Arts escèniques

Teatre al sofà? No

Amb el confinament, moltes companyies i teatres han posat a disposició de tothom obres enregistrades en vídeo a través de YouTube o Vimeo. Eviteu-ho tant com pugueu. Es veu tot l’artifici. Els muntatges semblen pel·lícules mal fetes. Si persistiu, el millor és deixar l’àudio, com si fos la ràdio.

Els primers dies de reclusió forçada va aparèixer un fenomen: es va permetre l’accés a un munt de vídeos d’obres de teatre a les principals plataformes, YouTube i Vimeo. Ho van fer les companyies. Acte seguit, el Teatre Lliure proposava els teatrers que s’asseguessin al sofà a les vuit del vespre per veure la producció de ‘Hamlet’ de Pau Carrió. Focus també s’hi va apuntar. El director Àlex Rigola, però, va posar el crit al cel: “El coronavirus ja és prou letal per a les arts escèniques com per fer la proposta de visualitzar obres de teatre a la pantalla”, deia a Twitter.

Teatre a casa per no morir d’inanició? Una “acció simbòlica”?, com deia el dramaturg Jordi Casanovas. Una idea perquè el teatre continuï viu? El cert és que 8.000 persones han vist el ‘Hamlet’ del Lliure. Poca broma.

El 'Hamlet' de Pau Carrió ha passat pel canal de YouTube del Lliure. Foto: Ros Ribas
El ‘Hamlet’ de Pau Carrió ha passat pel canal de YouTube del Lliure. Foto: Ros Ribas

Abans de dir res he fet la prova. He vist aquell ‘Hamlet’ i el ‘Quartett’ de Heiner Müller que va dirigir Ariel Garcia Valdés al Lliure, el 1994, amb Lluís Homar i Anna Lizaran, que podeu trobar a l’arxiu de TVE. I l’experiència s’acosta força al desastre. A la segona, la de fa 26 anys, almenys el so és bo, perquè es va enregistrat durant dos dies per emetre per televisió. A la primear, t’has d’esforçar per entendre bé els actors. ‘Quartett’, visionat, es veu tot fals, postís, impossible d’entendre per què els actors fan el que fan. És com col·locar un dofí en un zoo: fa pena. Però he provat de seguir-lo sense mirar-lo, com si fos la ràdio, i la cosa ha pujat graus, molts graus, ja que les veus de Lizaran i Homar, la seva dicció, t’hipnotitzen. Així sí.

Fins que el vídeo en 3D no estigui prou avançat ni sigui prou popular, el teatre sense teatre, en diferit, no té cap sentit. És molt més interessant seguir el hashtag #coronaviruspalys a Twitter i veure què estan fent els actors amb els textos breus que han escrit els dramaturgs. N’he vist alguns de memorables, com el de la Míriam Marcet fent el monòleg d’Albert Ramos. El de Judit Beltri a partir del mateix text també està prou bé. D’aquí sí que en sortirà alguna cosa.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
‘Aquest no és el teu problema’, monòleg d’Alberto Ramos interpretat per Judit Beltri

Rigola deia que era molt millor llegir una obra que mirar-la per la tele. Depèn. Hi ha obres que són fins i tot millor llegides que posades en escena. N’hi ha d’altres que no. Provin d’entrar en el ‘Brand’ d’Ibsen. Glups. El plaer de llegir Shakespeare, pen canvi, és inigualable. Així com el de capficar-se en una peça de Martin McDonagh, Sarah Kane, Bernard-Marie Koltès… Els bons autors, passats pels sedàs de la lectura en solitari, aguanten. Són els que saben que fan literatura.

Llegir i mirar una obra de teatre no té res a veure. Llegint, tot és al teu cap. Fa molts anys que llegeixo obres a casa, abans de fer entrevistes, per saber què he de preguntar. I moltes vegades, quan les veig sobre l’escena, no puc evitar una certa decepció. Tot i que sé que, malgrat tot, muntar un text és molt més complicat que escriure’l, ja que intervenen molts factors, des de la mirada del director al moment vital dels actors, la intervenció de l’escenògraf, els tècnics… Un munt de coses. Ningú no discutirà que Shakespeare va ser un geni, que les seves obres són cabdals, però no per això tots les seves representacions són correctes. N’he vistes de lamentables.

Si teniu ganes de teatre, llegiu-lo. Si no us agrada, sempre podeu abandonar l’obra al segon acte. Si no en teniu a casa, entreu a l’eBiblio i demaneu la meravellosa traducció que ha fet Josep Pedrals de l’‘Esperant Godot’ de Samuel Beckett. És tota una experiència. O agafeu ‘Primera història d’Esther’, de Salvador Espriu. O, com deia, feu la prova: poseu només l’àudio de les obres que hi ha en línia. És la prova del cotó.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close