Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Tòquio (estructura de)

Tòquio és una ciutat amb uns quants segles d’història, sense ser milenària. Primer anomenada Edo, va ser la capital de facto del Japó des de mitjans del segle XV fins que, amb la restauració Meiji del poder imperial el 1868, va esdevenir la capital oficial, que fins aquell moment havia estat Kyoto. La seva fundació està lligada al control militar del nord del Japó, i comença amb l’establiment d’un castell que ara forma part del Palau Imperial. Creada a partir d’una radical transformació del territori, com Sant Petersburg, la ciutat es va desenvolupar al seu voltant adaptant-se a una topografia mig natural, mig artificial. Aquesta genètica híbrida inicial perdura fins ara.

Tòquio ha crescut gairebé de manera orgànica i seguint fins els temps moderns les pautes rudimentàries del seu passat medieval: edificis més alts al llarg dels carrers principals, edificis més baixos a la resta del teixit urbà, en forma de teranyina  El més sorprenent, i el que obre potencials alternatives viables per a d’altres ciutats, és que això passi encara en una de les capitals del món, una vibrant metròpoli que concentra una part important de la riquesa global, amb prop de cent universitats, al més alt nivell tecnològic, connectada i influenciant els intercanvis internacionals a molts nivells. L’ordre de Tòquio és d’una altra mena.

El semiòleg francès Roland Barthes va publicar el 1970 un llibre concís i important, L’imperi dels signes. Pensat al llarg de quatre anys, recollia amb la seva perspicàcia habitual impressions de tres estades curtes que va fer al Japó entre 1966 i 1968, el moment que Tòquio comença a connectar-se al món. Defuig explícitament fer una interpretació del que veu, molt menys fer-ne una anàlisi cultural. Més aviat al contrari, Japó serveix a Barthes per veure’s; “o, millor encara: el Japó l’ha posat en situació d’escriptura,” com diu de si mateix. Però això no li impedeix de fer algunes observacions que expliquen aspectes fonamentals de la ciutat de Tòquio.

La més coneguda, i també la menys compresa, és la caracterització de Tòquio com una ciutat amb un centre buit. Al bell mig d’aquesta metròpoli hi ha els extensos terrenys de l’actual Palau Imperial, una àrea equivalent a 130 mansanes de l’Eixample Cerdà de Barcelona. Essent territori prohibit per a la majoria de ciutadans, la ciutat ha crescut al voltant d’aquest centre ocult com al voltant d’un llac, o d’un cràter. Si en un moment de la història aquest centre era efectivament on residia el poder, i tot s’hi referenciava -era, per tant, un centre ple– des de la restauració Meiji ha esdevingut un mer referent simbòlic. La seva buidor, per dir-ho així, és molt recent. I bastant irrellevant com a referent urbà. En tot cas, s’ha d’entendre des d’un punt de vista topològic com un hipercentre, no pas com un no-centre, com algun observador occidental despistat ha volgut entendre.

Yamanote com centre de centres, al voltant del centre buit del Palau Imperial. Imatge: EMB

Tòquio té un centre ple, però no és una superfície sinó una línia, una línia de tren anomenada Yamanote. Forma una figura tancada, aproximadament elíptica, que enllaça els diversos pols vitals de la ciutat. Per entendre el dinamisme d’aquest centre cal tenir present que fa uns anys es va calcular que prop del 25% de la riquesa mundial està controlat per empreses situades sobre aquesta línia. I això en un dels països on la riquesa està més distribuïda: el 10% de les persones més riques del Japó controlen el 48,5% de la riquesa. (La ràtio més baixa és la de Bèlgica, amb el 47,2%, mentre que a Rússia és del 84,8% i als EEUU del 74,6%.) Tòquio té un centre ple, que és alhora un dels centres del món.

Però cal superar la percepció medieval i limitada que les ciutats necessiten un centre. Tòquio és la demostració que una urbs pot funcionar com una constel·lació de centres, com una xarxa on la identitat està distribuïda, en la que predomina la idea de sistema sobre la de jerarquia, i en la que cada part del sistema té sentit en si mateixa. És l’única manera, de fet, que una metròpoli de més de 37 milions de persones pugui existir sense implosionar. I a Tòquio el funcionament orgànic del sistema s’aconsegueix amb una densa xarxa de transport col·lectiu basat en el ferrocarril.

En aquesta xarxa cada node, cada estació, és un centre en si. S’hi condensa l’activitat comercial i la vida pública. Una estació, que tant pot ser una complexa estructura urbana multifuncional amb més de 20 o 30 entrades i diversos edificis associats, com tan sols una plataforma una mica elevada sobre el carrer, és el nucli de la vida quotidiana. En una ciutat en la que els carrers no tenen nom, és el de l’estació el que significa el barri. Al seu voltant es genera l’ecosistema de relacions socials que dona identitat a una part de la ciutat.

Barthes, que posa en qüestió el fet que l’anomenem amb el mot simple d’estació, percep amb claredat la seva funció d’espai públic dessacralitzat. Cada estació és una fita urbana prosaica, més aprop d’un mercat que d’una catedral. Una fita que permet llegir la ciutat també com una interconnexió d’aquests centres, buits a la seva manera. Perquè la seva funció principal, la del trànsit, la de la no permanència, la de l’intercanvi, és una funció sense pòsit, una funció lleugera, asimbòlica. Una lliçó urbana.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close