Teatre

Tirisiti: la representació del déu a la terra i la raó de l’espectacle

En l’Edat Mitjana, els titelles cooperen a l’edificació de la fe dels feligresos. Mostraven llegendes, epopeies històriques i episodis de la història sagrada. En el segle VII, el cànon 82 del Concili Quincex recomana l’ús dels titelles per il·lustrar els creients en la història sagrada. El titellaire improvisa diàlegs segons el lloc de representació, com apunta Jaume Lloret i Esquerdo (Els titelles al País Valencià, 2019). Introduïxen elements populars, d’entremesos o personatges sense res a veure amb el tema religiós. Ajusten la representació al temps i als gustos del públic popular, el principal destinatari.

Un bon dia, a València (1565 i 1590) i Oriola (1600) acaten el Concili de Trento (1545-1663). Prohibeix usar aquests titelles als temples. Probablement, criticaven l’Església i s’apartaven de la doctrina catòlica. L’Església combatia de nou una crisi iconoclasta i volia recuperar el didactisme de les representacions figurades al servei de la doctrina catòlica restablerta.

Logo del Betlem de Tirisiti.

Segons Porras (Títeres Teatro popular, 1981), en territori valencià, un del temes preferits entre el XIV i el XVIII és el Nadal. Naix el costum de les representacions nadalenques amb elements dels evangelis canònics i apòcrifs i fan amplificacions amb cançons i diàlegs. Sobreviuen als temps perquè, malgrat les prohibicions per incloure-hi elements profans i l’expulsió dels temples, tenen un públic que gaudix aquest teatre.

Avança la segona meitat del segle XVI. La commedia dell’arte aporta als titellaires els teatres mecànics portàtils que donen pas als tutilimundi. El titellaire mou els titelles amb una vareta i els dona veu amb una llengüeta, com les teresetes de les Balears i el Tirisiti. A València hi ha notícia de betlems mecànics des del 1790 fins al s. XIX. Segons Lloret i Esquerdo (Els titelles al País Valencià, 2019), barregen el betlem mecànic (mogut per cordes, rodes i politges) i els titelles de vareta. Aquests aspectes els té el Tirisiti més les figures mecàniques de llavaneres, llauradors i artesans per ambientar.

En el XVII, diferencien imatge religiosa i titella. En el XIX i el XX, és més fàcil incorporar temes i personatges populars; arriba l’època constitucional amb una major visibilitat del poder civil. Albirem els antecedents del Tirisiti en El Serpis d’Alcoi (18/12/1880): «En la plaza de Alfonso XII, vulgarmente dicha de la Algodonera se está levantando un espacioso barracon, á fin de esponer en el mismo un belen con figuras de movimiento».

Els tres Reis d’Orient amb l’ordre alcoià: Melcior, Gaspar (el negre) i Baltasar. Font: Filà Marrakesch d’Alcoi. Foto: Paco Grau.

Adrián Espí Valdés documenta la història del pròpiament dit Betlem de Tirisiti en El “Belém de Tirisiti” (1966) i  El Belem de Tirisiti. Al filo de un centenario, (1979). A finals del XIX, el Tirisiti resulta de la fusió de tres betlems i els amos eren el tio Sarguero, Pep el Cullerotero i Pep Esteve el Betlemero. Competien per atraure el públic amb nous personatges, escenes i detalls de la vida quotidiana d’Alcoi. Compartien espai: la plaça Sant Agustí. Però, els comerciants de la contornada es van queixar de la presència de tants barracots a la plaça (li donava una aparença massa de fira) i l’Ajuntament va ordenar que es dispersaren per la ciutat.

A principis del segle XX, arriba el cinematògraf. Creix el desinterés pels titelles i només queda Pep Esteve. Compra els betlems als seus competidors i, a Alacant, un barracot de Miquel Castelló Agulló. El betlem d’Esteve era un negoci familiar. Amb prou feines es mantenia la família.

Abans de la guerra del 1936, el Tirisiti adquirí tal fama que, acabat el cicle de Nadal, feia representacions en altres pobles com Ontinyent i Xixona. Després de la guerra, coneix una bona època, els anys 40. El preu de les entrades puja fins a les 5 pessetes. Fa representacions públiques i privades i, fidel al seu caràcter, improvisa i fa comentaris adaptats al públic. Però, torna a decaure i es ven el 1953. El 1960 resta inactiu. Espí reproduïx l’anècdota d’una carta d’uns xiquets que arrepleguen 10 pessetes cadascun per comprar-lo. Obeïen a la crida del setmanari Ciudad: que la infància alcoiana compre el Tirisiti per rescatar-lo de l’oblit». Josep Peidro Ferré, Foia, el reprén del 1968 al 1970. El Tirisiti també es crema l’any 1983. Alguns titelles se salven.

El torero Clásico, el bou i Tereseta se salvaren de la crema. Exposició Tirisiti, el retaule de les meravelles de la Mutua. Levante. Foto: Irene E. Santacreu (2019)

El 1975, l’Asociación de Amigos y Damas de los Reyes Magos compra el Tirisiti i encarrega els nous titelles i l’escenografia a Alejandro Soler. Ell inclou oficis tradicionals d’Alcoi, com els teixidors, però avui no n’apareixen. Tirisiti passa per les mans de la companyia La Cassola i pel grup de titelles Diamante y Rubí fins que, el 1989, l’ajuntament d’Alcoi el compra per mantenir-lo de cara al futur. Encomana les representacions que fins avui gaudim a La Dependent Cia. de Teatre.

En 2002, la Generalitat Valenciana declara el Tirisiti bé immaterial d’interés cultural pel seu caràcter ritual lligat al Nadal d’Alcoi i pels seus trets tècnics únics a Espanya. Qualsevol canvi formal o representació fora d’aquests paràmetres necessita el permís de l’òrgan competent.

Apreciem 3 apartats: la lloança inicial en valencià estàndard; la part sacra en castellà; i la part profana en parlar alcoià o xeu. La protagonitzen personatges dels sainets i d’Alcoi. També apareixen les festes de Moros i Cristians per Sant Jordi. El 2013, incorporen els titelles Alejandro (Soler) i Paqui (Dénia), creadors de l’escenografia actual.

Tirisiti veu passar les filades de Moros i Cristians. Font: Filà Marrakesch d’Alcoi. Foto: Paco Grau.

Tirisiti és malfaener, burleta, poca-solta i un poquet innocent. Té una venta, l’enllaç perfecte entre religiositat i profanitat; Maria i Josep busquen posada. És força familiar a l’escena de la posada en el Betlem de Salzillo del XVIII (Múrcia) i ambdós posaders duen un gorret roig o frigi.

Tirisiti i la Sagrada Família. Font: Filà Marrakesch d’Alcoi. Foto: Paco Grau.
Escena de la venta del Betlem de Salzillo. Foto: Irene E. Santacreu.

L’antic Tirisiti tenia barba. També anava de blanc i roig però era més decimonònic i l’expressió facial era propera a la imatgeria religiosa. L’actual té uns trets més idonis per veure’l de lluny.

Tirisiti fa comentaris burletes sobre l’actualitat. Són ben rebuts pel públic menut i adult que assisteix a les representacions. Però, en algun moment Tirisiti ha patit acusacions d’alguns polítics i  ha hagut de mesurar les seues paraules.

Finalment, Tirisiti se’n va en globus aerostàtic com l’ascencionista Milà. Visità Alcoi, segons el diari el Serpis, en octubre de 1887. Tot i oferir uns preus populars, l’assistència fou escassa. Dos anys després, Milà es mataria amb el globus.

Des del 2006, la representació del Tirisiti es fa al Teatre Principal d’Alcoi. La pandèmia pel coronavirus ha propiciat una campanya atípica. Les funcions comencen el tercer cap de setmana de desembre fins el dia de la Cavalcada de Reis. Enguany, la venda d’entrades es fa només per internet  i l’ocupació es reduïx un 50%. 

La campanya escolar començava a finals de novembre com de costum i també s’ha reduït al 50%. Ha hagut una novetat, un programa en línia de 40 minuts: La tramoia de Tirisiti. Tots els xiquets han preguntat allò que han volgut a Tirisiti. Si algun centre vol veure el Tirisiti, pot dirigir-se a www.ladependent.com.

Irene Elisa Santacreu Cortés

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close