Arts escèniques

Teatre del tancament

Carol López estrena ‘Bonus track’ al Lliure després de molts anys sense ser-hi, Lara Díez Quintanilla hi reprèn ‘La nostra parcel·la’, una obra que, abans del confinament, va preveure què ens esperava, i Queralt Riera fa a la Sala Atrium un interessant exercici al voltant de ‘Hamlet’ a ‘De dol’

Bonus track
De Carol López
Amb: Dolo Beltran, Paul Berrondo, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicenta N’Dongo i Anna Ycobalzeta.
Teatre Lliure: Gràcia
Fins al 15 de novembre

Paul Berrondo i Dolo Beltran a ‘Bonus track’. Foto: Sílvia Poch

Després de més d’una dècada sense trepitjar el Teatre Lliure com a autora, Carol López hi ha tornat amb els seus trossos de vida, aquest teatre marca de la casa que busca retratar una generació. Compta amb quatre dels seus actors fetitxe (Dolo Beltran, Paul Berrondo, Andrés Herrera i Vicenta N’Dongo) per explicar-nos aquella edat, entre els quaranta-i-molts i els cinquanta, on ja has viscut prou i la mort, encara que no hi pensis, et vigila. Nel mezzo del cammin di nostra vita, que diu Dante en començar la ‘Comèdia’…

‘Bonus track’ són retalls de la vida de sis amics (dues parelles i dos germans) que han compartit moltes coses i que se n’han amagat algunes. Que volen deixar clar que encara els queden experiències per viure: l’Emma (Anna Ycobalzeta) pensa a deixar el marit, la Bego (Beltran) vol tenir un fill, el Flaco (Herrera) descobreix que en té una, la Vicky (Ndongo) es desespera perquè la seva se’n va amb el pare… Existències, tanmateix, que giren més al voltant del que llegaràs (la descendència) que sobre el futur, i a on la mort agafa un pes decisiu.

De cop, però, com si l’acció de la peça hagués anat en paral·lel a la seva reescriptura, els personatges es veuen obligats a confinar-se, així com ens va passar a tots la primavera passada. I López, tot i el drama que té en una de les cases, tenyeix l’obra de vodevil. Just en aquest moment, ‘Bonus track’ s’enlaira amb una Dolo Beltran que explota molt bé el seu vessant còmic juntament amb el seu germà Paul Berrondo. L’autora ens arrabassa un somriure i sentim que el teatre ens interpel·la. Molt bona funció.

De dol
De Queralt Riera
Amb: Muguet Franc i Carles Goñi
Sala Atrium
Fins a l’1 de novembre

Muguet Franc fa d’Ofèlia a ‘De dol’. Foto: Sala Atrium

L’espectador pot triar: o veu el monòleg d’Ofèlia o el de Hamlet. I, com que el del príncep de Dinamarca el tinc molt vist, versions incloses, decideixo quedar-me amb ella, sobretot perquè l’interpreta una actriu de categoria (Muguet Franc) a qui no tenim gaires oportunitats de gaudir en un escenari. I aquí està superba, traient-li la pols al personatge pusil·lànime de la tragèdia de Shakespeare, aquella noieta enamorada d’un foll que no acabarà bé.

L’Ofèlia imaginada per Queralt Riera és una dona a qui se li ha mort el pare que diu pestes de l’amor i que n’està tipa de la família. Parla clar i no amaga el que sent. Mira el públic i el desafia. És una dona d’aquest segle que, tot i els avenços que creiem haver assolit, es troba encara més a prop de La benplantada que de Maggie Nelson.

La nostra parcel·la
De Lara Díez Quintanilla
Amb: Marta Marco i Judit Farrés
Teatre Lliure: Montjuïc
Fins a l’1 de novembre

'La nostra parcel·la', de Lara Díez Quintanilla, va fer només un parell de funcions al Lliure. Foto: Sílvia Poch
‘La nostra parcel·la’, de Lara Díez Quintanilla, torna al Teatre Lliure. Foto: Sílvia Poch

Si no hagués estat pel confinament, aquesta obra de Lara Díez Quintanilla hauria estat, sens dubte, una de les obres de l’any. Amb el tancament pel mig, el seu valor encara puja més. Així que no perdin l’oportunitat de veure una peça que aleshores ens va semblar distòpica però que ara té un matís realista que fa feredat. Sobretot perquè tanca dues desconegudes una tros de terra i les obliga a conviure-hi. Els sona?

L’autora juga amb l”A porta tancada’ de Sartre i canvia el seu infern per un espai molt més anodí. Aquí no hi ha filòsofs que t’arreglin el dia. Sinó dues dones que es desperten en un lloc inesperat i que no saben com hi han anat a parar. Més que un infern, això és un purgatori. Les miren? Sortiran? Per anar a on? Les avaluen? ‘La nostra parcel·la’ és un ‘El mètode Grönholm’ passat de voltes amb dues actrius que s’hi deixen la pell. I que ens manté clavats a la cadira. Quin talent, el de l’autora!

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close