Teatre

Tinta Negra contra el racisme al teatre

Enguany la temporada teatral a Barcelona va començar amb una reacció insòlita i d’una evidència aclaparadora. El 25 d’octubre s’estrenà al Teatre Lliure ‘Àngels a Amèrica’, obra fonamental de Tony Kushner on el nord-americà plasma la complexitat identitària des d’un punt de vista sexual, religiós, nacional, racial i de classe a través de la irrupció de la sida a la Nova York dels anys 80. Un text on explícitament l’autor caracteritza com a negre el personatge de l’infermer Belice, ja que llavors eren les persones afroamericanes les úniques que tenien cura dels malalts d’aquella inhòspita plaga. En la versió dirigida per David Selvas, però, aquest infermer era Quim Àvila.

La reacció va venir cinc dies després en un vídeo:

El vídeo de Tinta Negra després de l’estrena d”Àngels a Amèrica’ al Teatre Lliure

Com podeu veure, al vídeo diferents intèrprets racialitzats explicaven com d’invisibles els feia sentir aquest fet. No, Barcelona no és Nova York, però com versa Enric Casasses, “Amèrica és al poble del costat”. Efectivament, la presència de població afrodescendent nascuda a Catalunya o bé nouvinguda, igual que la d’altres ètnies, no és exclusiva de les zones més urbanes sinó que a comarques també és ben habitual. Així, mentre la diversitat s’imposa a la vida quotidiana i s’interioritza des de fa dècades a través de la pantalla, sobretot al cinema i les sèries internacionals, el teatre català sembla estar als llimbs.

Curiosament el primer cop que vaig veure ‘Àngels a Amèrica’ al TNC, el 1997, Belice era Ariel Valdés i l’àngel Vicenta N’dongo. Què ha passat en vint anys? Un nombre limitadíssim d’intèrprets per representar un col·lectiu cada cop més nombrós. I sí, alguna excepció: Babou Cham era Manelic en la versió de ‘Terra Baixa’ dirigida per l’alemany Hasko Weber amb la companyia del Teatre Romea. Això sí, per obra i gràcia de la dramatúrgia el pastor era un migrant indocumentat.

“Pensàvem individualment però no havíem trobat l’ocasió per articular-nos com a grup”, diu Denise Duncan

El vídeo esmentat no s’ha quedat en un rebot anecdòtic, al contrari, ha plantat una llavor que a finals de febrer tenia nom: Tinta Negra. El grup, format per una vintena d’artistes de diferents disciplines, publicava un manifest on es definia ideològicament com feminista, antirracista i inclusiu. L’objectiu: que se’ls escolti. “El col·lectiu s’ha transformat en una mena de família, tot i que no ens coneixíem entre tots. Pensàvem individualment però no havíem trobat l’ocasió per articular-nos com a grup”, diu la dramaturga Denise Duncan. Al principi van quedar per parlar d’inquietuds similars i ara treballen en tres línies: la formació, tant a nivell intern com per a participar a fora i col·laborar en altres àmbits; la creació, assumint la responsabilitat que són veu, que existeix la necessitat de parlar de racisme, negritud, i qui millor que ells per fer-ho; i la relació amb els teatres.

L'actor Malcolm McCarthy formava part del càsting de 'Temps salvatge', obra de Josep Maria Miró que es va veure la temporada passada al TNC
L’actor Malcolm McCarthy formava part del càsting de ‘Temps salvatge’, obra de Josep Maria Miró que es va veure la temporada passada al TNC

Aquest darrer aspecte té a veure tant amb l’observació de la cartellera, si hi ha presència de persones racialitzades per exemple, com amb materials més concrets. Duncan explica: “Estem redactant una mena de manual de bones pràctiques molt senzill, com ara que si el text marca que sigui una personatge racialitzat es respecti. A partir d’aquí plantegem diferents coses fins arribar als càstings diversos, que seria l’ideal”. Un cop enllestit volen presentar-lo als equipaments, donar-se a conèixer i posar-se a disposició per si sorgeixen dubtes, tal com els confirma l’experiència recent.

En menys de quatre mesos han rebut consultes d’un director en ple procés de muntatge per debatre sobre un personatge; d’una companyia que feia un espectacle familiar sobre la història del jazz i no hi apareixia cap personatge negre (després de parlar van trobar la manera) i d’un alumne de l’Institut del Teatre perquè se sentia incòmode amb el contingut d’un taller. “Això està molt bé perquè hi ha la sensació de no puc ser impune. Crec també que és una qüestió generacional, no ens ha trucat cap director de més de 50 anys”.

“Tenim molt clar que la confrontació no va enlloc. Es tracta de parlar de certes coses sense que ningú se senti atacat”, afegeix Duncan

La seva incidència en l’ecosistema escènic és clara i una bona eina per als mateixos professionals fins al punt que poden ser el referent on adreçar-se, molt més fàcil que trucar algú concret que només donarà la seva visió personal. En aquest sentit la dramaturga detalla que per posicionar-se públicament han d’haver assolit el consens: “En un cas concret es va debatre sobre un contingut de la cartellera, però no vam arribar a fer una queixa pública perquè tothom no hi estava d’acord. Treballem amb acords mínims, pas a pas i pensant en Tinta Negra com una iniciativa de llarg recorregut. Tenim molt clar que la confrontació no va enlloc. Es tracta de parlar de certes coses sense que ningú se senti atacat”.

‘Negrata de merda’, de Denise Duncan, explora el racisme ocult i benpensant de la societat catalana, en cartell al Tantarantana de Barcelona

La seva presència s’ha notat també en què a l’inici les reunions eren més nombroses però ara costa més trobar-se perquè la majoria està treballant. Però més enllà de la presència caldria abandonar els personatges estereotipats (el migrant, la cangur, la dona de fer feines de la llar i ser l’executiu o el metge), un canvi de moment a llarg termini. “És molt interessant també perquè una persona que està en un projecte no ho veia clar, ho va expressar al col·lectiu i vam decidir que, malgrat que el plantejament no era del tot bo, estava bé que hi continués. Per poc que puguis fer, des de dins és millor” afirma la dramaturga.

“Estic molt contenta però soc conscient que tinc una responsabilitat molt gran, saps que t’estan mirant”

Denise Duncan és una de les fundadores de Tinta Negra i ara mateix una autora i directora molt activa. Acaba d’estrenar ‘Negrata de merda ‘(Premi de Teatre Ciutat de Manacor 2018) al Teatre Tantarantana i acaba de ser triada dramaturga resident de la Sala Beckett per a la temporada que ve. “Estic molt contenta però soc conscient que tinc una responsabilitat molt gran, saps que t’estan mirant. El projecte, escollit entre 32 més, té persones negres al càsting. No crec que això hagi estat un punt de decisió però hi veig un posicionament polític per part de la Beckett. I és bo”. Mentrestant continuarà fent créixer Tinta Negra.

Seguiu-la a:

Teresa Ferré

Llicenciada en Periodisme i DEA en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora associada d’Història del Periodisme a la UAB.
Va començar a escriure sobre teatre l’any 2000 fent entrevistes i reportatges per a la revista d’arts escèniques Artez. Entre el 2003 i el 2005 va col·laborar amb la revista teatral.net i a partir del 2006 fins al 2009 va fer crítica teatral al diari El Punt. Ha format part de la secció de teatre de la revista Butxaca des del 2014 fins al seu tancament el 2017. Forma part del col·lectiu recomana.cat
Teresa Ferré
Seguiu-la a:

Teresa Ferré: darrers articles (Veure-ho tot )