto: Fundació Tàpies
Antoni Tàpies, treballant. Foto: Fundació Tàpies

El professor Di Giacomo defineix molt bé els trets essencials de la pintura i l’actitud de Tàpies, i ho fa d’una manera entenedora i clara, sense caure en el didactisme. Tàpies vol fugir de la finestra oberta d’Alberti per allunyar-se de l’ il·lusionisme pictòric i fer de la pintura una “realitat altra”. L’esperit és en la matèria, el quadre esdevé un cos material, un objecte des del qual es poden projectar tots els problemes imaginables: “els d’ordre polític, l’opressió social, la injustícia, així com també els més íntims, el sexe o l’amor”.

El mur és quelcom real, també els murs de la Barcelona en ruïnes eren espais on projectar el cos en relació al món. Tàpies en pren nota i crea una realitat que ja hi és i l’eleva a la categoria de quelcom sagrat. Descobreix el quotidià en el sagrat i el sagrat en el quotidià, expressió que només es produeix en la percepció, diu el professor Di Giacomo, tot seguint l’admiració que Tàpies té per Merleau-Ponty i per Paul Klee,  per qui l’art ha de “fer visible el que és invisible”. “El mur és un objecte que no remet a res més que a ell mateix”, diu l’autor d’aquest llibre, el que ens porta a afirmar que el quadre és una presentació, no una representació.  Tàpies parteix del mur real, pobre, de carrer, exposat a degradacions. I en la seva pintura en fa  un objecte únic del qual no podem sortir perquè tot el missatge és allà, en un mirall opac on ens hi podem reconèixer en la nostra ceguesa existencial. Art de silenci i art per a cecs, guiats per la matèria. L’artista ha de defensar-hi els valors espirituals de la seva cultura, del seu país i de la seva gent. L’art és una eina de canvi i és l’únic dipositari de la utopia, quan la paraula ja no serveix. La pintura és recerca i llibertat, una eina d’emancipació.

En relació a Dubuffet, certament aquest manté la diferència entre figura i fons, cosa que Tàpies ja bandeja. L’autor de l'”art brut” fa una tabula rasa de l’art, portant-lo a un punt originari, a un estat d’infantesa. Fautrier, també manté figuració i fons, les hautes pâtes fan que el gruix de la pintura s’identifiqui amb la carn, amb els cossos cremats i mutilats pel nazisme. En els Otâges també conforma una altra sèrie en què el pintor s’erigeix en narrador de la història per explicar d’una forma existencial l’encarnació de la barbàrie. Wols pren encara una subjectivitat més aguda que centra el pol d’acció en el nucli central del quadre, una experiència subjectiva de l’individu i prou. Burri, sovint emparentat amb Tàpìes, parteix de la pintura per sobreposar-hi la realitat, amb la sèrie dels Sacchi, (sacs) i, per tant, l’existència segueix projectant-se dins el marc de la pura recerca pictòrica, amb integració del collage material.

Si llegíssim més llibres com aquest i miréssim més detingudament i sense presses ni pressions les obres d’Antoni Tàpies, entendríem de seguida algunes de les missives que envia en els seus quadres.

El llibre ressegueix els escrits de Tàpies per trobar-hi el seu testimoni personal que, a més, acaba amb un postfaci, escrit per Ignasi Roviró Alemany, que comenta cadascun dels seus llibres escrits pel pintor. Amb la perspectiva del temps, La pràctica de l’art (1970), que és el primer dels llibres que Tàpies escrigué, guanya en les claus bàsiques que proporciona per entendre l’actitud i l’obra del pintor. I citem dues de les seves afirmacions més significatives. Una pel que fa al procés creatiu: “I un dia vaig provar d’arribar al silenci amb més resignació, a rendir-me a la fatalitat que governa  tota lluita profunda. Els milions de furioses urpades es van convertir en milions de grans de pols, de sorra…Tot un nou paisatge, com en la història del qui travessa el mirall, s’obrí de cop al meu davant com per a comunicar-me la interioritat més secreta de les coses. Tota una nova geografia m’il·lumina de sorpresa en sorpresa”. I una altra que vincula art i realitat”: “Pintar és una manera de reflexionar sobre la vida (…), és una voluntat de veure i aprofundir en la realitat, de col·laborar en el seu descobriment, en la seva comprensió. Pintar és també crear la realitat”.

Fitxa

Una pintura filosòfica. Antoni Tàpies i l'informal Giuseppe Di Giacomo Amb un postfaci d'Ignasi Roviró Alemany Editorial Afers, 2019 230 pàgines

Una pintura filosòfica. Antoni Tàpies i l’informal
Giuseppe Di Giacomo Amb un postfaci d’Ignasi Roviró Alemany
Editorial Afers,
2019
230 pàgines

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca