Arts escèniques

Teatre i confinament

Temps difícils per a qualsevol activitat, sobretot per a escriure. En l’acritud que impera en les relacions interpersonals i en les xarxes socials em plantejo si de cas això de la pandèmia no ha de modificar necessàriament el nostre règim de relacions conegut. Sura també enlaire la consciència amarga de la por i de la pèrdua de sentit. Potser sigui la pandèmia un mirall on es dona una certa comprensió tràgica de l’existència? Difícil desvincular-se en aquesta etapa d’estranyesa que ens ha tocat viure de la sensació contínua de viure en perill. És que no ens hem adonat ara com mai del risc, de la indefensió de l’ésser humà i de la seva vulnerabilitat a la malaltia? I des del punt de vista antropològic i social, no s’ha convertit l’individu en policia de l’individu? Després de setmanes amb notícies trepanant-nos el sentit crític, no hem començat a estar obsedits pel confinament? És el confinament una mena de totalitarisme descentralitzat i a mans de les víctimes? En la distòpia, quant trastorn mental deixatat, quanta ràbia a flor de pell.

Edició de 1995. La primera edició és de 1947, però l’obra de teatre es va representar per primera vegada al maig de 1944, al Thêatre du Vieux-Colombier.

Sovint em pregunto quan penso en aquests espai que allotja les meves paraules sobre el sentit d’escriure i sobre què ens aporta actualment l’escriptura, si el text no és un emmascarament de la realitat. Penso el text i recordo alhora els ulls dels malalts, els ulls buits dels qui moren en la soledat de l’absència del contacte, en la condició recuperada d’empestat. Penso en la llunyania o la proximitat del text amb els ulls del mort, penso en el blanc com a punt final o com a inici. Allò que aquí escric és un teatre, també? La paraula, per la seva funció representativa, ajudarà a esclarir circumstàncies, a identificar sentiments i idees. En aquesta excepcionalitat es ressitua també el procés creatiu: fins a quin punt l’estat d’alarma social no és hereu de les representacions del risc, el pànic, la malaltia i la por transmeses per la cultura? I, a l’inrevés, és la realitat qui engega els mecanismes representatius de l’inconscient col·lectiu? Sigui com sigui la nova situació actual ens obliga a repensar la realitat i el nou règim de relacions que s’inaugura, perquè no és estrany que el confinament hagi modulat la manera de relacionar-nos. Em venen al cap sovint l’obra de teatre de Jean Paul Sartre, Huis clos (A porta tancada) -versió de la qual va ser estrenada a Barcelona a principis de 2016-, així com una exposició de fotografies homònima de l’artista francesa Kathleen Meier (sèrie de 2014 a 2017). Sobre la seva obra, Meier confessa que l’objectiu és mostrar com un espai tancat sense contacte amb l’exterior fomenta la pèrdua en si en la pròpia imaginació. La voluntat d’aquest treball és moure cap a la reflexió de com el confinament i la solitud ens condueixen insidiosament a la malaltia mental –més de tres anys abans que la paràlisi mundial actual! L’obra de teatre de Sartre, de manera semblant, planteja una situació asfixiant: tres personatges van arribant d’un en un a una sala tancada on aparentment la xafogor és insuportable. A un costat de la sala, decorada segons l’estil Segon Imperi, hi ha un ascensor comandat per un operari del que sembla ser un hotel. Els tres personatges han mort, i la sala, ubicada en un pis indefinible, podria considerar-se un lloc semblant a l’infern: un espai estret, immutable, en etern present. Les sensacions inicials són de sorpresa, d’apatia i de motivació, es relaten la causa de la seva mort, s’expliquen qui han deixat planyent-los en el món dels vius. Tanmateix, tot esperant que en aquell no-lloc ocorri alguna cosa, a poc a poc i espesseïda la situació -agreujada per la calor que va fent-se insuportable-, començaran les intrigues, el desesper i la suspicàcia. La possibilitat que l’atzar hagi volgut que estiguin tots tres en aquella sala els posa de manifest com de ridículs són els esdeveniments propiciats pel destí –hi ha destí?-, se senten inquirida la seva intimitat sota la mirada de l’altre fins al punt que ells mateixos acaben per dubtar de les seves paraules. El que els està ocorrent finalment els queda evidenciat de manera fulminant: no necessiten res més per a començar a odiar-se que sentir-se mirats per l’altre. Un dels personatges, Joseph Garcin, home de lletres i assassinat per dotze trets de bala, declara en una intervenció la que possiblement és la sentència més coneguda del filòsof francès: l’infern són els altres. No cal un mirall per contemplar-se les misèries com li va ocórrer al Dorian Gray de Wilde, no cal un jutge investit pel poder judicial que dictamini un veredicte perquè l’altre, l’individu que tinc al davant, al costat, el germà, la parella, s’ha convertit en jutge i botxí. En aquest sentit, l’infern no és un espai físic o un temps determinat, sinó una mirada, la mirada que ens fa de mirall i ens retorna allò que som i ens diu ja no culpables, sinó responsables. La mirada de l’altre ens envia al nostre infern.

Fotografia dintre del treball Huis clos, de Kathleen Meier.

Amb aquesta peça mestra Sartre ens posa en escena els fonaments de l’existencialisme: un cop mort Déu, no hi ha més jutge ni judici, no hi ha damnació ni absolució. Abolit el referent últim que ens situa en el nostre lloc, l’individu entra en el joc del lliure albir. La llibertat absoluta té un preu, sembla dir-nos Sartre –també Jacques Derrida-, la de fer-nos-en responsables d’aquesta donació inherent a l’existència. El drama existencial es mou en aquesta dinàmica que acaba en la impotència i la desesperança, és un mode de restricció extrema, un crit d’angoixa per la dolorosa condició humana sotmesa a les formes del poder i de la seva institucionalització. El dramaturg existencial analitza la condició metafísica de l’individu i es revolta contra ella, la deforma, la critica. Aquí Sartre ens relativitza la llibertat alhora que ens la manifesta en la seva forma més pura: l’alliberament de l’individu consisteix en el trencament de les cadenes morals del dogma, el pecat i la redempció, però, a canvi, quedem lligats de forma perenne a la mirada jutjadora de l’altre i de nosaltres mateixos.  No ens ha obligat el confinament perllongat enllà de la quarantena a mirar-nos budells endintre, a plantejar-nos la nostra posició d’actrius i actors de teatre en les relacions amb l’altre? Estimo de la mateixa manera que abans d’aquest infern l’altre que es troba tancat al meu espai vital? No acabem projectant les nostres frustracions i pors –també alegries i bondats- en l’altre que no deixa de mirar-me i sota la mirada del qual estic permanentment sotmesa? Al capdavall, qui dirigeix aquest teatre, de què som intèrprets –o titelles? La incertesa, la por i la vigilància seran elements clau en la funció, el tret de sortida que ens treurà la màscara. 

Àngels Moreno

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close