Exposicions

Toni Catany, col·leccionar és nodrir-se

Les lectures més recurrents d’un escriptor no ens diuen com és la seva obra, però sí que ens donen pistes per entendre com ha arribat a ser com és: quins mestratges ha assumit (fidelment, vampíricament, entusiàsticament, o potser per després acabar-ne renegant, o potser ja d’entrada per usar-ho d’antimodel), a través de quines veus ha forjat la pròpia veu i d’on ha tret alguns dels trucs d’estil que després ell, si hi ha hagut sort i ha tingut prou talent, ha modelat i ha refinat segons el seu temperament i ha adaptat a les seves necessitats.

En el cas dels pintors i dels fotògrafs, les obres d’altres artistes que han comprat per tenir-les sempre a mà –és a dir, per formar part de la seva col·lecció personal– són encara més indicatives que les lectures d’un escriptor o que els llibres que hi ha a la seva biblioteca. Al capdavall, comprar obres d’art –fotografies i, en especial, pintures i escultures– és l’única manera de tenir-les sempre a mà, i a més requereixen una inversió econòmica que per força obliga a ser selectiu. És per totes aquestes raons que la darrera exposició muntada per la Fundació Toni Catany té un interès que va més enllà de si les obres exposades són valuoses, interessants, belles o perdurables per elles mateixes.

Col·lecionar fotografia
Diversos autors
Claustre de Sant Bonaventura, Llucmajor (Mallorca)
Fins al 8 d’agost del 2019

Col·leccionant fotografia, que es pot visitar al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor fins al proper 8 d’agost, mostra només una mínima part de les fotografies que Catany va anar acumulant al llarg de la vida. Són unes 150 en total, des de fotografies arcaiques estrictament curioses, les quals poden tenir més d’un segle o un segle i mig d’antiguitat i que estan fetes amb tota mena de tècniques (daguerrotips, ambrotips, cianotípies, fotogravats, plaques de vidre i papers albuminats), fins a obres mestres indiscutibles d’alguns pares fundacionals de la modernitat fotogràfica (Stieglitz, Strand, Man Ray, Kertesz…).

Diapositiva estenoscòpica. circa 1920
Diapositiva estenoscòpica. circa 1920

Aquestes 150 imatges són suficients, en qualsevol cas, per fer-nos una idea aproximada, però ben perfilada, de com Catany mirava les obres d’altri, de quina manera s’hi relacionava, amb quina actitud tractava la història de la fotografia i feia negociar el seu talent amb la tradició, i sobretot quina mena de nodriment estètic, íntim, sensorial, intel·lectual i tècnic treia de tot plegat per després elaborar el seu particular univers visual.

Ho resumeix bé el text de presentació de la mostra: Catany col·leccionava sense seguir “un pla previst, adquiria allò que el captivava. De forma intuïtiva, aturava la mirada sobre aquelles coses que li podien servir per créixer com a fotògraf. […] L’afany col·leccionador de Toni Catany té a veure amb el seu procés autoformatiu. Aprendre és aprehendre, incorporar, nodrir-se. En el seu procés d’aprenentatge continu, el fotògraf es va alimentar sensorialment de tot allò que, trobat fortuïtament pels camins que transitava, l’atreia”. Només posaria un matís a la frase. Després de l’expressió “trobat fortuïtament”, hi afegiria l’adverbi “deliberadament”. Perquè Catany, em sembla, sovint trobava per casualitat, però també sovint trobava perquè buscava. Tot i ser un esteta i un sensualista militant, també tenia alguna cosa de molt rigorosament racional, meditat, metòdic, cerebral.

«Retrat d'ombres» silueta de paper retallat. segles XVIII-XIX.
«Retrat d’ombres» silueta de paper retallat. segles XVIII-XIX.

Aquesta voluntat per part dels comissaris de la mostra –Antoni Garau i Carles Fargas– d’abordar la col·lecció de Catany per reconstruir d’una manera exhaustiva el seu procés autoformatiu fa que tota la primera part del recorregut tingui un interès menys estètic i emotiu que historiogràfic i tècnic. Hi abunden exemples dels orígens preartístics de la pràctica fotogràfica, quan el miracle tècnic resultava tan innovador i sorprenent que no hi havia a penes marge –tampoc no calia– per concebre’n un ús imaginatiu, aventurer des d’un punt de vista formal.

La notable abundància i la calculada diversitat de fotos antigues i no artístiques que hi ha a l’exposició –fotos d’estudi, retrats de grups o individuals, retrats postmortem, fotos mèdiques del primer terç del segle XX, fotos exòtiques del Líban o de les piràmides d’Egipte fetes als anys 30– no emocionen ni representen cap novetat per a l’espectador del segle XXI. Sí que serveixen, però, per il·lustrar dos aspectes crucials de la fotografia –de la concepció i de la realització de la fotografia– de Toni Catany.

Ambrotip acolorit.
Ambrotip acolorit.

El primer aspecte és que Catany va ser un fotògraf que, a diferència de molts dels seus coetanis més programàticament moderns, va assumir com a pròpia –com a interessant i útil, com a susceptible de ser usada al servei del propi art– tota la història de la fotografia. El segon aspecte és que la naturalesa artificiosa de la majoria d’obres de Catany, que solia donar a les seves imatges una aurèola vaporosa de misteri, una estilització quasi pictòrica i una densitat atmosfèrica meitat melancòlica i meitat onírica, de vegades prové d’uns models antiquíssims, gairebé pioners.

Una altra connexió clara entre les obres col·leccionades per Catany i la seva pròpia obra és la que exemplifiquen els retrats d’homes nus i, sobretot, de dones nues que es poden veure a l’exposició. Són uns retrats que, tot i la seva pretensió eròtica, tenen alguna cosa d’innocent, d’encarcarat, de jovial. Vull dir que hi ha una desimboltura anatòmica tan explícita com devia ser concebible en aquell context, però que això no elimina del tot una certa ingenuïtat. O una certa tendresa. Doncs bé: diria que Catany, en alguns dels seus retrats de nus (tant masculins com femenins), va repescar aquesta ingenuïtat, la va revestir de sofisticació neoclàssica i la va formalitzar en unes fotografies que no tenen por d’abordar aquell propòsit –tan vell, tan clàssic, tan de sempre– de trobar o crear bellesa.

Retrat de Salvador Gibert. Daguerrotip, 1851.
Retrat de Salvador Gibert. Daguerrotip, 1851.

La bellesa dels nus de Catany, a més, és força singular –almenys dins un cert panorama fotogràfic de finals del segle XX i principis del XXI–, perquè sembla que flirteja amb l’anacronisme alhora que aspira a assolir una impressió d’atemporalitat, de rotunditat ahistòrica. Aquesta intemporalitat, aquesta condició buscadament ahistòrica de les seves fotografies, en part s’explica, precisament, per les herències de diferents èpoques que Catany incorpora o a partir de les quals treballa.

Retrat de Fernando. Daguerrotip, 1853.
Retrat de Fernando. Daguerrotip, 1853.

Entre la vivor del document històric i la penyora elegíacament expressiva d’un món ja perdut, hi ha les fotografies de Tomàs Montserrat Ginard, un prevere i fotògraf amateur llucmajorer que va viure entre el 1873 i el 1944. De totes les fotos que va fer –a veïns del seu poble–, la majoria s’han perdut. Les poques que queden, poc més d’un centenar, es conserven en part gràcies a Toni Catany, que va rescatar-les i en va fer un llibre: Tomàs Montserrat, retratista d’un poble.

En termes estètics i de significació històricoartística, l’exposició pren el vol de manera formidable al darrer tram del recorregut. Un paisatge urbà hivernenc d’Alfred Stieglitz, un paisatge japonès esquematitzadament poètic de Henry Troth, un retrat de Giacometti i un altre de Duchamp (tots dos obra de Man Ray), mitja dotzena d’imatges de Paul Strand (d’un blanc i negre seriós, d’un realisme sever però noble), un retrat de Josep Llorens Artigas fet per André Kertesz… Autèntiques meravelles. Destaca, entre tots, el retrat (frontal, nua, amb una postura corporal d’escultura clàssica contorsionada a punt de transformar-se en algun tipus d’instrument musical) de Kiki de Montparnasse, fet també per Man Ray. És un prodigi de sensualitat incitant, de bellesa terrenal però alhora inassequible. Catany, com gairebé tots els bons creadors, tenia bon gust.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca