Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Tècnica

La qüestió de l’origen de la forma* arquitectònica, és a dir, de com els arquitectes arriben a definir-la en cada obra, ha estat recurrent en la història. Des dels textos de Vitruvi*, els més antics dels conservats, fins als processos participatius actuals, han estat diversos els punts de suport sobre els quals s’ha volgut sustentar el projecte i el seu resultat formal. De vegades, amb un propòsit justificatiu i programàtic que Geoffrey Scott* ja va denunciar com a fal·làcies* el 1914, precisament perquè neguen la possibilitat a l’arquitectura de ser entesa per si mateixa, des de les seves pròpies regles i la seva pròpia presència*. Una d’aquestes fal·làcies Scott la denomina mecànica, que també podem anomenar fal·làcia tècnica. No obstant això, i precisament perquè l’objectiu últim de tota arquitectura és construir la seva presència, cal seguir preguntant-se per la relació entre la forma i la tècnica que la fa possible. Aquesta relació, o bé es pensa des del projecte, o es resol malgrat el projecte, però és indefugible.

La formació a les universitats politècniques, en les que es troben moltes escoles d’arquitectura arreu del món, s’ha basat històricament en considerar els aspectes tècnics com a marc de disseny. Els estudis sobre l’estructura, la construcció, les instal·lacions elèctriques, mecàniques, etc., formen part destacada del currículum acadèmic des de fa moltes dècades. La reflexió operativa sobre el tipus* i sobre la ciutat* és avui també força habitual. Aquesta nova tríada* (ciutat, tipus i tècnica) conforma una base sobre la qual construir la idea del projecte i definir la seva forma: en la seva interoperabilitat rau el paper de l’arquitecte. Però en el món actual, embolicat en responsabilitats legals i normatives, amb una evolució constant de solucions, mètodes i materials, l’arquitecte ha de negociar el projecte amb múltiples especialistes, i aconseguir el millor resultat. Només és possible abordar amb èxit aquest procés complex des de la capacitat d’integrar aquests coneixements parcials en un objectiu que ja els contempli d’alguna manera en les fases inicials del projecte.

La idea arquitectònica que conforma el projecte necessita de la tècnica per a la seva materialització. Aquesta tècnica pot ser elemental o complexa, pot utilitzar diferents recursos i diferents materials, però ha de formar part constitutiva del projecte: el projecte s’ha de construir en funció d’unes possibilitats tècniques determinades, i aquestes possibilitats tècniques s’han d’adir amb les intencions del projecte. A voltes el projecte genera la seva pròpia tècnica, a voltes s’apliquen tècniques existents. Altrament, la idea arquitectònica, i per tant el paper de l’arquitecte, queden reduïts a una mera “direcció artística”, més irrellevant quant menys fonamentada en la complexitat de la realització de l’arquitectura.

Un tema actual de debat, però, és el del paper de la tècnica en quant a conformadora del projecte. En un cert sentit podem dir que el canvi fonamental que va representar l’arquitectura moderna al segle XX va ser el d’aprofitar les tècniques del seu moment, sobretot constructives i estructurals, però també mecàniques, és a dir, d’instal·lacions, per formalitzar el projecte. Un dels textos més incisius del sempre incisiu crític anglès Reyner Banham* és precisament The architecture of the well-tempered environment (1969), en el que explica una història alternativa de l’arquitectura moderna basada en les solucions tècniques de condicionament climàtic i mediambiental com origen de la forma arquitectònica. A partir d’aquest impuls integrador de la inventiva i la indústria del moment amb l’arquitectura s’han generat diversos corrents que han entès aquesta incorporació de maneres diverses. Malgrat l’advertència de Scott que no es pot limitar “la poesia de l’arquitectura amb la sintaxi de la prosa”, moltes propostes, majors i menors, han reclamat la necessitat d’expressar amb sinceritat els elements tècnics del projecte i els seus processos de muntatge com una manera d’assegurar la pertinència de la seva forma.

Ara, però, cent anys després de l’apoteosi tècnica de l’arquitectura moderna, les condicions han canviat radicalment, i tot indica que la tècnica per si mateixa no pot assegurar la validesa del projecte, si és que mai ho va poder fer. En efecte, tres condicions actuals de la tècnica semblen impedir-ho: la seva pervasivitat (tot entra dins l’àmbit de la tècnica i ella forma part de tot, i per tant el seu ús perd excepcionalitat); la seva invisibilitat (la tècnica tendeix cada cop més a no tenir forma, a passar desapercebuda, i per tant perd la seva capacitat formalitzadora); i la seva flexibilitat (la tècnica és capaç de de ser aplicada o de respondre a situacions diametralment oposades i de diferent maneres, i per tant perd contingut conceptual o programàtic).

La qüestió fonamental en arquitectura, la seva raó de ser, és la relació entre idea i matèria. I la tècnica és la mediadora d’aquesta relació. Però la tècnica no és innòcua o innocent, sinó que respon a uns paràmetres concrets i de llarg abast que tenen una influència directa en l’arquitectura: modes més o menys induïdes o estructures socioeconòmiques més o menys evidents o pressionants. Cal que el projecte es resisteixi a ser un mer instrument del determinisme utilitarista i econòmic que domina el món, sigui aquest determinisme ecoeficient o ecoterrorista, i que fa de la tècnica (pervasiva, invisible i indiferent) la cortina de fum amb la que tapar les pròpies vergonyes. I cal per tant entendre el projecte com a lloc de reflexió crítica de l’arquitectura, organitzat a partir d’unes línies pròpies que integrin no només els aspectes de lloc, programa, normativa o tècnica, sinó que cerquin de formalitzar aquest conjunt de requeriments amb una intenció, voluntat o objectiu: només així podrem assegurar la validesa cultural -personal i social- de la proposta arquitectònica.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close