Còmic

De lletres i de ciències

‘Sàpiens. Una història gràfica’ (Edicions 62), basada en el ‘best seller’ divulgatiu de Yuval Noah Harari, i l’humorístic ‘El departamento de teorías alucinantes’, de Tom Gauld, són dues novetats de còmic que aborden la ciència des de perspectives molt diferents.

En el món del còmic, la paraula “ciència” acostuma a anar acompanyada de la paraula “ficció”. I és que normalment, en la narrativa gràfica (com en la literatura i el cinema de gènere) la ciència ha acostumat a ser l’excusa per a la fabulació fantasiosa, per a l’especulació sobre l’existència d’altres móns, per imaginar ginys amb finalitats extraordinàries o per somiar amb l’existència de superpoders.

Habitualment, els científics de les vinyetes han estat caracteritzats com a megalòmans malvats i tocats de l’ala amb ànsies de dominar el planeta -l’arquetip de l’anomenat mad doctor-, o com a contrapunt humorístic pel seu carácter excèntric o despistat: recordem, per exemple, el professor Tornasol de Tintín o el professor Bacteri de Mortadel·lo i Filemó. I no oblidem tampoc els rocambolescos invents del professor Franz de Copenhague a les pàgines del TBO.

En els darrers anys, però, també han aparegut diversos còmics que recorren a la ciència amb voluntat divulgativa i pedagógica, que treuen partit a les possibilitats didàcticas de la literatura gràfica. Per exemple, Logicomix (Sins Entido), d’Apostolos Doxiadis i Christos Papadimitriou, que recorre la història de les matemàtiques de la mà de Bertrand Russell; o El misterio del mundo cuántico (Norma), de Thibault Damour i Mathieu Burniat, dedicat a la física cuàntica. Aquesta disciplina és també el tema del recent Cuántix (Alianza) de Laurent Schafer, i fa poc també s’ha publicat  Mr. Meta (Dibbuks), de Germán Torres i Carlos Martín, sobre les criptomonedes i la tecnologia blockchain.

Pàgina de ‘Sàpiens. Una història gràfica’.

Una novetat dins el gènere és la primera entrega de Sàpiens. Una història gràfica (Edicions 62), l’adaptació al còmic del best-seller Sàpiens. Una breu història de la humanitat, on l’historiador i filòsof Yuval Noah Harari feia un recorregut per tota la història de l’espècie huana. El guionista belga David Vandermeulen i el dibuixant francès Daniel Casanave signen l’adaptació al còmic d’aquest èxit de la divulgació, fent aparèixer el mateix Harari com a fil conductor d’aquesta aventura que combina Història i ciència i que explica com un simi acaba sent capaç de dividir l’àtom, viatjar a la Lluna i manipular el codi genètic. I ho fan fent gala d’agilitat narrativa i gràfica i de sentit de l’humor, i oferint un ampli ventall de picades d’ullet al lector no especialitzat en la matèria. 

Pàgina de ‘Sàpiens. Una història gràfica’.

Ben diferents són les intencions de les tires que composen El departamento de teorías alucinantes (Salamandra Graphic) -el darrer i recomanable llibre de l’escocès Tom Gauld, col·laborador habitual del diari The New York Times i de la revista The New Yorker– tot i haver estat originàriament publicades a la revista especialitzada New Scientist.

Tira d”El departamento de teorías alucinantes’, de Tom Gauld.

Todo el mundo tiene envidia de mi mochila voladora i En la cocina con Kafka eren recopilacions dels seus hilarants gags sobre literatura i escriptors publicats al suplement cultural de The Guardian, tot i que ell no es considera especialment lletraferit. Ara, amb aquests nous acudits, el dibuixant pulveritza aquella arcaica disjuntiva entre lletres i ciències: ell se’n fot de les unes i de les altres.

d”El departamento de teorías alucinantes’, de Tom Gauld.

Amb motiu de la seva assistència al festival Primera Persona del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Gauld va confessar a aquest cronista que “la raó per la qual faig acudits sobre literatura és que es publiquen a la secció de Cultura de The Guardian”; per la mateixa raó, si fa acudits sobre ciència és perquè es publiquen a New Scientist. Però, tot i el canvi de leit motiv, Tom Gauld aplica a aquestes historietes els mateixos recursos -d’insuperable eficàcia còmica- que en les seves bromes bibliòfiles: l’absurd, la paròdia, l’anacronisme, el joc amb els referents de la cultura popular i, sobretot, el seu minimalisme gràfic. Gauld és admirador de Buster Keaton i de Jim Jarmusch, i el laconisme dels seus personatges -mancats de qualsevol expressió facial- és una de les seves grans armes a l’hora d’arrencar riallades.

El gat de Schrödinger, Charles Darwin, els automòbils intel·ligents, les sondes espacials, les partícules elementals, la química mol·lecular… res d’això es resisteix a la intuïció còmica de Gauld, que es confirma com algú capaç d’arrencar gags de les pedres (literalment). I d’explicar en tres vinyetes aquells conceptes per als quals Christopher Nolan necessita tres hores.

Xavier Roca
Seguiu-lo a:
Xavier Roca: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close