Exposicions

Tony Cokes. El Postconceptualisme al MACBA

Aquesta és la primera vegada que es presenta a l’Estat espanyol una exposició individual de Tony Cokes, concretament al MACBA, que porta per títol  Tony Cokes. Música, text, política, i on es pot veure una sèrie de vídeos de diferents moments de la seva trajectòria artística on es fusionen la música, la imatge i els textos. A Barcelona només s’havia pogut veure algun dels seus vídeos en cicles de cinema. La comissària és la promotora cultural, curadora i conservadora del museu Anna Cerdà. L’exposició s’havia d’haver inaugurat a principis d’any, però degut a la pandèmia del COVID19 es va retardar. Ell mateix s’autodefineix com a postconceptualista i hereu d’ Art & Language, Adrian Piper, Jenny Holzer, Lawrence Wiener i Dan Graham, artistes que també han mostrat els seus treballs al MACBA. La cultura popular i el comportament de la societat des d’una mirada crítica i pertorbadora són alguns dels temes més recurrents, on la música pop i electrònica, els textos crítics i teòrics, el cinema i la televisió ocupen la major part dels seus vídeos.

Tony Cokes. Música, text, política
Comissària: Anna Cerdà
MACBA
Barcelona
Fins al 7 de febrer de 2021

Tony Cokes (1956, Richmond. Virginia. Estats Units) viu i treballa a Providence, Rhode Island. Es va formar al Goddard College on va estudiar fotografia i escriptura, i a la Virginia Commenwealth University on va rebre un MFA en escultura. Actualment exerceix la docència a la Brown University de Providence i el representa la Greene Naftali Gallery de Nova York. Va començar a exposar els seus vídeos al Whitney Museum el 1984, després d’haver  participat en un programa d’estudis independents en el mateix museu. Dos dels seus primers audiovisuals, Black Celebration (1988) i Fade to Black (1990), es poden contemplar al MACBA. Tracten la temàtica racial fins arribar als límits del gènere documental. De fet,  el seu propòsit és “posar en evidència la capitalització i la politització dels nostres plaers”.  Més  endavant, a final dels 90 va començar la sèrie Pop Manifestos, repartida en vuit vídeos, una instal·lació acompanya a cadascun d’ells i els seus corresponents arxius.

Vista sala Exposició Tony Cokes MACBA. Foto Miquel Coll.

Respecte de l’exposició veiem com la seva obra es mou entorn del minimal techno, la diàspora, el llegat cultural principalment negre, la cultura pop relacionada amb gent famosa, la música com a element de tortura dins de l’administració Bush amb la seva lluita contra el terrorisme, la repercussió política de la cantant de soul i activista pels drets de la dona i del negres Aretha Franklin, i sobretot, el moviment Black Lives Matter, que darrerament s’ha manifestat massivament contra la violència policial consentida per Donald Trump.

Les seves creacions videogràfiques s’endinsen en temes complexos i colpidors, com per exemple els vídeos en blanc i negre Black Celebration (17 min) i Fade to Black (32 min.) on es veuen la “hipervisibilitat i invisibilitat simultània que afecta la subjectivitat negra, i el context del capitalisme tardà (…). Analitza la connexió entre visualització i mercantilització, i ho deconstrueix per posar en evidència les implicacions polítiques dels nostres plaers”. Precisament, des d’aquest vessant és desenvolupa la major part de la seva producció audiovisual. Les funcions i actituds del capitalisme centren la seva atenció, demostrant en els seus vídeos la força i el poder que exerceix en la gent, com també és el cas de la policia en el moment d’actuar davant dels aldarulls que es produeixen en algunes ciutats nord-americanes, tal com ho plasmen les imatges.

Black Celebration. 1988 Video Tony Cokes. MACBA.

En el cas de Black Celebration es veuen una sèrie d’imatges dels disturbis que van succeir als anys seixanta als barris negres de diferents ciutats: Boston, Los Angeles, Detroit, Newark i Watts, i les compagina amb  música pop. A més, introdueix textos provinents de diversos personatges com el cantant i compositor anglès Morrissey i l’artista conceptual Barbara Kruger, entre altres. Les escenes se centren en els incendis, saquejos i aldarulls per part de persones incontrolades. L’artista reflexiona sobre cóm els mitjans de comunicació ho presentaven, plantejant  el perquè es produeixen aquests tipus de situacions, ja que “el pillatge és presentat com un mitjà per contrarestar el poder del capitalisme racista i com una revolta contra la mercantilització”.

Un altre vídeo en blanc i negre  important és Mikrohaus, or the black atlantic? (2006-2008, 31 min.), que permet visualitzar la relació existent entre alguns aspectes racials i la música minimalista, o sigui, la música electrònica. Hi ha una narració entre la música techno de diverses ciutats europees: Londres, Berlín i Colònia amb les de l’altre punt de l’Atlàntic com Detroit i Chicago. Aquest vídeo es basa sobretot en textos del crític musical Philip Sherburne sobre musica house i electrònica, així com fragments de l’assaig de Paul Giroy The Black Atlantic: Modernity and Double Consciousness (1993). La pel·lícula aconsegueix unir “reflexions sobre un seguit de gèneres musicals interrelacionats, l’estètica minimalista i les relacions sociopolítiques de poder”.

Vista sala Exposició Tony Cokes MACBA. Foto Miquel Coll.

Hi ha una altra sèrie com és Evil, començada fa més d’una dècada i encara en curs, de la que s’exhibeixen alguns vídeos en monitors. Fa referència a la guerra, on la música és part important ideològicament com a instrument de tortura. A Evil 12 (fear, spectra & fake emotions) (2009. Color. 11 min.) l’artista denuncia l’administració Bush pel seu mètode de  xifrar el perill del terrorisme, principalment com a sistema de control emocional i de la manera d’actuar de la gent.  Una altra peça dins de la mateixa sèrie és Evil 27 (Selma) (2011. Color. 9 min. ), que és una de les obres més minimalistes de les que s’exhibeixen, ja que a través d’un fons gris apareix un text relacionat amb la trajectòria del moviment pro drets civils als Estats Units provinent de l’assaig Notes from Selma: On Non-Visibility, del col·lectiu Our Literal Speed d’Alabama. Aquest text “contraposa la cultura del so i de la imaginació que impulsava la ràdio amb la transició cap a l’espectacularització provocada per la irrupció de la televisió”.

Dins de Pop Manifestos, s’exhibeix Ad Vice (1999. Color. 6 min.). Es tracta d’un conjunt de missatges de publicitat i lletres de cançons de música rock. L’artista ho planteja com un diàleg entre el públic i ell, on s’adverteix la crítica que fa de la relació entre el desig i l’especulació en la cultura capitalista.  La música és del mateix Cokes com a integrant del grup conceptual SWIPE. La resta de vídeos són promocionals del seu propi grup com a forma de crítica de la indústria musical.

Vista sala Exposició Tony Cokes MACBA. Foto Miquel Coll.

La obra de Tony Cokes no és gens individual, ans el contrari, ja que intervenen diversos col·lectius: músics, teòrics i grups artístics, i per això ell és considera un mesclador i un editor. Una de les seves prioritats és reflexionar sobre la circulació de tot tipus d’informació, principalment les que provenen dels mitjans de comunicació dins del context de les fake news que tant ens atordeix avui. L’artista pensa que “la cultura audiovisual suposa un estancament de les lluites racials, perquè genera imaginaris tancats”. La comissaria assenyala que el factor musical que hi ha en les seves peces “té un component afectiu i emocional molt gran, de manera que si bé fa servir per despertar el visitant, també vol generar amb ella una sensació de plaer”.

Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close