Exposicions

Temps per pensar l’arquitectura

L’arquitectura requereix temps. A l’exposició “Taking time”, al Museu d’Art Contemporani Louisiana al nord de Copenhaguen, l’arquitecta india Anupama Kundoo reivindica que el procés de pensar i fer arquitectura implica persones, llocs i temps. Des de pràctiques vernaculars a arquitectures contemporànies, diversos exemples conjuguen lloc i temps en edificis que tenen sentit al seu context.

Per a Anupama Kundoo, l’arquitectura és, més que un resultat objectual, un procés. A l’exposició Taking time, al museu Louisiana fins al 31 de gener de l’any que ve, Kundoo defensa que el temps no l’hem d’estalviar, sinó gastar-lo. Gastar temps vol dir utilitzar recursos humans per trobar maneres de fer que ens permetin estalviar en recursos materials. La simplicitat de l’esquema és duta a la pràctica amb projectes en què la recerca sobre tècniques i processos locals és el primer esglaó.

En projectar la seva pròpia casa, Wall House, que fou després reproduïda a escala real a la Biennal de Venècia, l’arquitecta investiga, entre d’altres, les característiques dels maons locals, achakal, i les possibilitats de la terracota per a crear sistemes per al sostre que utilitzin els recursos humans dels ceramistes locals. En combinació amb tècniques barates i resistents com el ferrociment, Kundoo crea sistemes d’aïllament dissenyats per al temps i les particularitats del lloc.

Gastar temps per pensar les pràctiques, per investigar i per construir permet trobar maneres de dependre menys de processos industrials i de recursos materials. Els recursos imprescindibles, defensa Kundoo, són els humans: i als seus projectes els coneixements de constructors locals resulten en projectes pensats pel lloc específic, des d’aquest mateix lloc, i en aquest mateix lloc.

Per exemple, a les cases per a infants sense llar per a l’ONG Volontoriat, Anupama Kundoo esprem el concepte de site-specificity. L’arquitecta utilitza una tècnica que consisteix a fer coure la casa de fang in-situ. El sòl de la zona era òptim per fer maons refractaris, és a dir, maons de fang mesclats amb altres productes ceràmics i cuits durant tres o quatre dies per obtenir la consistència adequada. En aquest cas, la mateixa casa és el forn, que es crema fins a solidificar-se sense gairebé requerir altres materials que la terra, emprada per fer els maons. La forma de cúpula és escollida per la seva estabilitat estructural, una vegada s’han cogut els maons. La tecnologia implica gairebé només temps i persones, i molt pocs recursos materials.

Cases per a Voluntariat, 2008, d’Anupama Kundoo. Fotografia de Javier Callejas.

La terra convertint-se en casa en el mateix lloc en què hi ha la materia prima és un acte tant poètic com sostenible. El recurs el trobem també a la gran mesquita de Djenné, a Mali, feta de maons de terra cuits al sol i recoberts de guix. Temps i recerca es tradueixen en entendre el material; en aquest cas, el maó. El material és reivindicat tant per l’arquitectura vernacular com per aquells arquitectes que busquen cert retorn a la terra. Louis Kahn deia que, si et fa falta inspiració, li demanis al maó què vol ser. El maó et dirà “Vull un arc”. Li respondràs al maó “Mira, jo també en vull un, però els arcs són cars i podria utilitzar una biga de ciment. Què en penses, maó?”. I el maó et dirà “Vull un arc”. Els materials són tossuts, i per això cal escoltar-los.

Una “eco-comunitat urbana” a la ciutat india Auroville, 2003. Kundoo projecta un edifici per a una comunitat autosostenible, on la terra excavada del lloc s’utilitza per construir els murs, i per fer un sostre de terracota aïllant. Fotografia de Javier Callejas.

L’arquitectura vernacular pròpia també fa ús  del recurs poètic de construir transformant el material del mateix indret. A Menorca, per exemple, la majoria de cases de marès es construïen antigament a partir del marès que trobat al mateix lloc on es faria la casa. El sòl es convertia en pedrera, que queda ara amagada als soterranis de les cases de marès.

L’arquitectura, defensa Kundoo, ha de tenir sentit en el seu context local, tant pel que fa a tècniques com pel que fa a materials. El que l’interessa són els espais negatius i els buits, que és l’únic espai que pot ser habitat. La funció de la bona arquitectura recau, segons l’arquitecta, en aconseguir espais qualitatius amb els materials i maneres de fer que tinguin sentit en determinat context. L’arquitectura és, al cap i a la fi, un producte del seu temps: la materialització de certs valors. Per pensar bona arquitectura, ens cal temps.

El temps és també per envellir. Els edificis envelleixen, i duraran més que nosaltres. Els edificis es transformen, i els materials resultants actuen com a repòsit que ens explica què ha passat, quin és el procés de transformació. Un dels exemples més significatius d’edificis que, com si es tractés de runes, expliquen processos de transformació és la capella Bruder Klaus, dissenyada per Peter Zumthor.  L’arquitecte suís va projectar una estructura de prisma de 12 metres feta amb troncs d’arbres, sobre la qual abocaria després, in situ, un motlle de formigó. El formigó es va abocar en capes de 50 centímetres, una cada dia, fins a cobrir l’estructura de fusta. Una vegada assecat el formigó, Zumthor va fer cremar lentament l’estructura de fusta interna, deixant una cavitat buida a l’interior.

Capella Bruder Klaus, de Peter Zumthor. Fotografia de Claus Moser.
Capella Bruder Klaus, de Peter Zumthor. Fotografia d’August Fisher.

Quan arribem a la capella Bruder Klaus, ens trobem amb un bloc de formigó massiu i llis, que no deixa endevinar l’espai intern. A dins, hi queda el negatiu de l’estructura sobre el formigó ennegrit. Cremar l’estructura al mateix lloc, durant tres setmanes, sembla reforçar la pertinència de l’edifici al lloc. Com en les obres d’Anupama Kundoo, el temps per pensar i fer l’edifici queda inscrit en els seus murs.

Entendre l’arquitectura com a verb implica una concepció del temps allunyada de les lògiques de producció accelerada. Pensar l’arquitectura vol dir trobar materials i maneres de fer que tinguin sentit al seu context. Kundoo, Zumthor, Kahn i innombrables exemples d’arquitectura vernacular conjuguen el temps i coneixement d’agents locals amb les matèries i recursos del lloc, reivindicant una arquitectura més arrelada.

Escriu i treballa amb la conceptualització i desenvolupament de projectes d’art, disseny i arquitectura. Amb base a Copenhaguen, ha desenvolupat iniciatives com el programa de col.loquis entre artistes i filòsofs “àngelsTALKS”, a la galeria Àngels Barcelona, i l’exposició PETRA al Museu de Menorca. És graduada en Comunicació i Indústries Culturals per la Universitat de Barcelona i en Gestió de Processos Creatius per la Copenhagen Business School.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close