Arquitectura
A RECER

“The Boat House” a Laugharne, la casa de Dylan Thomas i la seva família

Cerco una imatge que em parli d’un estil de vida oposat al nostre d’ara, on cada detall reivindiqui la condició humana en la seva plenitud. I la trobo. És una fotografia del poeta Dylan Thomas (1914-1953) i la seva dona Caitlin Macnamara (1913-1994). Caminen junts sense agafar-se, cadascun amb el seu cigarret entre els dits i el peu alçat marcant el pas en un gest idèntic. Ella, cabell ros arrissat pentinat enrere, faldilla i brusa accentuant la seva figura i el seu estil singular, somriu a la càmera. Ell, amb la mà a la butxaca dels pantalons folgats, sembla concentrar el gest i la mirada en quelcom colpidor situat a mig camí del paisatge i la ment. La instantània revela que la parella passeja a través d’una geografia familiar. Però quina és la relació del poeta gal·lès amb aquesta geografia? Quins són els seus vincles amb les marees, les aus aquàtiques i la llum grisa de l’estuari del riu Taf? La resposta és la seva poesia.

Dylan Thomas i la seva família aconsegueixen instal·lar-se en aquest paratge gràcies a la intervenció de la seva amiga Margaret Taylor. En arribar a la seva nova casa de Laugharne, Dylan li fa saber a Margaret: “Escriuré en aquesta habitació d’aigua i arbres sobre les roques i cada paraula serà per a donar-te les gràcies”. L’esposa de l’historiador i periodista A. J. P. Taylor manté amb el poeta més afinitats que les estrictament literàries. Ella cerca fugir de l’aureola mediàtica del seu marit, famós per les seves aparicions a la televisió, tot gaudint de la companyia d’un poeta que es mostra receptiu als seus versos humils. Ell troba una amiga incondicional que li proporciona suport econòmic i un sostre per a la seva família. Un cop adquirida la propietat, Margaret la reforma i millora amb 2.000 lliures. A partir del maig de 1949, a canvi d’un lloguer fictici, “The Boat House” serà la casa dels Thomas. Alan Taylor ho accepta, però escriu Dylan per dir-li que està destruint el seu matrimoni. L’historiador i la seva primera dona es separen dos anys més tard.

Que el paisatge és la condició de la poesia de Dylan Thomas és quelcom innegable des del seu primer poema, inspirat en la vista de la colina de Sir John. “The Boat House” és “la seva casa sobre xanques, alta entre els becs d’ocells i la seva cridòria”. El cobert on escriu: “una cabana esquitxada de paraules”. Les imatges més que l’intel·lecte són allò que fa possible la creació i la recreació, el naixement i la mort fins aconseguir sintetitzar el moment de pau que significa el poema. El cas del poeta gal·lès no admet dubte: conèixer in situ l’espai creatiu dylanià és una necessitat imperiosa per aquells que s’hi senten atrets. En conseqüència, arribo a Gal·les per primer cop a la vida i sense haver consultat la “Lonely Planet”. Si ho hagués fet, el taxista que em porta a Laugharne no m’hauria fet repetir el nom del poble dues vegades –potser ho hagués hagut de fer només una?– per acabar llençant amb un somriure burleta: “Ah, vol dir Larn!”.   

El primer que em crida l’atenció és l’aire endormiscat de King Street, el carrer principal per on transcorre la carretera comarcal. La tarda s’ha asserenat després d’un matí plujós, fa bona temperatura i les agulles del rellotge de l’església marquen quatre minuts per a les set del vespre. No es veu gent als pubs ni als restaurants. Tan sols darrera de les galeries del Brown’s Hotel, centre neuràlgic de Laugharne, es concentren uns quants joves turistes que beuen les seves pintes de cervesa. El Brown’s llueix un aspecte esplendorós d’acabat de pintar i un dibuix del rostre del poeta com a tota senyal orientativa. A les seves memòries, Aeronwy Thomas explica que mentre van viure a Laugharne el seu pare seguia sempre una mateixa rutina de treball que no trencava en cap cas. Aquesta s’encetava i s’acabava al Brown’s Hotel.

Al matí solia coincidir amb el seu pare, D. J. Thomas, que vivia uns metres més enllà del Brown’s amb la seva dona Florence. Al bar o si encara no eren les onze a la cuina on l’Ivy preparava el dinar del migdia, Dylan feia els mots encreuats i escoltava xafarderies o bé apostava els pocs diners que tenia a les carreres de cavalls. Després de menjar a casa una fritura d’escopinyes de l’estuari –recollides a la sorra per la Caitlin– o bé uns ous de granja, a les dues de la tarda s’anava a treballar a un petit annex situat al peu del camí de “The Boat House”. Un cop el seu marit era dins, Caitlin tancava la porta de la cabana amb clau i no l’obria fins a l’hora d’anar al pub. A les set del vespre, Dylan i Caitlin emprenien junts el camí al Brown’s, on s’instal·laven a beure a la taula de la finestra-tribuna, al mateix lloc i a la mateixa hora on aquest vespre els joves turistes tracten de reproduir el seu ritual.

L’endemà, provo d’arribar a l’estuari seguint una de les moltes rutes pedestres que ressegueixen la costa sud de Gal·les. A mà dreta, una porta amb barres metàl·liques impedeix el pas de vehicles i ramats i un petit rètol informa que el camí condueix a “Salt farm house”. El primer tram avança entre camps de pastura. El cel  blau radiant i el sol alt de l’imminent solstici d’estiu són les úniques notes singulars d’un paisatge arquetípic. Quan desapareixen els prats, el trajecte es fa més sinuós i es transforma en un jardí deliciós, un d’aquells jardins anglesos on tot té la seva raó d’existir i es troba escrupolosament arranjat, sense cap element discordant o desmesurat enmig d’una exuberància vegetal que hauria d’aconseguir l’efecte contrari.

El senyor Stevens, l’amo de “Salt farm house”, presumeix de melena platejada envejable, pell rosada, bigoti pel roig tallat al ras, nas aguilenc i ulls del color de l’estuari. Es comporta com si fos l’amfitrió de tot el que abasta la vista –inclòs el fantasma de Dylan Thomas–, i m’indica que una mica més enllà de la granja trobaré un sender anomenat “The Dylan Thomas Birthday Walk”, que ell mateix va crear.

Mentre segueixo el camí que porta a “The Boat House”, el paisatge m’interpel·la amb molta més força que la presència artificiosa dels versos. Deixo de banda els panells explicatius i els bancs de teca grisa amb inscripcions de “Poem in October” i em concentro a admirar la superfície de terra verdíssima estriada de vetes blaves que s’estén sota els meus peus. Finalment, sorgeix la silueta imposant del castell de Laugharne amb els seus murs “marrons com mussols” –aquí els mots de Dylan Thomas no poden ser més precisos– i, darrera seu, una pista asfaltada segueix l’elevació de terra boscosa que va encerclant la boca de l’estuari.

Abans de baixar les escales d’accés a la casa, a peu de carretera i suspès sobre el mar em trobo amb el petit cobert de fusta. La seva teulada a dos aigües i els taulons blancs no semblen correspondre a l’antic garatge sinó a una caseta de bany. La porta està tancada però un vidre convida a donar-hi un cop d‘ull. No m’hi resisteixo. Sé que bona part de l’atractiu de “The Boat House” es concentra entre aquestes parets. No obstant això, el reflex del sol que penetra amb força a través de les dues finestres m’impedeix distingir res en un primer moment.

El lloc de treball de Dylan Thomas s’ha volgut mantenir tal i com es trobava el 7 de novembre de 1953, en arribar-li la mort al St. Vincent’s Hospital de Nova York després d’una darrera nit d’alcohol. La seva filla Aeronwy coneixia la disposició dels objectes fins a l’últim detall, ja que mentre van viure a “The Boat House” ajudava sempre a la mare a endreçar-lo. Sobre l’escriptori encastat contra la finestra que s’obre al mar hi ha llibres, manuscrits i tota mena de papers escrits, a més d’una ploma estilogràfica, un tinter ple i un altre de buit, un cubilet amb llapis, paquets de tabac, dos quinqués, una tassa i una ampolla de vidre de color ataronjat. Davant la taula, una cadira disposada en diagonal d’on penja l’americana del poeta produeix la impressió que aquest tornarà en qualsevol moment. Dels taulons de fusta blanca de les parets pengen reproduccions de quadres i fotografies d’artistes i escriptors que Caitlin i Dylan arrancaven de les revistes.

Són dos quarts d’una del migdia, la marea està alta i a “The Boat House” hi ha pocs visitants. Els britànics dilluns passat van celebrar la seva festa de primavera (Spring Bank Holiday), una de les comptades ocasions en què els hi es possible allargar el cap de setmana per anar a la platja. Així que avui, tot i ser Pentecosta, puc sortejar els turistes esporàdics que s’acosten a la casa. Amb el tiquet a la mà, una dona em fa saber que no he comprat tan sols una entrada, sinó una estona d’intimitat amb el poeta nacional. No sé si pujar de dos en dos els esglaons o córrer cap a la sortida.

Tan sols treure el nas per la porta de la petita sala d’estar m’envaeix una olor desagradable, resultat de la presència constant de molts altres viatgers dylanians i d’una sistemàtica manca de ventilació. Res més allunyat de l’immens jardí d’aigua, vegetació i llum de l’estuari que irrompia a través de les habitacions de la casa, proveïdes d’abundants finestres i balcons. L’aroma que respiraven els Thomas a “The Boat House” era de sal i de plantes, i a la cridòria dels ocells s’hi afegia la dels nens que corrien i saltaven pels balcons i la galeria de fusta que envoltava la casa.

En un primer moment la veu del poeta m’atura, com si algú em cridés i fos impossible ignorar-lo. L’escenografia insta a seure’s a la butaca i deixar-se emportar pel flux musical dels versos provinent d’un vell aparell de ràdio. Tanmateix, prefereixo deixar vagar la mirada pels objectes atrotinats i les fotografies tacades d’humitat. Una d’elles, la de Caitlin i Dylan passejant camí del Brown, m’ha portat fins aquí. En sortir de “The Boat House”, el magnetisme d’aquell passeig doblement copsat cedeix davant una imatge encara més poderosa poderosa: la camisa de Dylan Thomas voleia a les branques d’un arbre amb l’estuari de rerefons: Being but men, we walked into the trees.

Glòria Soler Cera

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca