Exposicions

Tots els colors (i tots els símbols) del blau

Un paisatge de Ferdinand Hodler titulat El llac Thun amb reflexos simètrics, en el qual la naturalesa és presentada amb una magnificència matemàtica. Un oli sobre fusta d’Hermen Anglada Camarasa, titulat Capvespre a la badia de Pollença, en què la placidesa llisa de la mar sembla sotmesa a la gràcia tumultuosa d’un cel ennuvolat. Un paisatge d’Eliseu Meifrén titulat simplement Nocturn (barques damunt la platja, el mar suau i tranquil, el cel negre i brillant a causa d’una lluna que no veiem) que és, alhora, melancòlicament realista i lúgubrement romàntic. El fosc retrat d’una dona gitana (Rumiant, d’Isidre Nonell) en què la protagonista és representada ajupida, o ensorrada sobre ella mateixa, en actitud pensativa, desenganxada del curs del món. El lluminós retrat d’una dona jove, trista i bella (Retrat de la senyoreta Besançon, de Paul Mathey) que té els ulls clavats en l’espectador i el mira desvalguda però forta. Què tenen en comú aquestes obres tan dispars, fetes per pintors tan diferents? La resposta és: el color blau.

Blau. El color del Modernisme
Comissària: Teresa-M. Sala i Garcia
Caixafòrum. Palma
Fins al 12 d’octubre del 2020

L’exposició “Blau. El color del modernisme”, que es podrà veure al Caixafòrum de Palma fins al proper 12 d’octubre, mostra i explora l’ús expressiu i simbòlic que els pintors de finals del segle XIX i principis del XX feren del blau, un color omnipresent i primigeni que es troba en alguns elements primordials del món, particularment el cel i l’aigua.

Com no podia ser d’una altra manera, l’exposició no pretén demostrar que el color blau va ser usat sempre amb una mateixa intenció i d’una manera similar per tots els pintors del modernisme: els blaus nets, vius i serens de l’obra Marina, de Nicolau Raurich, no tenen ni poden tenir res a veure amb el blau enfosquit i agitat de l’obra Núvols d’estiu, d’Emil Nolde. El propòsit, contràriament, és fer una incursió versàtil i digressiva per les diferents tonalitats i els diferents sentiments i les diferents dimensions simbòliques que els artistes del Modernisme –o que tingueren alguna vinculació amb el Modernisme– van atorgar al blau.

Santiago Rusiñol Títol: La música, 1894. Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol © Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges.
Santiago Rusiñol Títol: La música, 1894. Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol © Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges.

Això no significa que no hi hagués uns usos i unes dimensions expressives del blau que prevalguessin per sobre de les altres. Teresa-M. Sala, comissària de la mostra, ho diu així en un dels textos del catàleg: “La sensibilitat romàntica havia prestat una atenció particular al simbolisme dels colors. Escriptors i poetes adoraven el color blau, el de la poesia i els somnis de fragàncies melancòliques”. I continua: “El blau emergeix de la bellesa enigmàtica de les ombres, deia Baudelaire, i passa a ser, a causa del culte a l’art, un símbol polisèmic associat a l’inabastable i al misticisme”.

L’ús musical –o sinestèsic– dels colors per part d’aquests artistes els dona una llibertat expressiva molt notable, a partir de la qual poden explorar totes les cares i matisos de la seva relació amb el món, una relació que sovint era d’ésser expulsat, de dissident existencial o simplement de persona socialment fora de lloc. Tenint en compte això, no és casual que dos usos o significats simbòlics freqüents del blau estiguessin vinculats a la nostàlgia i a la melancolia.

Keisai Eisen Títol: Bijin Tokaido Nisaka c.1842. Col·lecció ”la Caixa”. Anglada-Camarasa Crèdit fotogràfic: © David Bonet.
Keisai Eisen Títol: Bijin Tokaido Nisaka c.1842. Col·lecció ”la Caixa”. Anglada-Camarasa Crèdit fotogràfic: © David Bonet.

Sigui com sigui, el que posa en evidència l’exposició és que, en última instància, el blau és un element central en moltes obres, però no un element decisiu, en el sentit que no és tant la preponderància del blau allò que orienta el sentit de l’obra i en marca la potència expressiva sinó que són la intenció de l’artista i el context establert per l’obra allò que insufla un determinat poder simbòlic al blau.

Així, durant l’itinerari que l’exposició ens proposa, podem anar de la blava sensualitat del Retrat de Francine Maylac de Ferdinand Hodler a la blavor mortuòria de La Tana d’Isidre Nonell, passant entremig pel blau cel gasós i espiritual del Crepuscle de Joan Brull, pel blau fabulosament arcàdic del Temple a les nimfes de Joaquim Torres-García, pel blau urbà o sutjós de Terrats de Barcelona de Picasso o pels blaus esquerps i crispats de Casa vora l’aigua de Maurice de Vlaminck.

Joaquim Torres-García Títol: Temple a les nimfes, c.1901-1911. Museu Nacional d’Art de Catalunya © MNAC.
Joaquim Torres-García Títol: Temple a les nimfes, c.1901-1911. Museu Nacional d’Art de Catalunya © MNAC.

No es pot parlar de colors sense fixar-se en el seu aspecte purament material, tècnic. Ho explica molt bé Pere Capellà Simó en un altre dels textos del catàleg: “El XIX fou un segle determinant per a la història dels pigments. Per primer cop, van ser objecte d’una fabricació a gran escala, alhora que aconseguien imitar l’esclat de l’arc iris amb una exactitud sense precedent. Tocant als colors blaus, objecte d’aquest llibre, les indústries químiques vuitcentistes van fer néixer les tonalitats que havien de reflectir el sentir del segle, des de la revolta romàntica fins als crepuscles simbolistes. El blau cobalt entrà en el mercat el 1804; l’ultramar artificial, el 1832; el ceruli, el 1860”.

Joaquim Mir Títol: Coves de Mallorca. Decoració de la casa Trinxet, 1903. Museu Abelló, Mollet del Vallès © Teresa Llordés.
Joaquim Mir Títol: Coves de Mallorca. Decoració de la casa Trinxet, 1903. Museu Abelló, Mollet del Vallès © Teresa Llordés.

Una gràcia d’aquesta mena d’exposicions col·lectives al voltant d’un eix temàtic –és un eix cromàtic, en aquest cas– és que fan curiosos companys de viatge. Això pot ser un inconvenient, perquè pot fer que la mostra derivi cap a la pura barreja dissonant, però si la majoria de les obres són de qualitat prou notable –com és el cas– i s’articulen buscant l’harmonia no òbvia i els contrastos amb intenció xocant o complementària, s’hi poden viure experiències la mar d’estimulants. Per exemple, veure el Pati blau –sobri, precís, domèsticament introspectiu– de Santiago Rusiñol gairebé al costat de la monumental i fastuosa –una fastuositat de dimoni panteista, gairebé– de Joaquim Mir –una pintura, per cert, que si fos al MoMA o a l’Orsay podria ocupar-hi, amb tot el mereixement, un lloc d’honor.

Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close